Després de ser assenyalats com a Talent Radical de l’any pel Time Out, els empordanesos Fetus emprenen un nou assalt amb “Sota, cavall i rei”. Aparcant provisionalment els temes propis, al nou disc aposten per accelerar i distorsionar el cançoner de l’útim joglar català, Jaume Arnella. Un homenatge que fuig de la nostàlgia per esdevenir un frenètic cant a la vida.

Jaume Arnella és una baula imprescindible per entendre com la cançó popular ha perviscut i ha transmutat fins arribar als nostres dies. Les seves cançons s’han integrat a l’imaginari popular com si existissin de sempre. Ara Fetus les reinventen en clau punk de garatge i amb una naturalitat sorprenent: tot un farcell de cançons i romanços que canten al bon vi i al vent de la carena, al Comte Arnau de Verdaguer, al Fèlix de Ramon Llull o al darrer i fatídic viatge del maqui Quico Sabaté.

Fetus són Adrià Cortadellas (veu i guitarra), Telm Terradas (baix) i Adrià Jiménez (bateria), reforçats per l’ocasió amb la guitarra de Jordi Anticó i les tecles de Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Chaqueta de Chándal). Produeix i mescla Joan Colomo, com ja va fer en els anteriors discos de Fetus “L’epicentre del fangar” (2017) i “Terra cuita” (2019). La portada la signa Roger Peláez, amb una il·lustració que també remet al disc “Cançons de vi i de taverna” del propi Arnella.

Crèdits

“Sota, cavall i rei” ha estat enregistrat entre Cardamomo Studios de la Bisbal d’Empordà i l’estudi d’en Joan Colomo del Montnegre, entre el juliol i l’agost del 2020. Un àlbum produït i mesclat per en Joan Colomo, enregistrat per en Jordi Bosch i en Joan Colomo i masteritzat per en Víctor García a Ultramarinos Costa Brava.

Fetus són Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez. A ”Sota, cavall i rei” també hi col·labora en Guille Caballero als teclats; en Jordi Anticó a la guitarra i a la cigar box; en Guille Caballero i en Joan Colomo als càntics; en Genís Bou als saxofons; la Marina Feliu a la trompeta; en Jordi Terradas al clarinet; i la Gemma Pagès a les flautes irlandeses. I en Roger Peláez, novament, a la portada del disc, inspirada en l’àlbum “Cançons de vi i de taverna” d’en Jaume Arnella.

BR141 / 2021

• És ara, amics, és ara

  Quan per mi sigui la terra
  i jo sigui per tothom
  i ens anomenem "nosaltres"
  i no ens quadri cap més nom:
  Jo cantaré cançons per tot arreu.
  Jo cantaré cançons pel meu poble
  i jo diré: És ara, amics, és ara.
  Com més endavant camines
  més s'eixampla l'horitzó,
  quan entre els homes no hi hagi
  cap esclau ni cap senyor:
  Jo cantaré cançons de llibertat,
  jo cantaré cançons pel meu poble
  i jo us diré: És ara, amics, és ara.
  Quan fusells siguin arades,
  no se sembrarà la mort,
  quan la sang no pagui enveges
  i el poder no el doni l'or:
  Jo cantaré cançons, cançons de pau,
  jo cantaré cançons pel meu poble
  i jo diré: És ara, amics, és ara.
  Si les veles són plegades
  la nau no solca la mar,
  si tenim les mans creuades
  el bon temps mai no vindrà.
  Per 'xò jo vull cantar, jo vull cridar,
  jo vull cantar esperança pel meu poble
  i jo us vull dir: És ara, amics, és ara.
  

• Sé que venen pels camins

  Sé que venen pels camins
  i que canten primavera.
  Són els homes d'un país
  i és el vent de les carenes.
  Mira si n'alcen de pols,
  deixen enrere les penes.
  Sé que venen pels camins
  i que canten primavera.
  Venen d'una mar de plors,
  dels bardissars de la guerra,
  de l'arena de la fam,
  de la grisor de la cendra.
  Sé que venen pels camins
  i que canten primavera.
  No són raïm de vi dolç,
  no són gra d'espiga tendra,
  han madurat al celler
  i a la tina de les penes.
  Sé que venen pels camins
  i que canten primavera.
  Porten flor d'ametller als ulls
  i a les mans roses vermelles,
  ells vivien espremuts
  i ells són ara els qui veremen.
  

• Les rondes de vi

  No vagis a la mar
  a encomanar les penes,
  no vagis a la mar
  les aigües en van plenes.
  Vora, vora del port
  hi ha una vella taverna,
  vora, vora del port
  un bar de mala mort.
  Una bota de rom
  i una altra d'aiguardent,
  una bota de rom
  i molta olor de gent.
  No siguis sol a beure
  ni sol a rumiar,
  no siguis sol a beure
  que el vi et condemnarà.
  El primer brindis va
  per companys i companyes,
  el segon anirà
  pels qui els han crescut banyes.
  I el got de comiat
  el cantarem tots junts,
  el got de comiat,
  un rèquiem pels difunts.

