Càntir nou fa aigua fresca

Neteja

BR209 / 2024

  • Clam dels ocells

    Diu que l’oreneta porta sort,
    I que qui l’empaita és ben bord,
    Parin compte si canta el pigot,
    Avisa que la pluja és més a prop,

    I de tot el mal que fan els llops,
    Ja només en poden viure els corbs
    Res mai farà callar el rossinyol,
    Canta tant si es vol com si no es vol,

    No volem treves,
    Que voli el falcó,
    Arrenquem les males herbes,
    I que cremi la Constitució,

    Quan la grua torna del gruer,
    Sap que encara queda molt per fer,
    Faran falta tots els esparvers,
    Si fan pinya l’àliga no ve,

    I quan el pardal faci el seu niu,
    Voldrà dir que el vent bufa ben viu,
    Tot mirant com dansa l’estornell,
    Alçarem el got de moscatell,

    No volem treves,
    Que voli el falcó,
    Arrenquem les males herbes,
    I que cremi la Constitució,

    I és que no és que no hi ha terra més ufana
    Sota la capa del sol,
    Ni volant de cara a tramuntana,
    Res podrà dissoldre el nostre estol,

    No volem treves,
    Que voli el falcó,
    Arrenquem les males herbes,
    I que cremi la Constitució,

  • La brigadista

    L’exèrcit sortia als carrers de Barcelona
    La ciutat feia via contra els militars,
    I enmig d’un esplet de bombes,
    Fanny Schoonheyt prenia esguard,

    A foc i a sang per fer front al feixisme,
    Farcell a l’esquena i anhel de llibertat,
    Un llarg glop per deixar al caire de l'abisme,
    Mà al fusell, prec al cel i a l’atac,

    Que no ho veus? S’acosta la fúria!
    Ve de terres llunyanes per la revolució,
    I, dempeus, tot el poble, a la lluita,
    Mar de banderes germanes al peu del canó,

    Se sentia una diana lluminosa,
    No entenia que no l’haguessin mort,
    Si la vida miliciana és costosa,
    Al pa bord, no l’estova ni el garrot,

    Rossos cabells desmanegats per la brisa,
    Ràfegues de bales per un món millor,
    I premia el gatell la brigadista,
    Amb la força de la raó,

    Que no ho veus? S’acosta la fúria!
    Ve de terres llunyanes per la revolució,
    I, dempeus, tot el poble, a la lluita,
    Mar de banderes germanes al peu del canó,

  • Filet de pobre

    Vermut amb cua, dia llarg, vespre cofoi,
    Eixerit, baixa a la plaça, empolainat i amb papers molls,
    Tossut, no afluixa ni mica, ni mareja la perdiu,
    I si el bon profit repica no farà mai la viu-viu,

    Filet de pobre ben servit, aviat és dit
    El barrut desvergonyit, sempre sap esperar el convit,
    No hi ha sobres, falta nit, aviat és dit
    Flaira nas, en tastaràs i passarà tot pel sedàs,

    És gat vell, va de tornada quan pregunta d’on veniu
    I respon «Ja m’ho semblava», somrient ben efusiu
    Amb la llengua repenjada, arregla món, és un heroi,
    A flor de pell la sap molt llarga i mai no deixa cap grumoll,

    Filet de pobre ben servit, aviat és dit
    El barrut desvergonyit, sempre sap esperar el convit,
    No hi ha sobres, falta nit, aviat és dit
    Flaira nas, en tastaràs i passarà tot pel sedàs,

    Té mal pols però mai tremola quan cargola el pergamí,
    La taverna és bona escola i pidola un got de vi,
    «Guaita quin farcell de fato, puc bolcar-lo si convé»
    Filar prim mai fa bon caldo quan es trinxa l’os pedrer,

    Una cerimònia absurda i complaent, tot un ritual,
    Renoi, si la vida és curta, la retallarem per dalt
    És bon marrec i se’n refia, tres fideus i passi-ho bé
    «Us en dec una, algun dia a fe de Déu que ho tornaré»

