I tu què fas quan no fas res?
Sempre han estat de prendre’s les coses amb calma, d’assegurar bé cada passa i no precipitar-se. Han passat tres anys des d’aquell primer àlbum amb què tant ens van sorprendre i agradar, “Momentani”. I l’espera ha valgut la pena perquè el retorn de Selva Nua és de nou un catàleg d’excel·lents cançons, dards de música pop constant que apunten, es claven, just al nervi que uneix el cor amb l’hemisferi dret del teu cervell. Cançons que t’emocionaran i et faran ballar. Un nou disc que porta per títol “I tu què fas quan no fas res?”.
No us sorprendrà saber que la zona zero on neix aquesta música és un pis compartit. No seria el primer cop que passa. Però tots podem reconèixer la complicitat que es genera en aquests espais. El descobriment de les inquietuds més inspiradores dels companys, però també d’aquell pijama que ens avergonyiria. Un còctel de convivència on la quotidianitat pot donar peu a totes les aventures possibles, i més quan la música flueix sense parar.
Cadascuna de les vuit cançons que atresora aquest disc és un punt d’inflexió emocional. Totes parteixen de coses petites i quotidianes però ens projecten enllà, ja sigui cap al més profund de nosaltres o cap a la pista de ball. Hi ha crisis, records, pèrdues. El passat truca a la porta per qüestionar-nos el present. I sempre aquell punt de fragilitat que tot ho posa en dubte però empeny a l’hora de tirar endavant.
Posem-hi títols: “Música pop constant”. “Punt mort”. “Davant del mirall”. “Miaboko” – m’hi aboco? Un psicòleg aquí hi tindria feina, però segurament hi podria descobrir un camí. I el descobriria posant-se a ballar. Que és allò que acabes fent sol a casa, quan no fas res.
Musicalment, “I tu què fas quan no fas res?” és un disc més madur, intens i a la vegada íntim. Remet a la fórmula essencial del grup lleidatà, afegint-li però algunes gotes de misteri. Sonoritat pop, influències soul i picades d’ullet a la música lo-fi, lletres introspectives i evocadores, melodies singulars, diferents i sorprenents, sintetitzadors nostàlgics, guitarres mesurades, línies de baix emblemàtiques i bateries tenaces… El lo-fi i el fuzz són compatibles? Sí!
Potser només ens queda explicar que, a dia d’avui, Selva Nua és un trio format per la Joana Jové a la veu i la guitarra, l’Adrià Garcia al baix i una incorporació recent, en Pol Mitjans a la bateria, que arriba de Marialluïsa i Brizi. En directe els acompanyen també en Miquel Allué a la guitarra i l’Arni Gudjonson als teclats. I per gravar el disc han comptat amb la complicitat del productor Josep Maria Serra, l’enginyer Nil Llorach i el masteritzador Victor Garcia.
Ara és el teu torn. Ja tens resposta a la pregunta? I tu què fas quan no fas res?
BR224 / 2025
Punt mort
Soltes un «podem parlar»
la frase més temuda
S’aproxima l’ultimíssim tram
Mira ambdós costats
Abans de travessar-me
I ves amb compte
fes que sigui lleu
fes que sigui lleu
fem que sigui lleu
Espera, per què vols frenar?
Dispara ràpid, ves al gra
Espera, per què vols frenar?
Dispara, dispara!
Ploro mentre arriba el tren
amb les maletes mudes
impactades per l’adeu recent
I entre el flux de gent
furtiva la mirada
que em dediques des de l’altre extrem
Espera, per què vols frenar?
Dispara ràpid, ves al gra
Espera, per què vols frenar?
Dispara, paraules que perforen
Espera, per què vols frenar?
Dispara ràpid, ves al gra
Espera, per què vols frenar?
