Urban Tactus
Les paraules ‘Ut Queant Laxis’ formen el primer vers de l’Himne a Sant Joan, del qual prové el nom de les notes musicals. Amb aquest títol, Carles Viarnès obre el disc il·lustrant el caos primigeni des del qual es genera la creació. Pianista i compositor amb formació clàssica i dilatada carrera a l’entorn de la improvisació i el piano contemporani, aquest primer àlbum possiblement el situï davant d’aquest tipus de vertigen associat a la condició de pioner, risc que sembla que la nostra nova escena contemporània l’obliga a assumir.
Des de Bach a Pärt, passant per Gorecki, Davis o Haden; el punt de trobada de cadascuna de les peces que conté ‘Urban Tactus’ pertany sens dubte al terreny del minimalisme (amb tocs subtils de l’estètica electrònica i experimental actuals: Goldmund, Nils Frahm, Hauschka, etc). Les seves simples ‘peces per a piano’ dibuixen paisatges lents, quasi estàtics, amb febles desenvolupaments, capaços de crear ambients fràgils en què les pròpies cançons es desdibuixen. La sobrietat i la contenció aparent deixen pas a un emocionant exercici a través del qual podem entreveure la bellesa per allò omès més que per allò mostrat. Cicles formats per una infinitat de textures afilades, d’harmonies suggerents que donen suport a vagues melodies tan cantabiles com la cúpula que
trontolla.
BR132 / 2012