Momentani

Neteja

La geografia té un pes important per explicar qui són Selva Nua. Joana Jové (veu, guitarra i composicions), Adrià Garcia (baix) i Gerard Català (bateria) provenen de diferents pobles de la rodalia de Lleida: Vilanova de Segrià, les Borges Blanques i els Omellons. Però viuen repartits estratègicament entre Barcelona, Tarragona i Girona. Aquesta distància no va ser un problema, sinó un al·licient, per tal que en el moment més cru d’aquella pandèmia es posessin a gravar una cançó que es diria “Nuvolosa” i que -sorpresa- els obriria algunes portes.

I és que sense proposar-s’ho gaire, van guanyar el concurs de talents confinats que organitzaven les Cases de la Música i Estrella Damm. El premi era gravar un disc. La notícia va sortir a tota la premsa quan tots estàvem tancats a casa. Però després vingué silenci. Ningú ha sabut res més d’aquell grup durant dos anys, el temps que han dedicat a cuinar a foc lent el que serà el seu primer àlbum, “Momentani”, que arriba ara per revelar-se com una veritable glopada d’aire fresc per la nostra escena musical.

Els vuit temes del disc combinen una sonoritat pop amb influències soul i picades d’ullet a la música lo-fi, lletres introspectives i evocadores, melodies singulars, diferents i sorprenents, sintetitzadors nostàlgics, guitarres mesurades, línies de baix emblemàtiques i bateries tenaces… Amb referents que van d’Alice Phoebe Lou a Men I Trust, passant per Faye Webster o Yellow Days.

Crèdits

Selva Nua són:
Joana Jové – Veu i guitarra
Adrià Garcia – Baix
Gerard Català – Bateria

Han col·laborat:
Josep Maria Serra – piano i teclats
Irene Garcés – guitarra
Pablo Díaz – guitarra addicional a 2b i 4b

Música i lletra: Joana Jové,
excepte lletra de “Nuvolosa”, en què ha participat Gerard Català.

Gravació, producció i arranjaments: Josep Maria Serra a Vstudio (Corbins).
Mescla i masterització: Aleix Iglesias a Camaleó Estudi (Tordera).
Disseny gràfic: Helga Juárez

BR168 / 2022

  • Intro (al vagó)

    Suau brisa de vent.
    Al vagó, esbufego.

    Sec, glop de café.
    Fa ressò, la incertesa.

    Muda el paisatge sense fre;
    lenta, l’estona es va fonent.

    Lluny de l’estació
    ens nodrim de principis.

  • Nuvolosa

    Vull aprendre a fer això
    de parlar en un to fluixet,
    perquè em faci cas tothom
    sense haver de cridar gens.

    Vull trobar un pam de ciutat
    on la gent es miri més
    i els coloms et mirin plens;
    i els colors et…
    i els colors ens pintin.

    Sempre em sembla que el cel cau,
    com s’aguanta sol a dalt?
    Va contra la gravetat,
    no deu caure per costum.

    Per deixar d’ensopegar,
    li demanaré consell.
    Quan aterri al firmament,
    ho faré amb pas ferm.

    Baixo del bus
    i aquesta merda de fum negre
    creu que som afins
    i no puc aguantar-ho, m’enlairo i volo.
    Grisa per dins
    o, qui sap, també fosca per fora.
    Potser em confondran
    amb l’asfalt de baix.
    Passa de mi,
    que em desinflo.

    Ja no busco gaire endins,
    jo respecto intimitats.
    Més que res, no fos cas
    que m’hi enganxés els dits.

    Baixo del bus
    i aquesta merda de fum negre
    creu que som afins
    i no puc aguantar-ho, m’enlairo i volo.
    Grisa per dins
    o, qui sap, també fosca per fora.
    Potser em confondran
    amb l’asfalt de baix.

    Baixo del bus
    i aquesta merda de fum negre
    creu que som afins
    i no puc aguantar-ho, m’enlairo i volo.
    Grisa per dins
    o, qui sap, també fosca per fora.
    Potser em confondran
    amb l’asfalt de baix.
    Passa de mi,
    que em desinflo

    Passa de mi
    o em desinflo.

  • En secret

    A la fi es pot dir obertament:
    t’has trobat.
    A la fi veig que res hi pinto aquí,
    me’n vaig.

    Escampo la boira,
    m’esmicolo en peces;
    ara toca refer.
    Les has malmès desmitificant.

    El meu tracte amb tu no caduqueja
    mai dels mais;
    el meu tracte amb tu no caduqueja
    mai dels mais.

    A la fi ho puc dir als quatre vents:
    m’he trencat.
    Em declaro aroma ambulant,
    me’n vaig.

    La buidor s’eixampla
    pel fons laberíntic;
    algú hi vol posar fre?
    Ni més ni menys, busco remei.