Dispara paraules que perforaran
Fot el camp
Ves-te’n
Música pop constant
Desprevinguda n’ignorava les virtuts
desubicat ell, recorria el club
Rengles de pols grisa floten
es marquen per la llum de sala
Música pop constant
es menja les veus
I des de sempre
si són paral·leles
és que no es toquen
és que van cap endavant
Cada segon va descartant condicionals
vides futures que no existiran
Dos-centes vint coincidències
suraven a només uns metres
Música pop constant
ja no es trobaran
I des de sempre
si són paral·leles
és que no es toquen
és que van cap endavant
Era tan fàcil
o hauria de ser-ho
Era tan fàcil o
ho hauria de ser
Davant del mirall
En algun lloc
tanquem amb pany i clau les idees
Des del sofà
amb el cos poc despert menjo sostre
Coses pendents
la neurona que em queda fa vaga
Parlen les parets
considero oportú ignorar-les
M'obriré en canal davant del mirall
per treure'm l'espina
que m'impedeix avançar
Planto cara, desafiant-me em dic el següent:
Prou de mantenir el mateix patró
Prou de cedir terreny al mal humor
Són dies tous
la nevera està plena de fòssils
Ningú no veu
el que passa a porta tancada
M'obriré en canal davant del mirall
per treure'm l'espina
que m'impedeix avançar
Planto cara, desafiant-me em dic:
«espavila no n'hi ha per tant»
M'obriré en canal davant del mirall
per treure'm l'espina que m'impedeix avançar
Planto cara, desafiant-me em dic el següent:
Prou de mantenir el mateix patró
Prou de cedir terreny al mal humor
Sona estrany
Doneu-me part
del seu talent
En saben molt
de qualsevol qüestió
Em costa seguir el ritme
tinc la ment impermeable
com els ànecs dins d'un estany
Cau la memòria
altra vegada
Em resulta familiar
això ho he sentit abans On va la memòria
quan m'abandona?
Em resulta familiar
això ho he viscut abans
Pixen fora de test, creu-me
Tanta flor de ciment cansa
se’m fa repetitiu el contingut
Al somni d'ahir mirava
l'antiga finestra des de
la posta de sol
Sona estrany
Hauré d'agafar els binocles
per veure millor les restes
d’un passat remot
L'he oblidat
Cau la memòria
altra vegada
Em resulta familiar
això ho he sentit abans On va la memòria
quan m'abandona?
Em resulta familiar
això ho he viscut abans
Alexitímia
Confonc la pressa amb les ganes
de no veure’t el pèl
M’adorm sentir com em dius
que no has viscut res semblant
si sabem que estem de pas
M’incomoda
Pintes a l’aire
un discurs emocional
Insuperable
quadre digne d’obra d’art
Somric quan em truques i,
ves per on, ets només publicitat
enganyosa
Pintes a l’aire
un discurs emocional
Insuperable
quadre digne d’obra d’art
Queda dubte sobre si has fingit
o sobreactuat per pura inèrcia
Però si et donen mai un globus d’or
no t’esperis cap…
homenatge
Pintes a l’aire
un discurs emocional
Insuperable
quadre digne d’obra d’art
Veient quin peu calces
Rebutjo l’oferta
Veient quin peu calces
tallem aquesta farsa
Veient quin peu calces
Veient quin peu calces
Calaixos
Mira el món des d’un finestral
no sap com formar-ne part
Sembla simbòlic però no n’és tant
a mi se’m fa molt real
Revisant calaixos
remenant les ombres
sense aturador
Qui t’ha robat el teu fanal?
Dius que potser no l’has tingut mai
Desconec l’idioma d’aquesta tristesa
la vull desterrar
Ara els verbs es conjuguen només dins de casa
i t’has encallat
Rere la muralla
malferint la trama
sense aturador
Qui t’ha robat el teu fanal?
Dius que potser no l’has tingut mai
Miaboko
Una gran missió:
visitar-te a les tenebres
Surto a peu descalç
i se'm claven
engrunes que són d'altres intents
d’arribar allà on ets
És ben difícil intuir-te el fons,
m'hi aboco del tot
Són hores intempestives
i amb prou feines et sento a prop
És ben difícil intuir-te el fons,
m'hi aboco del tot
Són hores intempestives
i amb prou feines et sento a prop
I amb prou feines he processat
Ja ho sé!
Les alertes eren molt clares
S’ha fet tard i, a més, m’acompanya
l'amarga sensació
que ni te n'adonaràs
del meu pas desorientat
Quin esglai!
És ben difícil intuir-te el fons,
m'hi aboco del tot
Són hores intempestives
i amb prou feines et sento a prop
És ben difícil intuir-te el fons
m’hi aboco del tot
Són hores intempestives
i amb prou feines et sento a prop
i amb prou feines em sents
i amb prou feines m'entens
M'hi aboco
M'hi aboco
Mai tant
Mai tant
Deu motius
Què et fa creure que existeixes?
Dona-me’n deu motius
Bon joc per si t’avorreixes
gairebé intuïtiu
Agafo llibreta i boli blau
m’ha picat l’ullet aquest repte
Admiro qui veu la realitat
des d’un angle desapercebut
I tu què fas quan no fas res?
Si la quietud et consumeix
deu ser que no t’ho permets
En tinc set
me’n falten tres
queda menys!
En tinc vuit
me’n falten dos
queda poc!
El darrer
se’m resisteix
perdo el nord
