Schematismus
La música és, abans que res, una organització de sons, com la pintura és una combinació de formes i colors. Però per tal d’existir, la música necessita l’existència del silenci, així com la poesia – que és al seu torn una altra forma de música, ja que són paraules que sonen – necessita el full en blanc. S’esdevé, doncs, que en parlar de música acostumem a oblidar molt sovint que el silenci ha de ser allà, aquell buit sagrat en què res no sona però d’on ha d’emanar el so de manera inesperada, primordial, com si cada nota musical, que és una forma d’energia, aparegués
com un big bang en el buit. Hi ha música que intenta omplir el silenci, i per això hi ha formes de composició que es tornen denses, complexes, inacabables, però existeix una altra classe de música que aspira a ser silenci, a tornar a l’origen, a existir només durant un temps breu, gairebéavergonyint-se de tacar amb la seva ressonància – per molt impressionista que sigui, per molt que sospiri per Debussy – la puresa de la quietud absoluta. Schematismus, el segon àlbum de Carles Viarnès, és aquesta classe de música.
Diem ‘segon’, i no tercer, perquè Schematismus evoluciona a partir d’on es va quedar Urban Tactus (2012), un debut íntim i sorprenent de piano contemporani amb subratllats lleugers de vents i electrònica, i es desvia de la instrumentació polifònica que, al costat de Pep Massana, li va servir per recompondre El Llibre Vermell de Montserrat (2013), una versió audaç, alhora que altament respectuosa, del principal tresor de la música medieval catalana. Schematismus, com el seu títol indica, és un disc de formes emergents i pures, que evolucionen el necessari per a ser i, tot seguit, desaparèixer. No és un treball abstracte sinó un treball essencial: només amb el piano, i partint del silenci, les catorze peces de l’àlbum intenten trobar una forma pura i perfecta, com més mínima millor, i un cop dit tot – que és molt, encara que sembli res –, contraure’s en elles mateixes per tornar a l’origen. Al cap d’un minut i mig, o de tres, però mai més d’aquesta unitat de mesura temporal, queda vibrant un aire llunyà, perfumat de minimalisme, lirisme i certa religiositat.
A Urban Tactus, Carles Viarnès va integrar-se amb saviesa i sensibilitat a l’escena europea de piano contemporani, pop i tonal, que lideraven compositors com Max Richter, Ólafur Arnalds o Nils Frahm, però Schematismus aspira a un perfecció més gran, a una poesia sagrada; vol ser allà on mestres com Arvo Pärt van trobar moments inoblidables com ‘Für Alina’: en la quasi inexistència de la música, en la reducció màxima de les notes, en el límit més tènue entre el so i el silenci.
BR121a / 2016