Neteja

El músic empordanès Carles Sanjosé és conegut per ser l’ànima del grup Sanjosex, on escriu, canta i toca la guitarra. Després d’anys de coneixença i respecte mutu, ara s’ha aliat amb l’acordionista vallesà Carles Belda (bregat en mil aventures: Pomada, Mesclat, el Conjunt Badabadoc…) en un nou projecte que neix per recuperar cançons que pervivien tan sols en la tradició oral.

Els dos Carles s’han submergit de ple en el cançoner online Càntut: Cançons i músiques dels avis, impulsat pel musicòleg Albert Massip i que rastreja la petja del cant de tradició oral a les comarques de Girona. Actualment aplega més de mil enregistraments… i els nostres protagonistes sostenen que se’ls han escoltat tots per escollir les quinze cançons que han esdevingut la matèria prima d’un disc que, en clau d’homenatge, han batejat amb el mateix nom que el cançoner.

Entre aquestes cançons regna la més pura diversitat temàtica. Cançons de bandolers (“Serrallonga”) al costat de temes místics (“El divino vull cantar”) o històries tan corprenedores com “La dida”. O diverses cares de l’amor (“El pardal”, “Morir d’amor”). En clau musical, hi conviuen des de passatges hipnòtics (“Per l’aliment del bon vi”) fins la senzillesa de “La vella filosa” o “El pomeró”

Després d’absorbir lentament les cançons per fer-les ben seves, el següent pas ha estat enrolar en l’aventura dos talents osonencs: la violinista Coloma Bertran (Les Violines, Orquestra de Cambra Terrassa 48…) i el multiinstrumentista Jordi Casadesús (La Iaia, Núria Graham), que també ha exercit de productor musical del disc. Tots junts han portat les tonades a una nova dimensió, sempre amb un peu aferrat a la tradició i l’altre jugant amb l’avantguarda. Al llarg del disc hi trobem també petits fragments samplejats dels avis que, originalment, van conservar les cançons vives en la seva memòria.

El projecte, que s’ha proclamat guanyador de la primera edició del Premi Teresa Rebull a la producció musical en cultura popular i tradicional, es presenta oficialment aquesta tardor en tres ocasions especials: a la Fira Mediterrània de Manresa (8/10), al festival Connexions (27/10) i al nou festival Càntut (sí, també es diu igual!) que neix el 18 de novembre a Cassà de la Selva i que explotarà en diverses línies totes les possibilitats del cançoner online.

Carles Belda i Carles Sanjosé sostenen que les cançons de Càntut “se us enganxaran, no us les podreu treure del cap. La música tradicional es transmet de paraula, de memòria, i justament per això quan ha entrat a la testa ja no en surt”.

Crèdits

Carles Associats us presenta una tria de cançons del Càntut, un nodrit fons apeixat pel folklorista Albert Massip i cogestionat pel, també, banyolí Francesc Viladiu. Les hem fet nostres car tenim “la certesa de ser Poble”, com tothom, i la clara voluntat de gaudir-ne i compartir-les. Na Coloma Beltran i en Jordi Casadesús, vigatans il.lustrats, ens hi acompanyen amb la saviesa i el sentiment. Esperem que us faci el pes.

“Pugeu al Land-Robber, que naufragarem!”

Feliu de la Rosa

Enregistrat a Music Lan (Avinyonet de Puigventós) entre el maig i el juliol de 2016 per José Luis Molero. Mesclat per Quim Puigtió “Kato” i Jordi Casadesús. Masteritzat a Ultramarinos Costa Brava per Víctor García. Produït per Jordi Casadesús.

Fotografies originals de Noemí Elías (les dels avis) i de Néstor Noci (les dels dos Carles). Disseny gràfic de Ramon Ponsatí.

Aquest disc no existiria sense l’empenta iniciàtica i decisiva del Festival Càntut i d’Alter Sinergies. Agraïm també l’aposta del Festival Connexions, de la Fira Mediterrània de Manresa -que ens va concedir el Premi Teresa Rebull- i del Circuit Folc.

Gràcies també a en Quimi Portet per la guitarra flamenca.

