El Petit de Cal Eril emprèn la seva peculiar odissea. S’enfonsa al mar com un plom, aprèn a respirar sota aigua, esdevé objecte d’investigació científica, s’envola a l’espai i, en veure perillar la pròpia integritat, es transforma en plàcton i flota invisible per tot arreu.

És la lletra d’una cançó, però aquesta història podria resumir el periple del propi Eril. Es reinventa a cada disc, defugint tot camí previsible i, amb cara de no haver trencat mai un plat, el que va trencant són motlles. Després de la nostàlgia i l’angoixa de “Vol i dol”, surt el sol. Ell segurament no ho admetria però se’l veu optimista i content. Se’l veu lliure. “Ningú ens treurà mai les ganes de riure”, canta.

Amb tanta alegria, les cançons han aflorat una darrera l’altra… Una, dues, tres… I així fins a 17, les 17 joies que formen aquest doble vinil que es diu “La figura del buit”. O del 8. Fins a l’infinit i més enllà!

A “La figura del buit” s’hi entra per la portada. Enfila’t pels balcons, tafaneja darrera les cortines i descobreix qui s’amaga rere el llençol del fantasma. Joan Pons emula Ray Davies en la doble faceta de narrador d’històries i retratista de personatges. Qui és R. Lee? Qui és el farmacèutic de Lleida? I la noia pèl-roja dels esclops? Tots són part d’un mateix univers, petites baules en la continuïtat del temps. “Som fets de somnis i vides d’abans”, “som tots miracles d’un esperit còsmic”, sí. O per dir-ho d’una altra manera: “Aquestes muntanyes ja eren aquí
quan jo tan sols era un petit brot de pi”. Doncs això.

Si juguem amb la fonètica, la figura del 8 ens remet als micros de cinta i la tecnologia analògica. Aquesta vegada tocava seguir la lògica indie. O fins i tot punk. “La figura del buit” és pur do-it-yourself o, com a mínim, do-it-with-your-friends. El disc s’ha gravat al teatre de Guissona colze amb colze amb Mau Boada (Les Aus, Esperit!). El resultat és un disc de so negre i cru. La psicodèlia li surt per les orelles. Una mica com els Yo La Tengo versionant clàssics del soul. Una mica com el “Forever changes” dels Love. Hi ha melodies lluminoses d’escola Motown i harmonies californianes. Hi ha saxos, trompetes i trombons. I un cor de noies. I el so crunchy del hammond sostenint un edifici rítmic que per moments et voldria fer ballar. Tot forma un collage a l’estil “Sandinista”, on els hits potencials conviuen amb experiments impensables.

L’Eril ens emociona i sorprèn a parts iguals des d’aquella llunyana maqueta, “Per què es grillen les patates?” (fa poc reeditada en vinil), passant per la pressumpta innocència de “I les sargantanes al sol” (2009) i el misticisme de “Vol i dol” (2010). Després de desfer la banda habitual per reinventar-se, ara en Joan Pons reprèn el camí amb “La figura del buit” i afegeix més quirats a un cançoner que ja brilla entre el millor que ha donat la música de casa nostra en els últims anys.

Per més que es transformi i es reinventi, per més que jugui a la puta i a la Ramoneta, per més que tiri pilotes fora… Quan El Petit de Cal Eril es posa a cantar és incapaç de no fer-te feliç.

Crèdits

Dedico aquest disc especialment a en mau, per la seva inspiració, orella i somriure.
també a en david, en lluís i en càndid per fer-me volar.
a la família tota i a la mare, per l’estima, la casa, la paciència i la teca.

moltes gràcies:
a en ramon elies i família pel hammond.
a l’edu per les idees astrals.
a l’hotel pamplona per la portada.
a bankrobber per l’entusiasme.
a la mariona per la companyia.
a en ferran font per l’ampli.
a l’yves i les seves orelles d’or.
al quim gomà pel pròpolis.
a la irina i cal bepanyo.
al cor exaudio
a les algues i l’arròs integral.
al plàtan fregit.
i sobretot als que toquen aquestes cançons.
macos tots!

produït, gravat i mesclat per dalmau boada i joan pons, del novembre al gener del 2013 a ca l’eril, guissona.
masteritzat per yves roussel.

en aquest disc hi toquen i hi canten ildefons alonso, artur tort, sidru palmada, pep garau, genís bou, mau boada, josep maria virgili, joan colomo, càndid coll, lluís rueda, david paco, albert cirera, albert trabal, marçal calvet, eduard vila i joan pons.

