Les minves de gener

Neteja

“Guillamino és realment algú a qui cal vigilar”, escrigué Gilles Peterson arran del llançament japonès del músic barceloní. “Ho té tot: soul, beats, veu, idees…” Tots aquests elements s’intensifiquen en el seu tercer disc en solitari, Les minves de gener, que aprofuendeix en el genuí so Guillamino. Un maridatge entre electrònica i música negra que ha comptat amb el talent de Dive Dibosso (7 notas 7 colores) a les mescles i que consolida Guillamino com un dels músics més sorprenents i imprevisibles de l’escena barcelonina.

Guillamino retorna al carril central de la seva carrera musical, recollint el testimoni dels discos 1 dia (2003) i Somnis de llop (2005), aclamats per la crítica. Portava dos anys de viatge. Han estat temps d’intercanvis i descobertes musicals ben diversos (sardana, hip hop de joguina, cançó transoceànica, bandes sonores…) però també un viatge físic, per geografies que ara impregnen els nous sons guillaminers. De Birmània a Nova York. El mestissatge que proposa Guillamino representa l’altra cara del so Barcelona. Menys obvi, més profund.

L’electrònica és l’eix vertebrador, l’element base de tots els temes de Les minves de gener. Guillamino en fa un ús càlid, humà. Beats escrits a mà que busquen el groove, amb l’ajut de la guitarra espanyola. El color l’hi posa la veu, que cada cop reivindica més la seva faceta de soulman. I el toc final, les espècies que arriben d’arreu del planeta, amb aromes que ens remeten ara a Orient, ara a l’Àfrica negra. Guillamino busca les arrels profundes de la música de ball.

BR017 / 2008