BR089 / 2016

  • La vella filosa

    Acordió diatònic: Carles Belda / Violí octavat: Coloma Bertran / Guitarra flamenca i veu: Carles Sanjosé / Teclats: Jordi Casadesús

    A partir de la versió cantada per Joan Arnau i Serra, de les Planes d'Hostoles (la Garrotxa), i enregistrada l'any 2014 per ell mateix. És un poema original del mestre i escriptor Antoni Bori i Fontestà (1862-1912) amb melodia d'origen desconegut.

    L'Herència... és sagrada? La podem menystenir? És sempre un llast? És sempre un tresor preciós? La Cultura suma i l'herència, hi és.

    La vella filosa
    de veu reganyosa
    que sempre treballa
    al mig del carrer;
    jo explico la història
    que sé de memòria,
    veniu a la vora
    que vos la diré.
    Per anys endarrere,
    quan jo encara n'era
    petita com ara
    els que m'escolteu,
    mon avi tenia
    aquella masia
    que a terra en ruïnes
    encara veieu.
    Els mals de les guerres
    trinxaren les terres,
    cremant les espigues
    el foc dels canons;
    els camps i mesures
    farcits de malures,
    la fam hi portaven
    pels quatre cantons.
    Quan l'avi va veure
    tants mals i va creure
    la hisenda perduda
    per tants de perills,
    va dir a n'el meu pare:
    -Tu ets jove encara,
    treballa i ensenya'n
    també a n'els teus fills.
    Va dir a n'el meu pare:
    -Ets jove tu encara,
    treballa i ensenya'n
    també a n'els teus fills.

  • El pomeró

    Acordió diatònic: Carles Belda / Baix i bombo: Jordi Casadesús / Violí: Coloma Bertran / Guitarra flamenca i veu: Carles Sanjosé

    A partir de la versió cantada per Quimeta Arpa i Casellas, de Banyoles (el Pla de l'Estany), i enregistrada l'any 2014 per Albert Massip. És una composició original de la pedagoga i músic Narcisa Freixas i Cruells (1859-1926), amb text de Francesc Sitjà i Pineda (1880-1940).

    La propietat privada és dolenta? Tot és de tots? En funció de què?Com es mesura la solidaritat?Quin és el límit entre solidaritat i barra? La Terra, per a qui la treballa.

    A la vora del camí,
    del camí d'anar a l'escola,
    s'hi aixeca un pomeró
    que n'està tot ple de pomes.
    Sota l'ombreta que hi fa
    hi reposem una estona:
    Pomeró, bon pomeró,
    sols de veure'ns ja tremola!
    No tremolis, pomeró,
    que no et tocarem cap poma;
    senyor mestre ens ha ensenyat
    de respectar el que no és nostre
    i a estimar els gentils fruiters
    que alegren els cors dels homes
    i els hi fan els ulls somrients
    i els hi fan la boca dolça!

  • El pardal

    Ocellets i gos: els de Music Lan / Baix, plats i bombo: Jordi Casadesús / Guitarra flamenca: Carles Sanjosé / Veu: Carles Belda / Violí: Coloma Bertran

    A partir de la versió cantada per Cinto Solanellasi Solé, resident a Montagut (la Garrotxa) en el moment de l'enregistrament.Gravació feta l'any 1971 per Anton Prat.

    Quin és el límit de l'amor? Som animalons artístics? Són les cançons arguments a posteriori? Qui fa el que pot no està obligat a més i qui no arrisca, no pisca.