cor de noies: laura bacardit, susana enrich, clara lópez, núria monclús, carme monclús, nina pallarès, mariona planas, roser ramon, joana ribera, anna rodríguez i laia tort.

arranjaments de vent: genís bou.

els mates mates i l’orchestra fireluche hi són del revés en algun moment del disc.

la lletra i música de totes les cançons és d’en joan pons villaró

“la fi” està inspirada en el conte homònim de pere calders

portada pensada i feta per eduard vila, ramon ponsatí, roman yñán i na montserrat.
fotos de roman yñan.
disseny gràfic de ramon ponsatí.
disseny de les lletres d’eduard vila ‘regalim’.

a la portada hi apareixen: gemma pasqual, núria armengol, ricard formatjé, pergolesi, quim gomà, josep pla, marçal lladó, aleix vila, salvador dalí, joan pere codina, nina simone, nina bou, gisela bou, el senyor metz, andreu mates, luca mates, ignasi alemany, un pardalet que volava i algun ésser que no vol ser dit.

BR051 / 2013

• La figura del 8

  el món vist de baix acollona
  però segur que mai ningú sabrà com oblidar qui és
  (segur que mai ningú podrà o sabrà com oblidar qui és)
  com tots passem l’estona sense saber què es el que ens passarà demà si un cas caiem
  quin pes més gran soporta l’ésser, milions d’incògnites
  i jo sense saber restar
  quan d’un gra en fem muntanyes
  llavors un vent malvat, molt fort, preciós, trempat ho fot volar
  la figura del vuit cau com tu tan li fa, del dret, com del revés
  quan creus saber què esperes llavors el buit et ve de cop i caus avall fins l’infinit
  la figura del buit cau com tu
  tant li fot del dret com del revés
  la figura del buit cau com tots
  tant li fa si et distreus i vas de cap

• Amb tot

  amb tot només quedo jo
  tan sols un tros de vent
  que se’n va com tot a l’infinit
  amb molt d’esforç em faig sentir més lliure
  quan tot m’empeny al fons, a l’abisme
  conèixer-vos a tots és tan bonic
  que em fa viure
  que em fa créixer i ser petit alhora
  llavors tempestes com tots els dimecres
  moixons amagueu-vos
  que és tard i vol ploure
  amics de les plantes
  amics de tots nosaltres
  ningú ens treurà mai les ganes de viure
  amb tota la paciència
  de mossegar les ungles
  amb aquesta peresa
  t’enlaires tot d’una
  com molt abans somiaves
  tan alt que no hi arribes
  ningú ens treurà mai les ganes de riure
  amb totes les coses
  que et fan sentir lliure
  amb tan sols aquestes
  va la pena viure

• Lleida frega Fraga

  en siset té un nét farmacèutic
  enganxat a l’orphidal
  com cal, de dilluns a divendres
  serveix farmàcia i es distreu
  tastant estomacals i algun somnífer
  és expert en mal de coll
  espidifen i fluidasa
  i pastilletes lizipaina,
  és el farmacèutic de lleida
  els dissabtes treu de festa l’indíbil
  i deixa en mandoni en un banc
  és expert amb mals de caps
  aspirina
  vuit gintònics i agafa el son
  és el farmacèutic de lleida

• Com un plom

  com un plom m’endinso dins del mar
  capficat per no haver fet cap cançó en més de dos anys
  estirat al fons del mar Pacífic
  busco manuals de com respirar al fons del mar
  veig passar un transatlàntic
  quina panxa m’he vist estirat a sota el mar
  havent passat ha deixat una pluja d’aigua
  que es fa curiosa a dins del mar
  com la llum m’endinso dins de casa
  i veig com l’aigua deixa el seu rastre després del meu pas
  consternat després d’haver viscut un naufragi total
  he après a respirar a sota el mar
  esdevinc un cas d’estudi atípic per biòlegs marins
  que inunden universitats i centres marins
  fins a la nasa la cosa ha sobtat i em volen enviar a l’espai més llunyà
  per investigar
  jo m’hi avinc i ja sóc a deu mil millions de quilòmetres del meu llit
  l’experiment em permet comprovar que més fàcil d’estar
  en total llibertat a l’espai sideral
  i respirar com ho feia al fons del mar
  entre algues o estrelles m’hi sento tan normal
  el resultat de nou sorprèn a tots i la gràcia inicial
  s’ha convertit en un odi general
  les intencions d’eliminar ma persona esdevenen per mi d’allò més preocupants
  i de sobte em faig fonedís com el plàcton i viatjo invisible per la via làctea
  oh, sóc tan feliç invisible allà on passo
  però em fa sentir tan sol