  • Breviari de terra i sol

    N’hi ha que contenen un sol ingredient,
    I n’hi ha que en barregen potser més de cent,
    Hi ha moltes receptes i estils existents,
    Macerats en aiguardent

    Del color de la terra i el sol,
    brindarem en el moment més dolç
    Perquè no falti a taula cap dia
    La botella de ratafia

    Pinyols, fruits, arrels i herbes medicinals,
    Però les nous verdes són fonamentals,
    Beuratge d’autor, xarop ancestral,
    digestiu sense rival,

    Del color de la terra i el sol,
    brindarem en el moment més dolç
    Perquè no falti a taula cap dia
    La botella de ratafia

    Diverses espècies: anís estrellat,
    Nou moscada, canyella i comí un bon grapat,
    Que no hi faltin clavells, però no abusin de cap,
    Controlant la quantitat,

    Del color de la terra i el sol,
    brindarem en el moment més dolç
    Perquè no falti a taula cap dia
    La botella de ratafia

    Que reposi en vidre i que no hi falti el tap,
    A sol i serena amb algun xinxollat,
    Als 40 dies, filtrin amb un drap,
    I dos mesos ben guardat,

    Del color de la terra i el sol,
    brindarem en el moment més dolç
    Perquè no falti a taula cap dia
    La botella de ratafia

  • Set sous

    Passa el diumenge de rams,
    És home d’ordre i practicant,
    Ferm a la dreta i de miraments democristians,

    Sempre ha sabut pescar el profit,
    Sigui quin sigui el partit,
    N’ha fet ofici i, de la poltrona, l’arquetip,

    Giren les portes,
    Assignen a dit,
    Qüestió de favors, cosa d’amics,

    Giren les portes,
    I n’entren de nous,
    Però va sumant càrrecs i set sous,

    No té cul de mal seient,
    S’aferra com un garreny,
    on bufi el vent, Diputació o Parlament,

    Un peix petit que s’ha fet gros,
    I ja poden tocar a morts,
    Que neda en aigües d’un estancat bassal fangós,

    Giren les portes,
    Assignen a dit,
    Qüestió de favors, cosa d’amics,

    Giren les portes,
    I n’entren de nous,
    Però va sumant càrrecs i set sous,

  • Aigua fresca

    Quan toqui fer cap a les muntanyes
    I topem amb pedres pel camí,
    Sé que serem forts si m’hi acompanyes,
    Fent via pel que hagi de venir.

    I quan faci dia de tempesta,
    I la llevantada esborri el port,
    Trobarem un càntir d’aigua fresca
    Que omplirà de joia els nostres cors

    I quan res sigui com era
    Cantarem a tots els nostres mals
    Brindarem per allò que ens queda
    Fins el final

    Quan ens endinsem a valls estranyes,
    On no hi neixin flors de romaní
    Sé que serem forts si m’hi acompanyes,
    Fent via pel que hagi de venir.

    Quan diguin que s’ha acabat la gresca
    I quan tothom ens doni per morts
    Trobarem un càntir d’aigua fresca
    Que omplirà de joia els nostres cors

    I quan res sigui com era
    Cantarem a tots els nostres mals
    Brindarem per allò que ens queda
    Fins el final

    I que mai s’acabi el recital

  • Homilies de la Crosta

    Prediquem alguna homilia a la salut del litoral,
    Estripant de les harpies que hi fan mal,
    Als qui trinxen territori per quatre engrunes de pa
    I als qui des del consistori hi posen mà,

    Turistifiquen la costa a favor dels fons voltor,
    I després mengen llagosta com qui rosega un crostó,
    Falsos mantres fan catifa al cant especulador,
    I les banques van omplint el seu sarró,

    Ni un pas enrere, què volen aquesta gent?
    Visca la terra, que mori el mal govern,
    On n’hi ha sempre en queda, puny ferm, cor calent
    I homilies de la Crosta cantarem

    Abordem també amb vehemència el ramat de l’estiueig,
    Les segones residències com a canvi de context,
    Retraten bales de palla i proclamen que maco que és,
    A can Fanga fan troballes a pagès,

    I quan arriba el setembre desembarquen els indians,
    La trepa altiva de sempre que gaudeix de l’estiu blanc,
    Foragitem elitismes, per favor, no fem el boig,
    Ja fa massa temps que ocupen el Cap Roig,

    Ni un pas enrere, què volen aquesta gent?
    Visca la terra, que mori el mal govern,
    On n’hi ha sempre en queda, puny ferm, cor calent
    I homilies de la Crosta cantarem

  • Ahir

    Menta, farigola,
    ruda i romaní.
    Una vella, vella
    com un pergamí

    d'hora a la finestra
    vol reconfegir
    la casa que hom veia
    darrera el jardí.