    Una cançoneta nova
    vos la diré, vos la diré.
    Del Pardal quan s'ajocava
    sus l'oranger. Vos la diré.
    Del Pardal quan s'ajocava
    sus l'oranger.
    El Pardal quan s'acotxava
    feia remor, feia remor
    per veure si el sentiria
    la seva amor. Feia remor
    per veure si el sentiria
    la seva amor.
    La seva amor és dins la cambra,
    que no sent res, que no sent res,
    sinó el mosso de la casa
    i el traginer, que no sent res;
    sinó el mosso de la casa
    i el traginer.
    De la finestra més alta
    li'n vaig parlar, li'n vaig parlar.
    Les onze hores són tocades,
    vés-te a acotxar, li'n vaig parlar.
    Les onze hores són tocades,
    vés-te a acotxar.
    No m'acotxo pas encara,
    vaig de camí, vaig de camí.
    Som fet una prometença
    a Sant Martí. Vaig de camí,
    som feta una prometença
    a Sant Martí.
    Quan a Sant Martí vaig ésser
    vaig suplicar, vaig suplicar,
    que em deixés tornar a mes terres
    per festejar. Vaig suplicar
    que em deixés tornar a mes terres
    per festejar.
    Quan a mes terres vaig ésser,
    jo els encontrí, jo els encontrí
    als tres amors que tenia,
    tenia allí. Jo els encontrí
    als tres amors que tenia,
    tenia allí.
    Tres galanes que tenia
    eix ocellet, eix ocellet:
    Mariagna, Peronella
    i Isabelet. Eix ocellet:
    Mariagna, Peronella
    i Isabelet.
    Ai cançó, qui t'ha dictada,
    qui treta l'ha, qui treta t'ha?
    Tres fadrinets de la plana
    de l'Empordà. Qui treta t'ha?
    Tres fadrinets de la plana
    de l'Empordà.

  • Per l'aliment del nou vi

    Baix, base rítmica i teclats: Jordi Casadesús / Violí i veus: Coloma Bertran / Acordió diatònic i veus: Carles Belda / Veus: Carles Sanjosé

    A partir de la versió cantada per Antonio Pagès i Suriol "Ton de Pla Boscàs", de Cogolls, a les Planes d'Hostoles (la Garrotxa), i enregistrada l'any 2002 per Joan Arnau.

    La Vida tavernícola ens duu pel pedregar o ens enfila vers els inferns més sucosos? L'assoliment del plaer és individual o col·lectiu? Aquesta cançó desequilibrant ens fa trobar l'equilibri?

    "Anem a l'infern que encara em queden calés" (Enric Casasses)

    Per l'aliment del bon vi,
    s'ha venut les espardenyes.
    Per l'aliment del bon vi,
    s'ha venut les espardenyes.
    Ha quedat despardenyat,
    si no m'han enganyat...
    Les noies de Molló
    totes són taral.les.
    N'aimen el vi bo,
    l'aigua no gaire.
    Que n'aimen el vi bo
    i l'aigua no.
    Per l'aliment del bon vi,
    si s'ha venut els mitjons.
    Per l'aliment del bon vi,
    si s'ha venut els mitjons.
    I ha quedat desmitjonat,
    despardenyat,
    si no m'han enganyat...
    Les noies de Molló
    totes són taral.les.
    N'aimen el vi bo,
    l'aigua no gaire.
    Que n'aimen el vi bo
    i l'aigua no.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut les calces.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut les calces.
    Ha quedat desencalçat,
    desmitjonat, despardenyat,
    si no m'han enganyat...
    Les noies de Molló
    totes són taral.les.
    N'aimen el vi bo,
    l'aigua no gaire.
    Que n'aimen el vi bo
    i l'aigua no.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut la casa.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut la casa.
    Ha quedat desafincat,
    desencalçat, desmitjonat,
    despardenyat,
    si no m'han enganyat.
    Les noies de Molló
    totes són taral.les.
    N'aimen el vi bo,
    l'aigua no gaire.
    Que n'aimen el vi bo
    i l'aigua no.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut la dona.
    Per l'aliment del bon vi,
    si se n'ha venut la dona.
    Però la dona no ha volgut,
    quan ha pogut l'ha abandonat,
    si no m'han enganyat.
    Les noies de Molló
    totes són taral.les.
    N'aimen el vi bo,
    l'aigua no gaire.
    Que n'aimen el vi bo
    i l'aigua no.

  • El divino vull cantar (l'oració a l'hort)

    Guitarra elèctrica, teclats i base rítmica: Jordi Casadesús / Acordió diatònic i veus: Carles Belda / Violí: Coloma Bertran / Guitarra clàssica i veu: Carles SanjoséVeus: Albert Massip

    A partir de la versió cantada per Josep Salellas i Budó "Jep Quim de Ca La Pinyareda", d'Agullana (l'Alt Empordà), i enregistrada l'any 2008 per Robert Pellicer, Ramon Manent i David de la Higuera.