• Estramoni (finis laus deo)

  amb estramoni posat a sota del coixí
  en un mal somni de l’ensurt es va morir
  dins una saca a una fossa va a parar
  un dia gris i mig plujós dalt d’un turó
  ningú el plora, ni tan sols hi ha una flor
  sonen campanes, toquen a morts, però no es per ell
  rere la boira hi ve un cavall d’un pèl roig clar
  i al darrere un penjat tot caminant
  i jo me’l miro
  té els ulls més clars que hagi vist mai
  em diu “bon dia”
  i jo em quedo mut, calla’t
  s’acosta lent, fins al forat
  veig una llagrima que a mitja galta s’ha gelat
  hi llença un lliri
  que al tocar a terra s’ha trencat
  en mil bocins que semblen neu dins el forat
  quan de tot d’una m’ha semblat veure un moviment
  de dins la saca en surt un braç amb puny tancat
  ha perdut el senderi i s’ha fet el mort
  i s’ha despertat a dins el sot

• R. Lee

  diu que l’ha vist i està sonat
  jo no ho crec pas
  tocat de l’ala, il•luminat
  ho veu tot clar
  amb un embut es va empassar
  tot el que ara sap
  i quan ell vol ho deixa anar
  i et quedes clavat
  diu:
  “no és pas res de nou
  això ho sap tothom!”
  quan diu que beu és que ho ha vist
  i ja ho ha oblidat
  quan no diu res ho té tot dit
  i es posa a ballar
  si et mira als ulls veus que en el fons
  és el que hi ha
  entre tu i ell hi ha un forat
  que ell ja va saltar
  diu:
  “no és pas res de nou
  això ho sap tothom!”

• La perla

  sap anar amb esclops i no calla
  cou mentre el cabell es raspalla
  tots els platets li remenen
  el seu pèl roig estavella
  quan el seu sol t’il•lumina, rius!
  el més curiós serà màgic!
  el supercòsmic t’espanta
  però ella sap com atrapar-te’n
  els seus nusos son galàctics
  és tan brillant que enlluerna
  quan està absent, et despista
  no sabràs com apartar-te’n
  balla el seu vals i no et queixis
  que afortunats de tenir-la
  creus que ets capaç de triar bé
  però ni tan sols veus passar-ne

• Giribi bestial

  som fets de somnis i vides d’abans
  que quan l’ensopegues
  et deixa distant
  i quan l’encomanes et quedes igual
  com sé que el que m’espera
  és menys estrany
  que el que ara em passa quan ho veig clar
  que el que m’atansa a ser més com cal
  on tot sembla que agafa sentit
  com quan ensopegues al teu caminar
  quan et despertes d’aquest sotrac
  som fets de tones de pols seminal
  que quan l’estornudes et quedes igual
  i quan la mossegues fa un gribi bestial
  som tots miracles de l’esperit còsmic
  petites mostres del pànic diví
  tot se m’escapa però soc tan feliç

• Oh! Fresc

  oh! que fresc és aquest riu on em fas banyar
  però que estic tranquil aquí al teu costat.
  oh! quin goig que em fa aquest berenar
  d’ametlles entre pedres
  i un tros de pa
  oh, però com n’és de trist
  que no coneguis els meus fills

• Ei! Sents com refila l'òliba?

  ei tu! que no s’acaba l’aire
  que no es perd mai el temps
  que aquest sempre es guanya
  ei noi!
  la vida no es un pols
  és fàcil d’enganyar-te
  però saps respirar sol
  sí!
  apaga ja la ràdio
  quan els diners s’acabin
  de què cony parlaran?
  oh, sí, jo vinc allí on em portis tu
  posem-nos dins de l’aigua
  i no pensem en res
  ei! estira’t aquí al sol
  fumem un cigarret
  sents com refila l’òliba?
  oh, que dolç és aquest aire
  que amarg aquest tabac
  que s’endinsa dins meu
  oh! les coses més petites em treuen les pors,
  i les més immenses m’eixaplen el cor
  oh, aquestes muntanyes, ja eren aquí
  quan jo tan sols era un petit brot de pi
  oh, les aigües que baixen pel riu on nadem
  eren dins del mar i jo n'era un peix
  oh, d'entre tantes coses que hem pogut ser
  ara som perletes a dins del femer
  oh! les coses més petites em treuen les pors
  i les més immenses m’eixaplen el cor
  oh! oh! les coses més petites m’eixaplen el cor
  i les més immenses em treuen les pors