• Romanço d'en Quico Sabaté

  És la història d'un viatge,
  el seu viatge darrer,
  el d'un maqui llegendari:
  el d'en Quico Sabaté.
  Darrers dies de desembre,
  mil nou-cents cinquanta nou,
  travessaven la frontera
  eren cinc homes i prou.
  Si en venien de Costoja
  van passat pel lloc normal,
  la taverna de la Muga
  que és un bon pas natural.
  I Sant Julià de Ribelles
  i després Sant Bernabeu,
  vorejant el Bassegoda,
  Llorona i coll de la Creu.
  La baga del Ginebret
  i Mare de Déu del Mont;
  la neu que dalt hi havia,
  quan són a Falgars ja es fon.
  A Falgars parada i fonda,
  no s'ho poden pas negar,
  que, si de nits es camina,
  de dia cal reposar.
  No tot són flors i violes,
  que comença l'embolic:
  van encendre una foguera
  i això fou un greu oblic.
  Un carter rural passava,
  cuit a l'ombra i força hostil,
  mig fent l'orni corre al poble
  i avisa els guàrdies civils.
  Quan arriba la parella
  ve la sorpresa i l'enuig,
  quan parlen les escopetes,
  un cau ferit i l'altre fuig.
  Però els maquis també han rebut,
  perquè en Quico Sabaté
  té una ferida a la cama,
  més dolenta no pot ser.
  I marxant a corre-cuita
  van de dret a Esponellà
  on, burlant la vigilància,
  ja travessen el Fluvià.
  I després deixen Banyoles
  i Palol de Revardit,
  fins que arriben a la Mota
  emparant-se en la nit.
  Van de dret al mas Clarà,
  conegut anteriorment;
  tot i que ara hi viu gent nova,
  també els don acolliment.
  Quan els vells de la masia
  a l'hostal van 'nar a comprar
  més menjar del que solien,
  amb això es van delatar.
  Els civils volten la casa,
  i dos assalts en varen fer,
  morint tota la quadrilla
  menys en Quico Sabaté.
  Que s'escapa arrossegant-se
  just en el darrer moment,
  tot dient-los en veu baixa:
  "No tireu; sóc el tinent".
  Passa el Ter, passa Girona;
  com va fer-ho? no s'entén;
  amb la cama mal ferida,
  però a Fornells assalta un tren.
  Obligant-lo, a punta d'arma,
  a no aturar-se, sempre avall;
  si al Montseny pot acostar-se
  serà un bon amagatall.
  A l'entrar de Sant Celoni
  salta en marxa i deixa el tren;
  l'esperen les escopetes
  dels civils i els sometent.
  Cinc de gener del seixanta,
  al matí a dos quarts de nou,
  entre trets i corredisses
  cau en terra i ja no es mou.
  Carrer Major i Santa Tecla,
  cruïlla del guerriller,
  a la mà la metralleta,
  jeu, mort, Quico Sabaté.
  

• Lo comte Arnau

  Lu comte de Mataplana
  ne tenia dos cavalls:
  l'un era blanc com la gebre,
  l'altre fosc com lo pecat.
  Malhaja lo cavall negre,
  benhaja lo cavall blanc.
  Un matí de la hivernada lo negre feia ensellar;
  la comtessa ja li'n deia:
  -Per què no enselles lo blanc?
  -Perquè fuig dels camins aspres
  i a mi em plauen més que els plans.-
  La comtessa ja hi tornava:
  -Mon marit, no ho fesses pas;
  L'Àngel prou lo guiaria,
  més ell no es deixa guiar,
  lo guiaria a l'església
  i ell a la vila fa cap,
  Malhaja lo cavall negre,
  benhaja lo cavall blanc.
  Quan sortia de la vila
  semblava un esperitat:
  corria lo cavall negre,
  corria com si volàs,
  tantost per les altes cimes
  com pel fons del xaragall.
  Los gombernesos se senyen
  quan lo veuen desbocat.
  d'un llampec entre les ales
  s'ubira lo comte Arnau,
  d'on surt entre rius de flames
  lo renill del seu cavall.
  Malhaja lo cavall negre,
  benhaja lo cavall blanc.

