Històries d’ahir i d’avui que ens toquen de prop. Fetus presenta “Romancer tartera”, un nou projecte on revisa en clau contemporània el format tradicional del romanço. Després de la bona acollida dels recents “Càntir nou fa aigua fresca” (2024), “La Serra dels Perduts” (2022) o l’homenatge a Jaume Arnella “Sota, cavall i rei” (2021), els empordanesos segueixen bastint el seu singular pont entre punk-rock garatger, sons d’arrel i cançó de taverna, sempre posant el dit a l’ull que calgui i clamant contra el mal govern.

Fetus són Adrià Cortadellas (veu i guitarra), Telm Terradas (baix), Adrià Jiménez (bateria), Guillem Caballero (teclats), Carles Belda (acordió diatònic), Ricard Ros (sac de gemecs i whistles), Marta Barbero (violí) i Joan Colomo (guitarres).

Crèdits

Romancer tartera ha estat enregistrat per en Joan Colomo, l’Aleix Bou i en Vidal Soler, a Sant Celoni, Barcelona i la Bisbal d’Empordà, entre desembre de 2024 i desembre de 2025. Un àlbum produït i mesclat per en Joan Colomo i masteritzat per en Victor García a Ultramarinos Costa Brava.

Fetus són Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez amb la col·laboració habitual d’en Guille Caballero als teclats, en Carles Belda a l’acordió; en Ricard Ros al sac de gemecs, a la gaita i a les flautes irlandeses; i la Marta Barbero al violí. També hi participa en Vidal Soler a la guitarra solista, a la guitarra acústica i al banjo. La Xantal Rodríguez (Remei de Ca la Fresca) ha enregistrat veus a la cançó “Romanço del talp”; mentre que en Quim Carandell (La Ludwig Band) ha gravat veus a “Mori el brunch”. Al llarg de l’àlbum hi apareixen cants grupals amb en Joan Colomo i la parròquia fetal. El disseny gràfic ha anat a càrrec d’en Gerard Soler i les il·lustracions són de la Laia Baldevey.

La música i les lletres del disc són obra de Fetus, exceptuant la lletra de la peça “L’últim vol de l’almirall”, que és una adaptació lliure del cant “On the Day the Nazi Died” de Chumbawamba; mentre que la peça “Una nova Catalunya” és una versió lliure de “A New England” de Billy Bragg. Finalment la lletra de la cançó “El darrer llop” és extreta íntegrament del poema homònim d’Eveli Dòria i Bonaplata, publicat l’any 1917 i amb el qual aquell mateix any va ser guardonat amb la Flor Natural, un dels tres premis ordinaris dels Jocs Florals de Barcelona.

BR232 / 2026

• Camarada

  Aquesta legislatura
  ampliarem l’Aeroport,
  tot respectant la natura,
  no volem ni un ànec mort.
  Ens cal més infraestructura
  i hem tancat un bon acord,
  perquè som candidatura de progrés.
  Aquesta legislatura
  desencallem el Hard Rock,
  a tocar Port Aventura,
  casinos, luxe i resort.
  Diversió que tot ho cura,
  i hem vingut a abatre el joc,
  perquè som candidatura de progrés.
  Tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.
  Aquesta legislatura
  farem el Quart Cinturó
  al Vallès, de punta a punta,
  i alguna urbanització
  de curosa arquitectura,
  no hi haurà més congestió,
  perquè som candidatura de progrés.
  Aquesta legislatura
  salvarem el català,
  amb campanyes de postura
  i bona publicitat.
  Dos decrets i tres mesures,
  Ja veureu quins resultats,
  perquè som candidatura de progrés.
  Tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.
  Aquesta legislatura
  endreçarem la ciutat,
  de manters, brossa i ocupes,
  és una barbaritat.
  Ordenances i mà dura,
  ja en farem un bon relat,
  perquè som candidatura de progrés.
  Sabem com moure fitxes del tauler,
  i amb l’Íbex per militància, ja us hem dit que
  tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.