    Jesús tocava el que no sona segons l'Imperi? Anava a la contra? No seria lògic, doncs, que un cop convertit en una superestrella pel Catolicisme i colleta, als qui en sentien la vida i miracles els vingués de gust cantar el que no toca tot copsant-ne l'Esperit? Fotre conya és sagrat.

    El divino us vull cantar
    i el divino us vull cantar,
    del bon Déu, el ver Messies,
    del bon Déu, el ver Messies.
    De la mort i passió,
    de la mort i passió
    que el Divendres Sant patia.
    Que el Divendres Sant patia.
    Quan estava a dins a l'hort,
    quan estava a dins a l'hort
    amb el cor ple d'agonia,
    amb el cor ple d'agonia.
    Ja en baixa un àngel del cel,
    ja en baixa un àngel del cel,
    davant seu s'apareixia,
    davant seu s'apareixia.
    Diu-li que n'ha de morir,
    diu-li que n'ha de morir
    si el món salvar volia,
    si el món salvar volia.
    Moriré pels pecadors,
    Moriré pels pecadors,
    compliré la profecia,
    compliré la profecia.
    Per vosaltres, gent de Llers,
    per vosaltres, gent de Llers,
    que en sou gent de mala vida,
    que en sou gent de mala vida.
    Que me n'heu robat lo magall,
    que me n'heu robat lo magall,
    que el tenia dins la vinya,
    que el tenia dins la vinya.
    I el magall n'era tot nou,
    i el magall n'era tot nou
    i el mànec n'era d'alzina,
    i el mànec n'era d'alzina.
    I si no me'l torneu pas,
    i si no me'l torneu pas
    en donc part a la justícia,
    en donc part a la justícia.

  • La dida

    Guitarra flamenca i veu : Carles Sanjosé / Guitarra elèctrica i teclats: Jordi Casadesús / Acordió diatònic: Carles Belda

    A partir de la versió cantada per Conxita Lloveras i Congost, de la Bisbal (el Baix Empordà), i enregistrada l'any 2016 per Carles Sanjosé.

    Cal sublimar el desastre per superar-lo? Verbalitzar els límits païbles de la Vida. És indispensable per seguir endavant? Ho fem.

    "No pots comprendre com el dolor dura per sempre si es fa cançó"

    (Joan Vergés-Toti Soler-Quimi Portet)

    El rei ha tingut un infantó
    que l'ha hagut de donar a dida;
    l'infantó no en vol callar
    ni en bressol ni en cadira.
    Només a la vora del foc,
    a la falda de la dida;
    la dida ja en fa un gran foc
    amb llenya seca d'alzina.
    I amb la resplendor del foc,
    la dida queda adormida
    i quan es va despertar
    trobà l'infant cendra viva.
    La dida ja fa un gran crit:
    -Valga'm Déu, Verge Maria!
    Les veïnes ho han sentit:
    -Ai, i què t'ha passat dida?
    -S'ha cremat un llençolet
    dels millors que el rei tenia.
    -Dida, aquí teniu diners,
    aneu-se'n per les botigues.
    -Si a les botigues no n'hi ha,
    aneu a les argenteries.
    Mentre estaven dient això,
    el rei i la reina arriben.
    -Dida, a n'on teniu el noi
    que jo veure'l el voldria?
    -El noi és en el bressol,
    que si no dorm, dormiria.
    -Dida, aneu-me'l a buscar,
    que jo veure'l el voldria.
    -El noi és en el bressol,
    que si no dorm, dormiria.

  • Goigs de Santa Quitèria

    Teclats, base rítmica i guitarra elèctrica: Jordi Casadesús / Acordió diatònic i veus: Carles Belda / Violí i veus: Coloma Bertran / Guitarra clàssica i veu: Carles Sanjosé / Veus: Albert Massip

    A partir de la versió cantada per Lluís Carbó i Xirgo "Sacot", de Cassà de la Selva (el Gironès), i enregistrada l'any 2003 per Ramon Manent, Gemma Pla i Lurdes Rimalló.

    La Ruta de la Seda ens va dur pólvora, taronges, paper i arròs? I pel mateix preu, una espiritualitat oriental no conscient? No gosem negar-ho. La tonada ens retorna Ruta enllà amb una naturalitat sospitosa.