• El gat s'està fotent el colom

  amb un de sol no en farem res?
  fan falta tants maldecaps per ser inconscient
  amb un estrip al nou jersei
  no és cap fet estrany no entendre el perquè
  si d’entre tants hi ha un sol moment
  que et faci lúcida la ment
  llavors entens tots els perquès
  però se’n van en un instant
  d’aquest precís i pur moment
  l’inconscient te’n fa vident
  i quan se’n va et deixa un buit
  que passa a ser un maldecap
  i fa que torni a començar
  amb un de sol no en farem res?
  fan falta tants maldecaps per ser conscient

• Sant Pere

  un dissabte al mes se’n va a comprar a baix al poble
  i després tornant recull dels marges herbes rares
  dins una cassola, aigua, sis cabeces d’alls i arranca el bull
  té milions de pots i pels racons semblen donzelles
  i amb cuques de llum fa pistes d’aterratge dins de casa seva
  un dilluns al mes que n’obre un pot i es beu sencera
  s’ajeu fora el banc que és ben calent per ser de pedra
  sis avions de guerra sobrevolen casa seva mentre esperen
  ell controla el trànsit quan aixeca la parpella
  és feliç d’estar-s’hi perquè no hi ha meravella
  més al•lucinant que estar al seu banc en la verbena
  vuit cabeces d’all sobrevolen la veritat a casa seva
  fileres de cuques de llum guien l’aterratge de verbena
  sis campanes dins la nit marquen que ja és de dia

• La fi

  quina llàstima tant ros com eres
  - mai no he portat barret
  camino pel carreró amb les mans creuades
  quan de sobte un vélo m'atropella
  la fi
  quina llàstima tant ros com era
  duu un barret d'un verd tristoi
  i les mans a les butxaques, són deu cèntims que val ma vida
  soc mort de profecia que val xavalla
  la fi

• Muntanyes màgiques

  m’ha agradat menjar aquests pinyons
  és tan dolç aquest meló
  magranes àcides, les figues plàcides
  m’ha agradat tant
  estar amb aquests moixons
  és tan dolç somiar en els teus turons
  muntanyes màgiques
  són parts de tu
  ets mel que regala el món
  ets verda i de mil colors
  ets suau, cua d’esquirol
  ets pardal quan aixeca el vol

• Què en farem?

  què en farem dels pinyons que cauen?
  esperar que arbre en sortirà
  què direm quan els mots s’acabin?
  espereu que algú parlarà
  què en farem de tant estimar-se?
  esperar que l’amor vindrà
  on anirem quan això s’acabi?
  ho sabràs quan s’acabarà
  què en farem de les nous que cauen?
  esperar que el toixó vindrà
  què puc fer quan tot això em cansi?
  doncs parar i esperar a demà
  com ho has fet per saber-ne tantes?
  esperant i sabent mirar
  qui em dirà cap on posar-me?
  ningú, noi, t’hauràs de mullar
  què en farem dels pinyons que cauen?
  esperar que arbre en sortirà
  què esperem quan això s’acaba?
  esperem que hi hagi demà
  qui em dirà cap on posar-me?
  Ningú, noi, t’hauràs de mullar
  quan sabré que estic on em toca?
  ho sabràs si ets feliç allà

• Oh! Fredes

  oh, fredes com tu no n'he vist mai en semblant viatge
  oh, tapes la llum quan veig un miratge que em recorda el pare
  oh, xispes com tu encenen paratges i fonen els arbres
  oh, restes de mi, seran com pols en aquests prestatges
  oh, bledes com jo ja n'hi ha hagut d'altres que viuen salvatges
  quan anem despullats rere l'alfals d'aquest paisatge
  oh, ens han destapat i correm buscant un altre paratge
  que ens ajudi a passar un nou hivern per sobre els arbres

• Obriu les mans

  obriu les mans
  que no ho veieu
  n’hi ha per tothom
  tanquem els ulls
  mirem endins
  n’està ben ple
  les fonts d’aquest jardí
  són tan gegants
  els fruits del més petit
  aquest ens serviran
  sentim com cau fins baix als peus
  i no fa mal
  sabem que és nostre
  i que en el fons no és més que res
  els ponts d’aquest camí
  estan desfets
  però es pot travessar el riu
  per un mateix
  amarg i suau
  ha estat cansat
  som-hi!
  llimat i llarg
  restant-hi el cap
  únic
  ets fel de mag
  és curt i ras
  compte
  som rics
  d'esperit
  és vi
  és vida teva