    El meu tracte amb tu no caduqueja
    mai dels mais;
    El meu tracte amb tu no caduqueja
    mai dels mais;
    No em desfaig de l’enyor,
    m’anul·la del tot
    i fan figa les cames.
    Però el meu tracte amb tu no caduqueja
    mai dels mais.

    Mai.

    Quedarà latent
    el record maldestre
    i et pensaré en secret.

  • No m'és

    Digue'm el que penses; m'és igual.
    El que vull només és veure’t respirar.
    Digue'm el que portes dins el sac,
    complicat, aguantar tant de pes.

    Ei, m'és igual.
    Només vull veure’t respirar.

    Entre siluetes t'has difós;
    es dilata lentament el teu contorn.
    Vols assaborir noves versions
    i et deixes enredar per altres noms.

    Ei, m’és igual.
    Només vull veure’t respirar.

    Digue'm el que penses; m'és igual.
    El que vull només és veure’t respirar.
    Digue'm el que portes dins el sac,
    complicat, aguantar tant de pes.

    Una veu en off diu:
    “Ei, m’és igual.
    Només vull veure’t respirar”.

  • Fums d'algú

    Vine al jardí i veuràs com estic.

    Hi ha un cactus
    dissecat de fa més d’un any.
    Et preocupa el seu estat.
    Les meves mancances, ara per ara, són evidents.

    Plora l’aigua, dona-li espai
    per inundar tota la pena.
    Hora blava, dona’m espai,
    m’estancaré ben aviat.

    Intentaré
    deixar de ser cendrer humà.
    Procuraré cuidar-me…

    l’ego,
    dissecat de fa més d’un any.
    Intempèrie sentimental.
    Jugo a fer cures als del voltant i revifo.

    Cendrer humà
    acumulant fums d’algú.

    Plora l’aigua, dona-li espai
    per inundar tota la pena.
    Hora blava, dona’m espai,
    m’estancaré ben aviat.

    Cendrer humà
    acumulant els fums d’algú.
    Ja n’hi ha prou,
    m’esfumo.

  • Sovint

    Benvolgut desvari nocturn,
    entres entranyable
    pels replecs del cos.
    Frase genuïna, expulso disbarats;
    van caient les capes.

    Soc dona de textures, de tacte.
    Soc massa meva i massa poc dels altres.
    Recorrent el gotelé, passeig dactil·lar.
    Un tastet de tu seria ben rebut.

    Estic amb la ment mig nua
    i, de cop, et fas tangible;
    i, de sobte, puc llegir-te
    a poc a poc.

    Estic amb la ment mig nua
    i, de cop, es fa real;
    i, de sobte, puc llegir.
    Ets un vici potencial, més em val retrocedir.
    Peco d’esquerpa, sovint.

    Benvolgut desvari nocturn,
    t’has passat tres pobles
    i, al quart, m’has trobat.
    Frases genuïnes, expulsem disbarats.
    Sort n’hi ha de la complicitat.

    Estic amb la ment mig nua
    i, de cop, et fas tangible;
    i, de sobte, puc llegir-te
    a poc a poc.

    Estic amb la ment mig nua
    i, de cop, es fa real;
    i, de sobte, puc llegir.
    Ets un vici potencial, més em val retrocedir.
    Peco d’esquerpa, sovint.

  • El gir

    Quan pararé de girar en espiral,
    orbitant un patró equivocat?
    Que difícil ser com cal!

    Demà traçaré un camí diferent;
    comparar quedarà descartat
    de l’itinerari.

    Si em difumino,
    porteu-me al racó
    on neix l’essència.

    Ens desdibuixem sense voler;
    brota l’inconscient, l’ombra apareix.

    Ei! Recupera la imatge de quan
    passejàvem els núvols amb un fil
    invisible i volàtil.

    Ara la visió ha canviat per complet
    i s’entelen els vidres del fred:
    gotes agredolces.

    Si em difumino,
    porteu-me al racó
    on neix l’essència.

    Ens desdibuixem sense voler;
    brota l’inconscient, l’ombra apareix d’imprevist.
    Recreem un simulacre
    i fugim d’aquí.
    De seguida!

    I, si m’estimbo,
    torneu-me al racó
    on neix l’essència.

  • Momentània

    En quin moment
    se m’acut dir que sí a fer
    un tomb pel casc antic?
    En tinc ganes, però són intermitents.

    Qui fos fanal…
    elegància incandescent.
    Contemplo mentre em pregunto
    com coi m’he de vestir.

    I em puja fal·lera de mar;
    l’Atlàntic, als cabells enganxat.
    M’estiro al llit esperant
    que el llençol em gronxi
    i no ho fa.

    Han anunciat
    un eclipsi a mitjanit.
    Caldrà mudar-se bé,
    perquè els astres poden fer-te ombra.

    Em tallaré
    les deu mitges llunes dels dits;
    amb el fanal de fons
    es despengen pel balcó.

    I em puja fal·lera de mar;
    l’Atlàntic, als cabells enganxat.
    M’estiro al llit esperant
    que el llençol em gronxi
    i no ho fa.