• Romanço de Rodalies

  S’ha espatllat la catenària,
  s’ha aturat el moviment,
  la cosa sembla precària,
  hi falta manteniment.
  Sona la megafonia:
  «Merci per triar aquest servei.
  Dispensin una altra avaria»
  però a RENFE l’ampara la llei.
  Hi ha col·lapse a rodalies,
  desori al ferrocarril.
  És el pa de cada dia,
  fa temps que hem perdut el fil.
  Fidels en la incompetència,
  no toquem hores ni quarts.
  Col·leccionem incidències,
  sempre abonats als retards.
  Parats i en via morta,
  el tren no sortirà.
  Ara s’obren les portes,
  informen en castellà.
  Desfilem per l’andana,
  que diu que ve un autobús.
  No seria cosa estranya
  recitar una oda a Espanya
  i un altre desajust.

• Candidatura de progrés

  Aquesta legislatura
  ampliarem l’Aeroport,
  tot respectant la natura,
  no volem ni un ànec mort.
  Ens cal més infraestructura
  i hem tancat un bon acord,
  perquè som candidatura de progrés.
  Aquesta legislatura
  desencallem el Hard Rock,
  a tocar Port Aventura,
  casinos, luxe i resort.
  Diversió que tot ho cura,
  i hem vingut a abatre el joc,
  perquè som candidatura de progrés.
  Tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.
  Aquesta legislatura
  farem el Quart Cinturó
  al Vallès, de punta a punta,
  i alguna urbanització
  de curosa arquitectura,
  no hi haurà més congestió,
  perquè som candidatura de progrés.
  Aquesta legislatura
  salvarem el català,
  amb campanyes de postura
  i bona publicitat.
  Dos decrets i tres mesures,
  Ja veureu quins resultats,
  perquè som candidatura de progrés.
  Tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.
  Aquesta legislatura
  endreçarem la ciutat,
  de manters, brossa i ocupes,
  és una barbaritat.
  Ordenances i mà dura,
  ja en farem un bon relat,
  perquè som candidatura de progrés.
  Sabem com moure fitxes del tauler,
  i amb l’Íbex per militància, ja us hem dit que
  tenim molts grans projectes al tinter,
  i un model que sempre avança
  quan governa el PSC.

• Mori el brunch

  En Joan va baixar a la fonda,
  es disposava a esmorzar.
  Però, ai-las, empunyant la forquilla,
  quin disgust que es va emportar.
  N’havien refet la carta
  en anglès i castellà.
  Van dir-li que els temps canvien,
  I que era cosa del mercat.
  
  Divagant en l’oferta forana,
  no reconeixia la ciutat.
  A poc a poc el local s’omplia,
  de turistes i d’expats.
  Entre salmó, mantega i userda,
  entre pancakes i ous remenats,
  va descobrir que el plat estrella
  era una torrada amb alvocat.
  Mori el brunch!
  No veieu que acabarem als punys?
  Clamava esmaperdut a la parròquia.
  Mori el brunch!
  No veieu que arribarem a les mans?
  Bramava entre plats estranys
  el bo d’en Joan.
  L’endemà va enfilar cap al centre,
  anava a visitar el barri vell.
  Quan un ramat de cicloturistes,
  li va fer roncar els budells.
  I va entrar en una taverna,
  calia posar-hi remei.
  Però, ai mare, quin poema,
  quan va parlar amb el servei:
  «Hey, man, are you ready to order?
  We recommend eggs benedict»
  En Joan no sabia on girar-se
  ell que volia vi i embotit.
  Se’l van mirar com una raresa,
  on queden els guisats d’ahir?
  Enterrats en paraules angleses
  
  i cafè ben aigualit.
  Mori el brunch!
  No veieu que acabarem als punys?
  Clamava esmaperdut a la parròquia.
  Mori el brunch!
  No veieu que arribarem a les mans?
  Bramava entre plats estranys
  el bo d’en Joan.