    Si n'hi ha una nineta,
    li'n volen donar marit,
    present la salut i vida
    se n'ha arrancat a fugir.
    De tres germans que en tenia,
    la cercaren dia i nit,
    la troben adormideta,
    a la voreta d'un camí.
    Gloriosa Santa Quitèria,
    vulgueu-nos afavorir,
    guardeu-nos del mal de ràbia,
    que és un mal no es pot sofrir.
    Ja un germà li'n diu a l'altre:
    -Sí, la matarem aquí!
    Ja li'n venten garrotada,
    la testa li'n fan sortir.
    La testa ha caigut a l'aigua,
    l'animeta al Paradís
    i allí on t'hi ha caigut la testa
    s'hi ha format un monestir.
    Gloriosa Santa Quitèria,
    vulgueu-nos afavorir,
    guardeu-nos del mal de ràbia,
    que és un mal no es pot sofrir.
    El sobretaula és de plata
    i el monestir n'és d'or fi
    i el capellà que hi diu missa
    n'és el mateix Jesucrist.
    Els escolans que hi alteren
    són àngels del Paradís,
    la dona que hi fa l'oferta
    la mare de Sant Narcís.
    Gloriosa Santa Quitèria,
    vulgueu-nos afavorir,
    guardeu-nos del mal de ràbia,
    que és un mal no es pot sofrir.
    Vulgueu-nos donar la glòria
    per l'hora que hem de morir.

  • Morir d'amor

    Violí: Coloma Bertran / Acordió diatònic: Carles Belda / Guitarra clàssica i veu: Carles Sanjosé / Guitarra elèctrica i teclats: Jordi Casadesús

    A partir de la versió cantada per Estrella Pagès i Rustey, de l'Escala (l'Alt Empordà), al seu nebot Isidre Pagès. Enregistrament de l'arxiu de Ramon Manent.

    En la desesperació podem assolir graus artístics exquisits? L'amor mata? L'amor és Vida? La Vida mata? Us agrada el nom "Pepito"?

    "Ja em sé morir, ara viuré" (Enric Casasses)

    Tinc divuit anys, som donzelleta
    i m'enraonava amb un xicot;
    tinc de morir sens despedir-me'n,
    sent ell la causa de l'amor.
    Tinc de morir sens despedir-me'n,
    sent ell la causa de l'amor.
    Un favor vos demano mare,
    si me'l volguessiu fer, si us plau:
    d'anar-me'n a buscar en Pepito,
    que li vull dir-li adéu-siau.
    D'anar-me'n a buscar en Pepito,
    que li vull dir-li adéu-siau.
    A la tauleta del meu quarto
    una carteta hi trobareu:
    una carteta ben escrita
    i a n'en Pepito li dareu.
    Una carteta ben escrita
    i a n'en Pepito li dareu.
    Ara en toquen dos quarts de dotze,
    mitja hora en queda per parlar.
    Aconsoleu-se, mare meva,
    deixeu-se estar de tant plorar.
    Aconsoleu-se, mare meva,
    deixeu-se estar de tant plorar.

  • La desgràcia d'un pobre home (el gitano)

    Baix i base rítmica: Jordi Casadesús / Veu i guitarra: Carles Sanjosé / Veu: Carles Belda / Violi i veu: Coloma Bertran

    A partir de la versió cantada per Pere Parra i Cordomí, de Riudaura (la Garrotxa), enregistrada l'any 1970 per Anton Prat, i combinada amb la versió que el grup Surti Com Surti fa al seu disc "Al peu del Cadí" (2009).

    Quina Vida és millor? L'estabilitat previsible amb flaires d'avorriment i pretesos luxes? O bé l'alegria de l'anar fent i gaudir del moment? Vet-ne ací el diàleg, el debat.

