Estimar la vida o témer la mort
L’Espiadimonis és el nou projecte en solitari de Carles Dordella, qui va ser baixista i cantant de Les Philippes. El seu primer disc, “Estimar la vida o témer la mort”, neix, en les seves pròpies paraules, “amb la determinació de cantar a l’amor, com tota la música pop, i també una mica a la lluita, com el bon folk”.
Aquest seria una mica el paper que Carles Dordella es reserva a les seves cançons de clau més social, una mica a la manera dels trobadors que assenyalaven els abusos dels poderosos. Aportar un granet de sorra per fer un món millor. En aquest lot destaquen “Si arriba mai un demà” o “Temps de dol”.
La lluita és, doncs, un dels motors d’aquest disc. L’altra és l’amor. Estimar. El primer senzill és “Grans herois”, una reflexió optimista sobre com ens ajuda a créixer com a persones el fet de tenir un fill. Però són moltes les cançons banyades per l’amor, amb tots els contrastos però sempre amb un inevitable deix optimista. Altres exemples: “Melmelada, oli i vi” -que centrarà el primer videoclip- o “Dóna’m la mà” –adaptació del poema de Joan Salvat-Papasseit.
Més enllà de la temàtica, el disc està marcat per un pop lluminós marca de la casa, on Carles Dordella recull el que fou la marca de casa de Les Philippes. Cançons pop de factura perfecta, de tarannà acústic i marcades per unes melodies rodones i addictives. Hi contribueix també la producció de Roger Gascón i les col·laboracions puntuals de la resta d’antics membres de Les Philippes.
Crèdits
Lletra i música: Carles Dordella
Excepte “Dóna’m la mà”, brillant poema de Joan Salvat-Papasseit
Produït per Roger Gascon
Enregistrat i mesclat per Roger Gascon a Cadenza Estudios l’estiu del 2017
Masteritzat per Víctor Garcia a Ultramarinos Mastering
Disseny: Ramon Ponsati i Kenneth Santos
Fotografies de Kenneth Santos
Carles Dordella: veu(s), guitarra acústica i baix; guitarra elèctrica ocasional i percussions de tant en tant.
Roger Gascon: bateria, piano, hammond (i tecles en general), guitarres elèctriques, percussions, sitar, tabla… i, de fet, el que ha calgut. Gràcies mestre.
En Kenneth Santos va culminar el suport estructural i emocional (que mai podré agrair prou) afegint guitarres elèctriques i guitarra clàssica a “Melmelada, oli i vi” i “Trau”.
L’Ester Umbert va acaronar amb destresa i amor el violoncel a “Fàrmacs al foc”, “Dóna’m la ma”, “Temps de dol” i “Closques de plom”… i els àngels van cantar.
En Pau Torrents va deixar la seva única i genial empremta harmònica en les segones veus de “Fàrmacs al foc”, “Trau” i “Si arriba mai un demà” (Crosby, Stills, Nash & Pau!).
En Louis Lambeau em produí una sana enveja infinita fent parlar el contrabaix a “Fàrmacs al foc”.
La metamorfosi d’un espiadimonis és un procés màgic que comença amb un petit ou submergit dins l’aigua; us vull donar mil gràcies Lola Cayuelas, Adolfo Dordella i Andi Dordella per tenir cura d’aquell ou que esdevindria larva. Gràcies Montse Andreo, Laia i Júlia Dordella, Mercè Torrents, Lluís Artigas, Guillem Balaguer, Rafel Ureña, Núria Botia, Laia Mauri i Mireia Costa per ser part insubstituïble de l’aiguamoll on ha crescut la nimfa. Kenneth Santos, Pau Torrens i Xavi Artigas, els meus insectes preferits de la bassa, als quals mai podré agrair prou el que han fet, fan i faran; us estimo perquè sense vosaltres tres no seria el que soc i no hauria sortit mai de l’aigua per ser L’Espiadimonis. A Bankrobber, infinites gràcies per confiar en el primer vol d’aquest insecte. I per com il·luminen cada dia el camí que haig de seguir, aquest disc és per la bestiola més dolça dels aiguamolls, la Nicole, i per les nostres petites larves, la Gisela i la Leia, que m’ajuden, cada dia, a estimar més la vida i témer menys la mort… i si has llegit fins aquí, moltes gràcies a tu també, de tot cor.
