ERIL ERIL ERIL
Tot això que t’explico no és mentida, és història.
El setembre de 2022, després de sis anys de saludable hiperactivitat, El Petit de Cal Eril s’acomiadava amb un cartell que indicava: “Tanquem per anar a pescar”. Llavors vingué el silenci. Ningú sap gaire com ha passat l’estona, a quina cala ignota ha estat tirant la canya. Però malgrat el misteri, ja estem en disposició de confirmar que els anys de guaret han donat fruit. El Petit de Cal Eril torna.
El Petit de Cal Eril torna tal com se’n va anar: sense gaires explicacions, quasi per art de màgia. No hi era, però de cop ja hi sóc. Sense fer soroll ja té llest un nou disc, 12 noves cançons que, si féssim cas del títol, haurien de ser marca de la casa, ADN pur: ERIL ERIL ERIL, es diu. Però com que a la primera cançó ja ens alerta que “jo ja no sóc qui era”, doncs a veure.
Perquè els que coneixeu El Petit de Cal Eril ja sabeu que no acostuma a transitar pel camí senzill, que necessita obrir vies i moure’s pels marges. Té una mica d’al·lèrgia a fer les coses com les fa tothom. Aquest és doncs un disc amb milions de preguntes i molt poques respostes, o potser amb totes les respostes possibles, que són infinites. Hi ha misteris, promeses, secrets, pensaments, un mar de dubtes i nusos per desfer. Independència, radicalitat, art. Éssers humans, persones, amics. La frontera difusa entre l’obscuritat i la tendresa.
Crèdits
Cançons de Joan Pons Villaró
Arranjades i tocades per:
Ildefons Alonso Valls: bateria
Jordi Matas Domènech: baix
Dani Comas Castañer: guitarra (R del stereo)
Joan Pons Villaró: veu i guitarra (L del stereo)
També han tocat en algunes cançons l’Artur Tort Pujol i en Luke Temple.
Produït per Luke Temple
Gravat per Paco Loco
Mesclat per Jordi Matas
Masteritzat per Heba Kadry
Fotos d’en Marc Cuscó
Collage d’en Joan Pons Villaró
Fotografiat Per Marc Vila.
Disseny gràfic: Joan Pons i Ramon Ponsatí
BR223 / 2025
Jo ja no soc qui era
si tot fos una trampa
tot fossin efectes
quan t’espio i somies
quan et miro, et despertes
tens als ulls paisatges
i al front, tatuatges
amb tot el que penses
se te’n van les ales
si no sabés l’efecte
de com canvien les coses
jo ja no soc el centre
jo ja no soc qui era
si tot fos un somni
tot fossin idees
si hi somio em despertes
quan hi penso m’espanto
tens als ulls paisatges
i al front tatuatges
amb tot el que penses
se te’n van les ales
si no sabés l’efecte
de com canvien les coses
tu ja no ets el centre
tu ja no ets qui eres
què fa que tingui
aquest sentiment?
què fa que el tingui?
Ara no sé què dir-te
hi ha un misteri
que s’apropa
cada cop que ets amb mi
una mirada, una sola
just abans de dormir
hi ha una cosa que caldria
que sabessis de mi
una promesa, una sola
just abans de morir
segurament ja saps
el que et vull dir
segurament ja ho saps
ara no sé què dir-te
hi ha un misteri
que s’apropa
cada cop que ets amb mi
una pregunta, una sola
just abans de partir
hi ha una cosa que caldria
que sabessis de mi
una promesa, una sola
just abans de morir
segurament ja saps
el que vull dir
segurament ja ho saps
ara no sé què dir-te
Aigua fosca
ja clareja dins del bosc
unes brases que s’apaguen
del que foren
un foc, d’un tronc,
d’un arbre
una porta d’una casa
una dona amb una màscara
camina fins la vora, d’un riu, d’una aigua
baixa freda com la nit
d’una muntanya tan alta
com la vista d’un ocell,
que duu una carta
diu: ningú sap què ha de fer
en aquest món tan salvatge
una cosa, ben segur
no hi ha res
que ens aturi
res a veure amb la nit
amb les coses
que s’hi amaguen
no hi ha homes,
no hi ha dones,
només persones
cau la carta dins de l’aigua
dins la fosca, com una ànima
al cel, la memòria
una forca dins la casa
tot això que t’explico
no és mentida
és història
ma memòria
un misteri
la veritat
una faula
El misteri de la mort
ets el cos d’una flor
ets un pou dins d’un llac
ets un somni més enllà
n’ets el bosc, en un clar
una cèl·lula en el gel
el misteri de la mort
ets un cop que fa el vent
ets un llamp i un adeu
una estàtua sota el mar