• Macrofestival

  M’he abonat a la gresca
  i com passen els anys,
  aquest no sembla pas com la resta,
  espais nous, un cartell llampant.
  Han vingut les llegendes
  i grups eclèctics locals,
  he pagat per veure The Cure
  en una tele gegant.
  Oh amics,
  abandoneu,
  l’esperança aquells que entreu.
  El patró us dicta el gust
  i el seu preu.
  Jo que soc bon melòman
  dubto si és el meu lloc,
  la gent parla i s’emborratxa,
  diuen “sorry” els molt sabatots.
  Un comiat de solteres
  m’empeny i ara no veig res,
  massa cua per una cervesa
  i va i me la vessa un francès.
  Oh amics,
  abandoneu,
  l’esperança aquells que entreu.
  El patró us dicta el gust
  i el seu preu.
  Plego i vaig cap a casa,
  faig les paus amb el món,
  em dic que és l’última vegada,
  així no, no en el meu nom.
  Segur que el subvenciona
  algun fons d’armament,
  trinxant festes de barri
  còmplice l’Ajuntament.
  Oh amics,
  abandoneu,
  l’esperança aquells que entreu.
  
  El patró us dicta el gust
  i el seu preu.

• Romanço del talp

  Té uns pares com tenen la resta
  i un poble mar enllà,
  un entre tants com esperen
  però enguany toca desconnectar.
  Que ha trobat que aquí la carrera
  li serà amena i diu que vol
  que aquest sigui el barri que el rebi,
  amb gimnàs, assemblea i futbol.
  I ara s’asseu i t’explica
  que li crides fa temps l’atenció,
  mentre els del costat comenten
  sense embuts una ocupació.
  Fa per manera que vegis
  què s’hi ha tatuat al braç,
  després et dirà que les marques
  són fingides, però tu ets de veritat.
  “Ha apagat / el llum la Cinètika
  ja no hi ha / ningú a la Catà”
  és l’informe que desitjaries signar
  i creient salvar i protegir el veïnat
  feres créixer l’odi als uniformats.
  I s’endinsa també a l’Horta
  monopolitzant els espais,
  entrenant la bonhomia,
  fent amics, fingint companys.
  Però a poc a poc se n’absenta
  en pro d’un pare malalt,
  
  i quan pot aprofita
  per baixar a la capital.
  On hi comparteix les actes
  per justificar al seu torn
  que es parli de terrorisme
  i així exercir el seu control.
  Mentre ministres asseguren
  no perseguir ideals,
  els dubtes fructifiquen
  i la manta ja es pot estirar.
  “Ha apagat / el llum la Cinètika
  ja no hi ha / ningú a la Catà”
  fou l’informe que desitjaries signar
  i creient salvar i protegir el veïnat
  féreu créixer l’odi als uniformats.
  Gràcies a aquell reportatge
  el teu cap reparà
  en allò que el cor no volia
  i t’entestaren a maquillar.
  Un reguitzell d’evidències,
  un enfilall infinit d’enganys.
  Qui haguera pensat que a casa
  s’hi colarien els xarlatans?
  Que una vida és una argúcia
  dissenyada per l’Estat,
  que per contracte un exèrcit
  ve a robar-te la intimitat.
  Però hi ha un indret que s’entesta
  
  que rebutja ser infiltrat:
  el lloc on germina l’odi
  que jurem a l’autoritat.

• El vol de l’almirall

  Era un matí de desembre
  en un Madrid, gris, fred i hostil,
  presagiant feliç desgràcia
  prego no perdeu el fil.
  A Claudio Coello tomba
  un Dodge nou i brillant
  ve de missa Serrano
  va a Moncloa, el governant.
  Però Kiskur, Argala, Wilson,
  Atxulo i d’altres companys
  llogaren allí uns baixos
  i passaren per marxants.
  Hi excavaren galeries
  per reafirmar un objectiu:
  que l’anhel separatista
  no transiciona, es manté viu.
  Ja arriba, camarades,
  ja és aquí el cotxe blindat.
  Carrero, López i Bueno,
  a dins ben arrapapats.
  La càrrega que detona
  no és accident, és atac.
  Quin pet que ha fet la bèstia
  com un crit de llibertat.
  Al pati dels jesuïtes
  li donen l’extremunció,
  així aterren els somnis
  de poder i corrupció.
  Mentre el Comando Txikia
  es fon en escampall
  després de fer possible,
  l’últim vol de l’almirall.