• La timba de les cartes

  Sota, cavall i rei,
  el dimoni juga a cartes.
  Sota, cavall i rei,
  si vas sol et fa la llei
  La bescambrilla és un joc astut,
  si no vigiles ja t'han fotut,
  abans cal veure trumfos què són:
  cada partida canvia el món.
  Si mana espases o bé garrots,
  són forces viues, vés-hi si pots.
  Si va de copes, els vins millors,
  malfarts que manen i vividors.
  Si toca els oros no hi prenguis mal
  que ara té els trumfos el capital.
  As, tres, figures: rei i cavall
  i de la sota no et fiïs mai.
  Timba parada ens toca jugar:
  t'han dat tres cartes, les tens en mà.
  Va, llença'n una, prova la sort,
  si te'n refies ja et donc per mort.
  Au, roba i tira, enreda algú,
  fent perdre els altres, guanyaràs tu.
  Cavall fot sota, rei fot cavall,
  el tres els guanya, l'as no perd mai.
  Més avall trobes els sense sou,
  les que no lliguen: el vuit i el nou.
  Així és la vida, però a mi no em fots,
  o estripem cartes o guanyem tots.
  

• Fèlix i les meravelles

  Enaixí comença el llibre
  de Fèlix anant pel món,
  amb el farcell a l'esquena
  i l'anhel qui sap a on.
  Fèlix es lleva a trenc d'alba
  quan l'estel del dia es fon
  i comença el romiatge
  de llegir el llibre del món.
  Camina i caminaria,
  camina i caminarà,
  cap allà on el sol hi va
  tot el bé del món hi ha.
  Creua rius i torrenteres,
  va per pobles i ciutats
  i pertot les meravelles
  copsa amb ulls meravellats.
  –Ço que no comprenc demano
  reconto tot el que sé
  perquè tanta gent com trobi
  se'n meravelli també.
  Camino i caminaria,
  camino i caminaré,
  que d'allà d'on el sol en ve
  tot el bé del món hi é.
  Fèlix camina i camina
  fins als més llunyans confins
  i arriba a una verda prada
  d'amaril·lis i jacints
  regada amb corriols d'aigua,
  orejada per set vents:
  i en assemblea les bèsties,
  que volen elegir rei.
  M'aturo i m'aturaria,
  m'aturo i m'aturaré,
  per aprendre de les bèsties
  el que els homes solen fer.
  

• El dissabte a la nit

  La lluna m'indicava
  el dissabte a la nit,
  que hi ha carrers molt foscos
  al barri allà on jo visc.
  Amors de tàpies baixes,
  de llavis molt humits,
  sou tou coixí pels pobres
  el dissabte a la nit.
  Ella sap colgar penes,
  sap acceptar neguits,
  sap ser una mar oberta,
  sap fer oblidar destins.
  La lluna m'indicava
  que al barri allà on jo visc,
  a més dolors callades
  més número de fills.
  Potser ja és ara l'hora
  Potser quan sigui l'hora
  no ens podrem moure
  perquè no haurem encara
  acabat de pagar el pis.
  Potser quan sigui l'hora
  haurem de dir que no
  perquè tindrem molts nens
  en edat d'anar a l'escola.
  Qui sap si quan sentim el crit
  haurem just acabat de comprar
  un cotxe nou i lluent
  i no voldrem deixar-lo.
  Potser quan sigui l'hora
  serà el moment que planejàvem
  un negoci interessant
  que no voldrem pas perdre.
  Potser quan sigui l'hora
  estarem enlluernats per un amor
  un amor dels que no deixen
  dels que no deixen marxar.
  Qui sap si quan sentim el crit
  ens haurem acostumat a viure sols
  i no voldrem recordar
  que som molts que som tants.
  Potser ja és ara l'hora
  i estem plens de cadenes
  que ens hem anat teixint
  poc a poc però ara ens lliguen.
  Potser el crit ja es pot sentir
  potser ja el senten els qui escolten
  Però nosaltres ens hem anat tornant
  sords poc a poc.

• Cavallers de la taula rodona

  Cavallers de taula rodona,
  tastarem si aquest vi és bo.
  Tastarem, sí, sí, sí!
  Tastarem, no, no, no!
  tastarem si aquest vi és bo!
  Si és bo, si és agradable,
  jo en beuré fins a rebentar.
  Jo en beuré sí, sí, sí!
  Jo en beuré no, no, no!
  jo en beuré fins a rebentar!
  Quan jo mori vull que m'enterrin
  al celler on hi ha el bon vi.
  Al celler, sí, sí, sí!
  Al celler, no, no, no!
  al celler on hi ha el bon vi!
  I amb els peus darrera la porta
  i amb el cap sota el rajolí...
  I amb el cap, sí, sí, sí!
  I amb el cap, no, no, no!
  i amb el cap sota el rajolí!
  I amb un cartell escrit que hi digui:
  "Aquí jau el rei dels torrats".
  Aquí jau, sí, sí, sí!
  Aquí jau, no, no, no!
  "Aquí jau el rei dels torrats"!