Clàssics populars
Ferran Baucells segueix pujant graons en el rànquing de lletristes maleïts de casa nostra. Les seves històries crepusculars emprenen nova volada amb “Clàssics populars”, un nou disc de Ran Ran Ran que, degut als canvis de formació, es pot llegir també com un reinici del projecte.
Ran Ran Ran va iniciar-se amb tres enigmàtiques maquetes (“Més brots”, “Tot ok stop” i “L’Encyclopédie”) que posteriorment donarien peu al seu primer disc homònim (2015). Més tard vindrien “L’hereu” (2017) i la seva obra més pop i acurada, “Ran de mar” (2018), un període que es tancaria amb el comiat de Jordi Farreras, membre fundador del grup.
Ara presenten “Clàssics populars”, nou disc que apareix en K7 i digital coeditat per Ultra-local Records, Edita la Servidumbre i Bankrobber. I el grup muta amb una nova formació, on Ferran
Baucells (veu i guitarra) s’acompanya de Martina Borrut (cors i teclats), Miguel Ballester (bateria) i Joan Villarroya (baix i violí).
En el disc hi destaquen himnes de pop domèstic com “Cendra” o “Pioners”, que conviuen amb passatges introspectius com “Fulles” o “El primer segon”. Un disc on la quotidianitat sempre
guarda sorpreses imprevistes, amb realisme màgic i dosis d’èpica, reforçades amb una secció de corda que participa, per primera vegada, en una gravació de la banda. Sempre tocant de peus al
cel. Ho rubrica, des del més enllà, una “Cançó d’ultratomba” que brinda per tot allò que hauria pogut ser si les coses no s’haguessin torçat en el darrer moment.
BR154 / 2021
Fulles
Fulles que fa temps que havien de caure
Volen dins d’un vent que és un cop d’aire
Mira que em vas dir: “has d’abrigar-te
Ves tirant que jo vindré a buscar-te”
Fulls d’un llibre antic que vaig comprar-te
Un bonic Sant Jordi en plena Rambla
Somreies feia tant que el buscaves
Penso que tothom busca entre branques
Fulles que fa temps que havien de caure
Ves tirant que jo vindré a buscar-te
Ves tirant que jo vindré a buscar-te
Fulles que fa temps que havien de caureLeviatan
Hi ha gent que pinta jardins mentre l’Imperi cau
D’altres escriuen poemes i crema la ciutat
Alguns fan volar estels mentre cau el cel
La gent de la muntanya de vegades pot ser ben estranya I jo sóc l’hereu d’una tristesa que sempre m’acompanya
Em dius que és millor morir sol sense ningú que t’enyori
Que has viscut una vida amb viatges i més d’un love story
Et creues amb tanta gent que has decidit ignorar
La gent de la ciutat com ho diria solen ser primmirats
I jo sóc l’hereu d’una tristesa que sempre m’acompanya
Esbufegant igual que una màquina de tren esberlada
Arribes al mar palpes la sorra com fos sagrada
Esperes que el Leviatan t’aparti del teu destí
La gent de la costa se’n surt però sovint els costa
I jo sóc l’hereu d’una tristesa que sempre m’acompanyaViure
Vius en coses tan petites
Que has après a valorar
En detalls que ja ni expliques
Et fan vergonya deus pensar
Vius en l’aire que respires
I en quadres que algú va pintar
Vius en somnis que són d’altres
I en camins que ja els has fet però hi vols tornar
Vius en les petites morts
Que vivim al despertar
Per aquells raigs de sol
Que entren quan fas el dinar
Vius en els ‘Bona nit’ de l’àvia
I en els estius al seu costat
En olors que són tan vives
I en cançons que et duen records que vols guardarAntics filòsofs, savis & algun emperador
Tanques finestres de cases de gent que té por
Que si fa o no fa no tenen cap intenció
De treure’s migranyes de mirar les flames del foc
De dir-se ‘Au va, sortim a respirar aire bo’
Dibuixes dreceres amb forma d’esferes que em porten allà on vull ser jo Obrim les finestres ens donem la mà i faig veure que ja no tinc por
Tanquem els ulls ballem sardanes en Do
Que ens portin a un somni sa i reparador
On esculpim figures amb mabre italià del millor
D’antics filòsofs, savis i algun emperador
Dibuixes dreceres amb forma d’esferes que em porten allà on vull ser jo Obrim les finestres ens donem la mà i faig veure que ja no tinc porIdiots savants
Qui és aquest senyor
Apuntant amb el dit cap on sóc jo?
I em mostra diagrames i patrons
Que intenten explicar la situació
Doncs bé en realitat
Si et sóc sincer
Preferiria que em digués ‘monsieur
Penseu que tot és triar una opció
Quan en realitat serà l’opció la que us triï a vos’
Tot el que té lloc
Està buscant com fer-se amb un bon lloc
Dins d’aquesta herència de secrets
Que no fan més que fer de parets
Dins d’una cançó
I si et sóc sincer
Preferiria que em digués ‘monsieur,
Penseu que tot és triar una opció
Quan en realitat serà l’opció la que us triï a vos’Cendra
Forces els ulls
Per tal de veure-hi ben lluny
Però només trobes boira
Em traeixes quan dius
Que em coneixes
És més senzill dir mentides
I et queixes de tot
I em sap greu haver de ser jo qui et diu ‘No saps perdre’
No entendre’t em fa tan mal
No poder-me explicar
Em desfà com la cendra
M’expliquen de tu
Que podries morir
Per escriure els versos més perfectes
Que composes cançons
Amb un pentagrama de pors
I que mai vols cantar-les
Però no sé ben bé a qui creure
Potser és la boira
No em deixa veure
I et queixes de tot
I em sap greu haver de ser jo qui et diu ‘No saps perdre’
No entendre’t em fa tan mal
No poder-me explicar
Em desfà com la cendra
I si ja no t’estima és trist
Però això no vol pas dir
Que l’amor sigui alegreClàssics populars
Busques un mirall
On no veure’t amb detall
Dibuixem una ciutat
Sense gent a qui esquivar
Què ens importa el què diran?