una gota, ets amarg
una bala, un pensament
sis preguntes i un intent
una idea, una clau
el verí i la pau
una porta mou el vent
n’ets el so i l’adeu
Tantes vegades
Com es fonen les neus
a la primavera
convertint-se en rius
en llacs i en tempesta
vaig néixer jo, tal com tu
i tota la resta
convertint-nos en éssers
que viuen de pressa
si sabessis com fa niu
la cadernera
si sentissis el sol
com es fon amb la terra
hi he pensat tantes vegades
com recomencen les vides
i com s’acaben
convertint-se en formes
i en altres viatges
hi ha misteris que el temps és capaç d’ensenyar-te
convertint-los en portes
cap a altres mirades
si sabessis com fa niu
la cadernera
si sentissis el sol
com es fon amb la terra
hi he pensat tantes vegades
La por i l’oblit
Un roure cau
com cauen els arbres
un nen riu
com riuen els pares
el sol surt
com surten els astres
el temps vol
el que volen els altres
qui sap
on vas
qui sap
on anem
qui sap
si fos
qui sap
què fem
no hi ha res per sempre
la por que tinc
ni la fe ni els vespres
el temps que tinc
hi ha dies que penso
què hi faig aquí
hi ha dies que hi penses
la por i l’oblit
qui sap
on vas
qui sap
on anem
qui sap
si fos
qui sap
què fem
Claus dins de casa
he tancat de cop
claus dins de casa
no m’importa res
fumata blanca
no hi ha ningú
no hi ha ni una ànima
cordons vermells
i bamba blanca
si el temps passés
com ho vull jo
si el temps sabés
el que sé jo
que fàcil seria
que fàcil que era
m’he vist a un bar
era una gàbia
ballant amb gent
cúmbia africana
ocells volant
samarreta blanca
m’encens el cor
amb una flama
si el temps passés
com ho vull jo
si el temps sabés
el que sé jo
que fàcil seria
que fàcil que era
Ni rei, ni Déu, ni pàtria
hi ha dies que no entenc
què coi em passa
ho faig tot malament
i tot em cansa
els dies van passant
per mi i pels altres
hi ha dies que no entenc
què és el què em passa
tants nusos per desfer
en mi i els altres
a Gaza i al Sudan
Níger, Birmània
ni tot el què hem viscut
serveix per veure-ho
ni intel·ligència artificial
ni rei, ni Déu, ni pàtria
en el fons hi ha preguntes
que mai troben les respostes
en el fons hi ha respostes
que mai troben
les preguntes
Riu avall
no em facis més preguntes
sóc incapaç de respondre
visc en un mar de dubtes
que es fa gran
que es fa gran
no et faré més promeses
sóc incapaç de complir-les
visc en un aqüeducte
que es fa gran
que es fa gran
veig com se m’escapa
el temps
marxa amb tot, riu avall
veig com passa el temps
com ell vol
no em facis més promeses
si no ets capaç
de complir-les
visc en un mar de dubtes
que es fa gran
que es fa gran
veig com se m’escapa
el temps
marxa amb tot, riu avall
veig com passa el temps
com ell vol
Totes les lleis dels homes
tantes coses per fer
una per cada somni
milers de pensaments
em fan perdre el senderi
com no saber què passarà
un home seu en un altar
la nena riu al mig del camp
hi ha dies
que no saben acabar
tantes coses per dir
una per cada boca
milers de sentiments
totes les lleis dels homes
hi ha roques
que no cauen mai
un home seu en un altar
la nena riu al mig del camp
hi ha dies
que no saben acabar
Una invisible part de tu
ja fa estona que rumio
massa temps per estar sola
un estrip en una roba
un petó o una soga
ja fa temps que no somio
una causa d’un efecte
passa temps qui mata hores
un paper o unes tisores
hi ha una invisible part de tu
que fa que t’estimi
hi ha una increïble part en tot
que fa que m’estimis
ja em semblava dins la boira
que no deies cap mentida
hi ha dies que m’aparto
una pedra o un planeta
una flor i una tempesta
una pluja damunt la testa
hi ha dies que m’aterren
una cosa, va de veres
hi ha una invisible part de tu
que fa que t’estimi
hi ha una increïble part en tot
que fa que m’estimis
Si no fos tan fàcil
si no fos setembre
i ho sabessis que t’enyoro quanem despertes
i m’abraces
si no fos tan fràgil
i ho sabia que ho seria, sí
quan m’hi acosto
quan m’hi atances
si no fos dissabte
i ho sabia que ho seria, sí
se m’acaben les paraules
i si fos tan fàcil
d’estimar-te i ho sabia, sí
que s’acaba
tot s’acaba