    D'allà la cridava
    un minyó veí.
    Anaven a escola
    pel mateix camí.

    Que en fa d'anys, sospira,
    que ell se li morí!
    Tants d'anys fan un dia,
    un de sol: ahir.

    I, si s'estimaren,
    mai no s'ho van dir.
    Menta, farigola,
    ruda i romaní.

    I, si s'estimaren,
    mai no s'ho van dir.
    Menta, ruda i romaní.

  • L’entresol equidistant

    La majoria silenciosa
    sap molt bé què està passant,
    Ara toca una altra cosa
    l’entresol equidistant.

    Ja pot ploure que no es mulla gens
    des de l’atalaia estant,
    i hi està bé, i va tirant

    Funambulisme i mitges tintes,
    peix al cove i fines mans,
    Entrebancs, dubtes i fintes són
    l’entresol equidistant.

    Ja pot ploure que no es mulla gens
    des de l’atalaia estant,
    i hi està bé, i va tirant

    Tot a lloc quan ningú es mou,
    Sempre al mig com el dijous,
    Res és negre i res és blanc,
    Des de l’entresol equidistant,

    Creu que allà vetllen pel nostre bé,
    Que no cal fer-s’hi mala sang,
    I si guaitem cap a la dreta en ve
    l’entresol equidistant.

    Ja pot ploure que no es mulla gens
    des de l’atalaia estant,
    i hi està bé, i va tirant

    Diu que viure no vol dir prendre partit,
    I que regni la calma a l’esperit
    Si val la pena anar pam a pam,
    Enderroquin l’entresol equidistant
    Derrueixin l’entresol equidistant
    Demoleixin l’entresol equidistant

  • Domini màgic

    Despunten crits de fulles en els arbres,
    esquinça un vol de grius el capaltard
    i la muntanya, amb blau recolliment
    crepuscular, porta a la falda humil
    un davantal de blats encara tendres.
    M'allunyo dels embruixos del ponent,
    esvento les recances i les cendres
    i de l'antiga troca tallo el fil.
    Pasturen per la nit roques i cabres,
    el riu encès es precipita al mar,
    l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
    domini màgic, regne sublunar.

  • El bou i la tramuntana

    Vinc d’on s’acaben les vies,
    D’entre muntanyes i mar,
    D’on ja no hi brilla cap far,

    Vinc dels confins de l’Albera,
    D’entre Cervera i Taravaus,
    D’un indret que a mi em complau,

    I és que a Portbou la tramuntana,
    Diu que s’emporta el bou,

    Passat els Canons de Colera,
    Hi ha una vall i una badia,
    On s’hi amuntega el pes dels dies,

    Va d’un passat esplendorós
    a una teranyina d’ús escàs,
    de pescadors i gent de pas,

    I és que a Portbou la tramuntana,
    Diu que s’emporta el bou,

    A tocar de la frontera, s’hi arrecera bon caliu,
    Sigui tardor o primavera, a l’hivern o a l’estiu,
    Cap passatge és de primera, no hi ha res però tot és viu
    I ja hi vull tornar, me n’hi vaig demà,

    Jo sé d’un lloc d’història i llavors,
    De còdols, memòria i repòs,
    Jo sé d’un lloc d’exili i de sang,
    On la decadència hi té encant,
    Jo sé d’un lloc de fugida i d’atzar,
    On per fer-hi cap mai no és tard,
    Jo sé d’un lloc de vida i turment,
    de contraban de queviures i vent,
    on sempre hi passa un altre tren.