Neteja

Nota de premsa de la reedició (2012)

Explicàvem fa 10 anys que Guillamino era –obrim cometes- “un home-orquestra que ha descobert els seqüenciadors i els sàmplers. Podria ser un Comelade electrònic, o potser un Herbert amb guitarra espanyola caigut per error a l’Empordà, on el talent i la racionalitat es barregen amb el geni i la follia”.

Això ho dèiem fa 10 anys i aquella presentació segueix essent vàlida. Ara ja sabem que és l’home de les mil cares, capaç de jugar en tots els terrenys. I el seu primer disc deixava entreveure molts dels camins que prendria en el futur: “Guillamino juga a trencar les normes i a capgirar les etiquetes. Ens parla de dubtempo, brokenbeat, deepesthouse… El seu únic patró és el temps, que el convida a esmorzar prenent cafè amb Erik Satie per anar augmentant progressivament el ritme fins acabar amb el house de matinada. Entremig, es desinhibeix totalment amb referències al soul, al jazz, a la capoeira o fins i tot al flamenc”.

Tot i que “1 dia” és essencialment instrumental, Guillamino ja s’atrevia a cantar en quatre cançons (“I see love”, “Senzala”), revelant un talent vocal que es convertiria, amb el temps, en una de les seves empremtes. Però les peces que marquen el ritme del disc són les miniatures electròniques com “ILOH”, “Anestesia”, “Lowlo” o “Lupu el lladre”, que revelen l’univers imaginatiu que amagava ja llavors l’ordinador de Pau Guillamet.

Finalment, cal no oblidar que “1 dia” és el disc que va obrir a Guillamino les portes del Sónar (va debutar al Sónar Hall el 14 de juny de 2003) i, de retruc, del mític John Peel i Gilles Peterson, que van punxar el disc als seus programes de la BBC.

BR003 / 2003