• El darrer llop

  Entre alzines de soques berrugoses
  el darrer llop s'esmuny esporuguit:
  amb la remor de veus, al lluny confoses,
  li és arribat de gossos el clapit.
  Tres jorns que, entre les toques encauada,
  caigué la Lloba al seu costat d'un tret
  no hi ha per ell, en tota la contrada,
  ni lloc segur, ni rabadà distret.
  El bosc atapeït de temps enrere
  va aclarint-se al rosec de la destral;
  en lloc del corriol i la drecera,
  la blanca estela del camí reial.
  Ja no pugen del pla les eugassades
  amb sos pollins alegres i arrauxats,
  ni troba el corb, en les afraus gebrades,
  les rosses dels anyells perna trencats.
  Arreu fes neguitoses blederies
  s'escampen, serra amunt, fins al bell cim.
  La plana s’és omplerta de masies
  i els grans ramats s’engrunen com polsim.
  Quin temps aquell en que rondant les pletes
  amb sos companys de nit, braus i sapats,
  a l'ovirar del llop les faronetes
  fins els gossos clapien esverats!
  I quan, cobert de neu, baixava al poble
  i saltava les tapies del corral
  i en el coll del mastí fidel i noble
  clavava amb ràbia l’encorbat ullal.
  Quin bé de Déu de carn i sang calenta
  per esquivar la fred! Quin temps aquell!
  fins la bala, xiulant malvolenta,
  semblava fer-se estelles en sa pell.
  
  Ja no té el Llop la cama trescadora
  ni ullal d'anys enrere blanc i fi;
  si del gos ramader el lladruc l'astora,
  la remor del fullam el fa tremir:
  Tres jorns que per sa gola ressecada
  no ha lliscat el consol d'un engrunall!
  Tres jorns que el lladrugueig de la gossada
  retruny en ses orelles com un mall!
  Prou hi aniria de bon grat al poble
  a demanar perdó de son passat
  i lloc segur dintre el corral innoble,
  com la bèstia més mansa del ramat.
  Però al poble li couen ses urpades
  i, bo o xacrós, el Llop hi és maleït.
  De quin gust s'hi farien a pedrades
  al veure'l arribar vell i atuït!
  Amb quin goig en la plaça hi penjarien,
  dalt d'un pal, el seu cos fet un garbell,
  i amb quin braó els mastins s'hi aferrarien
  fins a fer-ne tiretes de sa pell!
  Així pensava el Llop, cua entre cames,
  clapat de brossa, pel llanós i las,
  al fons d'un corriol cobert de rames,
  aixecant-se i caient a cada pas.
  La boira pels cimals s'atapeïa
  entre grisalles d'or finava el jorn.
  I el Llop mandrosament s'escabullia,
  sens altra companyia
  que un vol de corbs glatint a son entorn.