BR104 / 2018
No és el mateix
No és el mateix
estimar la vida
que témer la mort.Melmelada, oli i vi
Ens llevaríem tard,
quan el sol ja no ens deixés dormir;
després de tants anys treballats
tenim el dret de fer-ho així.
Prepararia l'esmorzar,
te'l portaria fins al llit
i embrutaríem els llençols
de melmelada, d'oli i de vi.
Tu t'enfotries dels meus cabells
i jo t'idolatraria els pits,
i riuries amb aquell riure infantil
que treu el boig que porto dins.
Ai, si no fóssim tan vells
faríem l'amor com descosits
i embrutaríem els llençols
de melmelada, d'oli i de vi.
Recordes aquell hivern
quan ens vam conèixer i vam prometre amor etern?
Sabíem que etern pot ser l'amor
però mai els amants
poden ser immortals.
Vas dir que mai em deixaries sol,
no et perdono que em mentissis en això.
Després de tants anys de lluitar,
ara que el camí es feia més pla.
Però si hi ha una cuina al cel
i si t'hi han deixat un llit,
et juro que quan vingui portaré
melmelada, oli i vi.Fàrmacs al foc
Si encenem un foc
en aquest racó al mig del bosc,
i ens ho expliquem tot:
desitjos, valors, anhels i pors.
I si et miro als ulls
hi veig un nou món, hi veig el nord;
i t'abraço fort
i em dius un cop més que soc el teu heroi.
I llencem els fàrmacs al foc,
doncs sabem que darrera els diagnòstics
estem tu i jo.
Amagats i esquius,
saber que algú ens busca ens fa sentir vius.
Fugint de tothom,
fugint del destí que els altres escriuen amb el nostre nom.
I llencem els fàrmacs al foc
i parlem de filosofia;
i ens perdem entre el son i els petons,
i esperem que es faci de dia
per decidir qui som.Trau
Fa mal però no fa sang,
pica de tant en tant.
Si el mires de ben a prop
gairebé fa la forma d'un cor.
El dolor fou només un instant,
cou però no és res important.
Se t'escapa un somriure sincer quan el veus,
com aquella ferida que quan eres petit va fer un trau
que, encara avui quan el veus, t'emociones en recordar
les bestieses que feies quan creies que eres immortal.
Somnis de quan érem infants
i tot era possible, el món estava a les nostres mans.
Ara en queden els records
i alguns que s'escampen per tot el teu cos
dibuixant un mapa ple de cicatrius,
geografia que explica que ets el que vius;
i lIuny d'amagar-la, la llueixes amb l'honor que li escau,
com aquella ferida que quan eres petit va fer un trau
que, encara avui quan el veus, t'emociones en recordar
les bestieses que feies quan creies que eres immortal
Quin orgull que aquest petit trau ja forma part de tu!
Trau, que, encara avui quan el veus, somrius en recordar
les bestieses que feies quan creies que eres immortal
i encara avui quan el veus, et recorda a tu.Dona'm la mà
(Lletra de Joan Salvat-Papasseit)
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.
Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;
miraran noves rutes
amb l'esguard lent del copsador distret.
Dóna'm la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu
ens portaran la salabror que amara,
a l'amor, tota cosa a prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la basada ens durà el joc d'amar.
Dóna'm la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar
bategant,
tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.Si arriba mai un demà
Els teus plans, els teus somnis, els anhels
que tens avui que fas 15 anys,
no ets capaç d'imaginar com migraran,
amb les gavines,
quan demà el cel es faci gris,
quan demà et robin el somrís,
quan demà la violència esclati al teu país.
Els teus dits premen fort el fred fusell
que tens avui que fas 16 anys;
un fusell fet en un país ben collonut
per un senyor important,
que tot just ara encenc la tele i veig parlant
de quant li preocupen la guerra i la fam,
dels milions que ha facturat el darrer any
i del partit que representa en el senat,
i de les lleis que en plena crisi estan votant,
que tanquen fronteres i declaren la gent il·legal.