Qui s’escolta el què diran?
Més enllà del què diran ran ran
Tant se val del què diran
Trobes clàssics populars
On crear una identitat
Em demanes ‘qui seràs?’
Jo sóc el jutge penjat
I jo et faig l’amor en Fa
I tu em fas l’amor en La
I jo et faig l’amor en Fa
I tu em fas l’amor en La La LaPioners
Se’ns acaba la sort
I ens foten al carrer
Vols ballar-te aquest vals
Com si fos el darrer
Saps que de tot final
En sorgirà un pioner
Veus uns cavalls salvatges
Amb esperit fugisser
Tornarem a ser forts
Tornarem a ser déus
Tornarem a jugar pels carrers
I a escopir-li al vent
Fort!
I has voltat tant pel món
Buscant un esbarzer
On plantar-hi el teu nom
I declarar-te el primer
Que ha passat tant del temps
Que s’ha basat en els fets
Se’ns acaba la son
I ens foten al carrer
Tornarem a ser forts
Tornarem a ser déus
Tornarem a jugar pels carrers
I a escopir-li al vent
Fort!
És veritat que eres amable
Quan tocava fer-te el bo
I és veritat que eres tan amable
Quan tocava fer-te el bo
Tornarem a ser forts
Tornarem a ser déus
Tornarem a jugar pels carrers
I a escopir-li al ventPlanetes, llunes & asteroides
I buscant una imatge
Has trobat un paisatge
De satèl·lits que volen
I que ja no serveixen
Per a res, ni gosaves
Posar nom, posar cara
A qüestions que no tenen
Cap opció de resoldre’s
Planetes, ens sobrevolen planetes
Llunes i asteroides
Saps que hi són
No els pots veure
Problemes, ens sobreviuran problemes
Cert, no els pots resoldre
Hi ha poc
Que valgui la pena
I ara saps tantes coses
Però en el fons vols creure
Que una nau ve a buscar-te
Ve d’anys llum de la terra
Intentes situar-te
Que et trobi a la primera
Si cal vas cap a Alaska
No suportes l’espera
Planetes, ens sobrevolen planetes
Llunes i asteroides
Saps que hi són
No els pots veure
Problemes els humans tenim problemes
Ells ens miren
I ho saben
La gal·làxia en va plenaPassatge criminal
T’il·lumines i el got ja és mig ple
Tens una idea i sents com la sang et bombardeja el cervell
Ben mirat podríem dir que és un pla
Ben mirat podríem dir que tenim una cosa i anomenar-la un pla
Se’ns encomana el somriure de cop
Se’ns encomana el somriure estem vius tu i jo amb això ja en tenim prou
Que l’univers no és tan gran vist de prop
L’univers no és tan vast vist de prop, crides i alces el got
I surts a la finestra
Se’ns acaben les pors
Quan comença la gresca
I penses que ara és millor
Reservar uns dies de festa
Bellugar cap al nord
Aquí hi ha un cel ple de meduses
Que emprenen el vol
Per tornar al seu planeta
On no hi fa tant de sol
Tu les veus enlairar-se
I sents una picor
Que es remou dins de l’aire
Es respira frisor
I qui ens pogués
Ben explicar
Què passarà
Quan hagis marxatEl primer segon
I em sap greu dir-vos
Que això no s’acaba
Ni amb un vers
Ni amb una cançó
Els miralls estan
Plens d’imatges
Que ens acosten al missatge
Que avui no hi ets
Que avui no ens veurem
Vivim milions de segons,
I em quedo
Amb el primer segon
Que et vaig veure
Jo no volia tenir un passat
I passar i nar passant
I quedar com un més
D’aquells que han viscut
Sense tenir un passat
Van passant
I passar i nar passant
Vivim milions/bilions/trilions de segons,
I em quedo
Amb el primer/darrer segon
Que et vaig veureCançó d'ultratomba
Escric una cançó per quan ja no hi sigui
Escric una cançó per quan no obri els ulls
I quan l’escoltis no vull que sentis
Que podries haver fet molt més
I quan l’escoltis no vull que pensis
Que em vaig acomiadar com si res
Escric una cançó per quan ja no hi sigui
Escric una cançó per quan no obri els ulls
I potser pensis en nits d’insomni
Escrivint-te versos mentre eres al llit
Posant-li veu i melodia
A tot allò que no et sabia dir
Escric una cançó per quan ja no hi sigui
Escric una cançó per quan no obri els ulls
I quan l’escoltis i facis càlculs
Tot preguntant-te quants anys han passat
I si ets entre amics fins i tot fardis
Dient ‘Ei jo sortia amb el que està cantant’
Escric una cançó per quan ja no hi sigui
Escric una cançó per quan no obri els ulls
I aquestes notes potser et portin
A la vora d’un llac glaçat
I somriuràs quan recordis
Que va passar als serveis d’un museu d’art
Escric una cançó per quan ja no hi sigui
Escric una cançó per quan no obri els ulls
I en sóc conscient que és ben possible
Que no l’arribis ni a escoltar
Tampoc m’importa no cal que et digui
Va ser la música el que em va salvar