• Romanço de la Copamèrica

  Quan van dir que es faria a Barcelona,
  es van retratar lluint el trofeu.
  Les autoritats van vendre que seria una moma.
  «Ens posarà al centre mundial, ja ho veureu!»
  Ens van dir que amb aquella regata,
  es guanyaria molta reputació,
  que de ben segur tindria un gran impacte,
  que era un exemple d’innovació.
  Empresariat, Govern i Ajuntament,
  van gastar-s’hi 70 milions
  i deien que estava venint molta gent,
  per la Copa Amèrica Louis Vuitton,
  però anaven acumulant fracassos,
  ball de xifres i manipulació,
  i els veïns que ja n’estaven fins els nassos
  de l’elitista competició.
  Amarraven els iots més luxosos,
  mentre restringien la mobilitat.
  El vent bufava en pro d’usos mafiosos,
  a tota vela contra la ciutat.
  Tot venent el poble per interessos,
  van convertir el barri en decorat,
  van moure cel i terra per amagar els seus ingressos,
  plens de fraus i irregularitats.
  Quan vam demanar llums i taquígrafs,
  per la dignitat del litoral,
  traves i més traves per no aixecar cap catifa,
  consagrant-se com la gestoria del mal,
  I per afegir-hi més vergonyes,
  van condecorar amb la distinció
  d’Amic de Barcelona al qui va endosar la carronya,
  un empresari milionari estafador.
  Quan van tenir ben farcit el sarró,
  van dir que no hi hauria continuïtat,
  que a la costa catalana no es faria cap més edició
  de la maleïda America’s Cup.
  
  Depurin responsabilitats.

• Una nova Catalunya

  Fa ben poc que ets nat l’agost del 17,
  passen anys i l’odi diria que encara et va estret.
  N’hi ha alguns que es pregunten quan vares sortir de l’ou,
  mentre Europa es despista i ho veu com un afer nou.
  Ni amor llavors, ni amor fins aquí,
  tot un procés que embarranca perquè puguis existir.
  I no ens sentim bé, no, fa de mal dir
  que el teu essencialisme justifiqui algun fi.
  Si això és voler canviar el món,
  fer una nova Catalunya,
  la teva aliança és un nou jou.
  Ens dius que hi ha una conspiració
  proimmigració antioccidental,
  que posa en perill els costums dels blancs
  i que us censuren tots els plens.
  Però en realitat sou nimietat,
  el 3%, bregats en debats virtuals.
  Guaiteu com ensenyem en català
  al nouvingut a ser antifexista.
  Si això és voler canviar el món,
  fer una nova Catalunya,
  la teva aliança és un nou jou.
  Si això és voler canviar el món,
  fer una nova Catalunya
  la teva aliança és un nou jou.

• Tabac i muntanya

  Vaig conèixer el vell Genís,
  una nit freda d’hivern,
  tot fent el seu got d’anís,
  en una fonda, a Gombrèn.
  Em va parlar de les muntanyes,
  i els camins de contraban,
  els que rondava fa tants anys.
  Caminant sempre pels marges,
  transitava viaranys.
  Les nits més fredes i llargues,
  les passava traginant.
  Ben calçat i ben ferrat
  amb 30 kilos a les mans,
  de fardos de tabac contra la fam.
  Vell Genís, avui se t’ha apagat la veu,
  que la terra que vas trescar et sigui lleu.
  Vianant pels cingles aspres
  topava amb carabiners,
  que burlava amb audàcia
  pel seu grapat de diners.
  Al sarró hi duia el tiberi:
  un crostó de pa i pernil
  i una bota de vi per resistir.
  I ara que ha escampat la boira,
  tothom recorda el seu nom,
  «Que Déu el tingui a la glòria»
  que aquí a baix li fem un tomb.
  Referent de l’estraperlo,
  ben manyac i tan hostil
  i es diu que va pelar un guàrdia civil.
  Vell Genís, avui se t’ha apagat la veu,
  que la terra que vas trescar et sigui lleu.
  Desdibuixava fronteres per carenes, tarteres i valls,
  un espai de convivència i de penes i treballs.
  I avui que la neu recula, t’he vingut a dir l’últim adéu:
  que la terra que vas trescar et sigui lleu.