Els teus ulls han vist el foc d'un tret,
just avui que n'havies de fer 17;
un tret sec disparat per un noiet
que plora i crida als seus companys:
un grup de marrecs de 13 i 14 anys
amb uniformes 4 i 5 talles més grans,
que s'acosten observant com surt la sang,
i n'hi ha un que et toca i diu que no estàs respirant,
i després resa i et tanca els ulls amb les mans,
i es queden tots callats per un instant
pensant que el seu torn potser arribarà demà
...si arriba mai un demà.Temps de dol
És temps de dol per la música morta,
ara hi ha pors que no saben on anar.
Potser sí, hi ha temps que el temps se'ls emporta,
posem tinta al plor i deixem-lo brollar:
descriurà antics viatges que enlloc van arribar,
mostrarà somiats paisatges que en somni es van quedar,
on els pobles que deixàvem al darrere
ens muntaven comiats espectaculars.
I sé que aquell temps no tornarà,
que la glòria és pels que no es rendeixen mai.
És temps de dol per la música morta,
però tan viu el record d'allò últim que em va dir
en el seu últim sospir però amb la veu forta,
amb una passió ancestral als ulls que em va colpir:
"No hi ha viatger sense camí
i la màgia és oblidar-se del destí".
I sé que aquell temps no tornarà,
que la glòria és pels que no es rendeixen mai,
que la glòria és pels que no ens rendirem maiGrans herois
Tots els colors de la tardor,
dins els teus ulls,
em miren amb la serenor
d'un àngel vingut
a treure'm la por
d'un salt al buit, d'un salt de nou,
d'un salt essencial
de proporcions descomunals;
d'un saltiró
que em dugui allà on estan
vells savis grecs, guerrers valents,
els grans herois de tots els temps;
i després de parlar amb ells,
descobrir amb gran emoció
que estan fets del mateix que tu i que jo.
Tota la llum d'un raig de sol,
tenaç i precís,
forada el vidre, et trenca el son
i vens cap a mi
amb el teu gran somrís
a omplir de vida el meu matí,
a il·luminar
les parts més fosques d'un camí
que haig de seguir,
que em dugui allà on estan
vells savis grecs, guerrers valents,
els grans herois de tots els temps;
i després de parlar amb ells,
descobrir amb gran emoció
que estan fets del mateix que tu i que joClosques de plom
Encara escriu cartes d'amor
i compra segells a l'estanc,
entaula conversa amb el noi de correus
tot escrivint remitenets i destins
totalment inventats.
Aquest matí s'ha pintat
les ungles dels dits de les mans;
somia desperta que avui li diran
aquelles paraules que tot gran amant
algun dia ha somiat que li diran.
Som com tortugues amb closques de plom,
ànimes porugues de mostrar qui som.
Els seus poemes no arribaran mai
al pobre noi de correus, que no sap
que aquella noia que li te el cor robat
escriu cada vespre el que no s'atreveix
a confessar l'endemà.
Aquest matí el noi s'ha cordat
cent vegades la corbata devant del mirall,
repetint amb eloqüent claredat
aquelles paraules que tot gran amant
algun dia ha somiat que dirà.
Som com tortugues amb closques de plom,
ànimes porugues de mostrar qui som.
Som dos erugues a qui tot fa por,
Toccata i fuga en puto Re major.Laia
I miraré de lluitar contra els molins,
i ho faré amb la ferma convicció
que és possible un món millor;
i ho faré per tú, no nat,
perquè somriguis feliç i que juguis amb el meu fill.
I miraré d'ignorar el clamor de les evidències
i les tendències a dir que ara ja no hi ha solució.
I per si encara no s'han dit prou,
explicaré i cantaré coses
que ja s'han dit i cantat;
com que els pessimistes no són optimistes ben informats,
i demà
caldrà que comprenguin que lluiten al nostre costat
per trobar
la manera d'explicar als infants
que junts som tots una mateixa Humanitat.
Cabries al meu palmell,
però amb tot i això tens molt més poder
que tots aquells que volen encinistrar-nos amb els diners;
tens tota la força d'un ideal, d'una esperança,
doncs abans de néixer ja ets immortal.Per descobrir
Si tingués un destí
no dubtaria a fer el camí,
per descobrir
que tots els camins porten a mi.
I si tingués un bon munt de calers
fóra temptat a fer-ne més.
per descobrir
que el ric és qui no en vol, no qui en té més.