• La fi del món a Girona

  La ciutat de les disbauxes
  cremava com un feix de garbons
  i a Girona les mirades
  eren plenes de temors.
  Si es complia la profecia,
  hi hauria una lluna sagnant,
  ball de tenebres en tres dies,
  monstres de foc al cel volant.
  La fi dels temps ja s’acostava,
  desfilava amb el riu Onyar.
  Tothom dubtava si el rei astre,
  s’alçaria l’endemà.
  Una gentada resadora,
  pels carrers del Mercadal,
  en processó i nit basardosa,
  feien avisos veïnals.
  Combrega, Girona, combrega un últim cop,
  que aquesta terra és ferida de mort.
  La fred és negra i sonen els fagots,
  preguin, preguin tots els sacerdots.
  A la boca del Pont de Pedra,
  s’hi estintolava una munió
  amb estigmes de les tenebres,
  i d’eterna condemnació.
  Sant Confort de l’Agonia,
  pelegrinava fins la fi,
  on, si guarien les ferides,
  s’aixecaria el càstig diví.
  Combrega, Girona, combrega un últim cop,
  que aquesta terra és ferida de mort.
  La fred és negra i sonen els fagots,
  preguin, preguin tots els sacerdots.

• Romanço de la Rambla de Poio

  Plou a Bunyol, plou a Xiva
  el dia de Sant Narcís.
  Plou com fa temps que no ho feia,
  plou a Xest, plou a Torís.
  Plou i els mitjans sols destaquen
  que l’AVE ha quedat tallat,
  però els avis valencians saben
  que aquesta aigua busca el mar
  I que del barranc de Xiva
  pel Pla de Quart, per Torrent,
  arribarà a l’Albufera
  arrasant l’Horta sens fre.
  Tot això ho saben els avis
  i ho sap la dona del temps,
  que intenta escampar l’alerta
  però ho desoeix el govern.
  Les estacions hidrogràfiques
  de la Rambla, aigües amunt,
  diuen que ja duu més aigua
  que el riu Ebre en algun punt.
  I el director d’emergències
  manté el mòbil ben apagat,
  ningú sap del cert on para
  quan es dispara el cabal.
  I el president es retrata,
  sense escrúpols ni gambals,
  allargant la sobretaula
  en un àpat trivial.
  Com que a l’Horta no hi plovia
  ningú estava preocupat,
  els nens han anat a escola
  tothom fa vida normal.
  
  I quan s’aproxima l’aigua
  quan el perill treu el nas,
  els empresaris no tanquen
  seguiu aquí treballant.
  A les 8 de la vesprada,
  quan Paiporta és ja un estany,
  per fi sonen les alarmes.
  Vigileu, l’aigua ha pujat!
  Vindran hores de basarda
  de destrucció i de mortaldat,
  la tragèdia inevitable
  que es podria haver evitat.
  I l’endemà, quan clareja
  amb els carrers ben plens de fang,
  l’única certesa és ràbia
  és dol, és pèrdua i engany.
  Cotxes atrapats com rates
  sota les vies a Alfafar,
  cadascun amb un difunt
  que ja no ho podrà explicar.
  Però la consellera renya
  els familiars dels morts,
  mentre el govern desinforma
  i embolica que fa fort.
  El bomber estranger que arriba
  per quedar-se ben perplex,
  l’autoritat desestima
  tot ajut que s’ofereix.
  Els militars i policies,
  que havien de netejar,
  no se’ls veu moure cap pala
  i així els dies van passant.
  Els cadàvers s’amunteguen
  en els pàrquings inundats
  i envien els voluntaris
  a netejar hipermercats.
  
  Però aquests desobeeixen,
  saben bé com actuar:
  sols el poble salva el poble
  sols el poble es salvarà.
  I després de quatre dies
  sense moure un dit per res,
  els governants organitzen
  un passeig més que grotesc.
  Escortats per una tropa
  de policies a cavall,
  i els habitants de Paiporta
  els fan fugir llançant-los fang.
  Són els mestres de la guerra
  els gestors del malestar,
  assassins per egoisme
  ells no ens volen ajudar.
  És moment de preguntar-se:
  Els recursos on han anat?
  Malversats en copamèriques
  i als desastres, caritat.
  Mentrestant, plorarem els morts
  que un dia ens els tornarà el mar.
  Sols el poble plora el poble,
  sols el poble plorarà.
  Mentrestant, plorarem els morts
  que un dia ens els tornarà el mar.
  Sols el poble plora el poble,
  sols el poble plorarà.