    La desgràcia d'un pobre home
    té una filla per casar,
    enamorada d'un gitano
    que no la pot desoblidar.
    Escolta, filla meva
    dues paraules te'n vull dir
    que de l'ofici de gitano
    trobaràs més bon partit.
    Tu que estàs avesadeta
    a dormir amb bon matalàs,
    casadeta amb un gitano
    a la palla dormiràs.
    Si a la palla haig de dormir,
    res no se m'importa a mi
    si el meu cor sempre em desitja
    un gitano per marit.
    Tu que estàs avesadeta
    a cuinar-ne amb bons fogons,
    casadeta amb un gitano
    cuinaràs per'quells racons.
    Si als racons haig de cuinar,
    res no se m'importa a mi
    si el meu cor sempre em desitja
    un gitano per marit.
    Tu que estàs avesadeta
    a menjar-ne uns bons bocins,
    casadeta amb un gitano
    menjaràs rucs i pollins.
    Si pollins haig de menjar,
    res no se m'importa a mi
    si el meu cor sempre em desitja
    un gitano per marit.
    Tu que estàs avesadeta
    a portar-ne rics calçats,
    casadeta amb un gitano
    ben descalçadeta iràs.
    Si descalça jo haig d'anar,
    res no se m'importa a mi
    si el meu cor sempre em desitja
    un gitano per marit.
    Tu que estàs avesadeta
    a anar a missa major,
    casadeta amb un gitano
    no veuràs mai més rector.
    Si rector mai més veuré,
    res no se m'importa a mi
    si el meu cor sempre em desitja
    un gitano per marit.
    Ja vindran mercats i fires
    tu també hi hauràs d'anar,
    carregada de canalla
    i amb el cistelló al braç.
    Si el cistelló haig de dur,
    res no se m'importa a mi
    jo estic boja pel gitano
    i el gitano boig per mi.

  • El flubiol del meu pare

    Cantada per Francisco Bustins i Costa, de Banyoles (el Pla de l'Estany), i enregistrada l'any 2012 per Albert Massip.

    El flubiol del meu pare
    fa ballar la mare al llit.
    Li'n toca una sardana
    que en dura tota la nit.
    zig, zig, zig... zig, zig, zig...
    Comencem d'anar a ballar
    i amb molta alegria al cor
    ballarem una sardana
    obligada de tenor.
    El meu pare i la meu mare
    diu que n'estan molt contents
    del flubiol que els hi toca
    la sardana i a tot temps.
    Tut, tut, tut...

  • Una matinada fresca

    Bateria, percussió i baix: Jordi Casadesús / Acordió diatònic i veus: Carles Belda / Violí: Coloma Bertran / Guitarra flamenca i veu: Carles Sanjosé

    A partir de la versió cantada per Narcís Matas i Sabater "Ciset Barraquer", de les Planes d'Hostoles (la Garrotxa), que fou enregistrada l'any 2005 per Joan Arnau i Jaume Arnella.

    El sexe és amor? Ens cal el vist-i-plau de la Tribu, o dels seus caps visibles, per ser feliços? Potser sí? O potser no? És tot plegat un joc, potser? Vestim la jugada de l'instint amb traça i rumiem a pilota passada. Segons el dia, és clar.

    I una matinada fresca,
    olailà, quina fresca hi feia,
    vaig anar al bosc a caçar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    No en trobo perdiu ni guatlla,
    olailà, quina fresca hi feia,
    per a poder-li tirar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    Si no una pastoreta,
    olailà, quina fresca hi feia,
    que en talaia el bestiar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    Jo la trobo adormideta,
    olailà, quina fresca hi feia,
    no la goso despertar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    Ja en cullo un ram de violes,
    olailà, quina fresca hi feia,
    i als pits les hi vaig posar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    Les violes eren fresques,
    oilailà, quina fresca hi feia,
    la pastora es despertà.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    -On t'aneu vós, lo gran jove?
    Olailà, quina fresca hi feia.
    Què us hi pensàveu trobar?
    Olailà, quina fresca hi fa.
    -La vostra amor, gentil donzella.
    Olailà, quina fresca hi feia.
    Si me la'n volguéssiu dar.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    -L'heu de demanar al meu pare.
    Olailà, quina fresca hi feia.
    I també en el meu germà.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    I també al meu senyor oncle,
    olailà, quina fresca hi feia,
    senyor oncle capellà.
    Olailà, quina fresca hi fa.
    Que si ells vos a la'n donen,
    olailà, quina fresca hi feia,
    per ben donada serà.
    Olailà, quina fresca hi fa.

  • Serrallonga

    Guitarra clàssica, guitarra elèctrica, bateria i baix: Jordi Casadesús / Veu: Carles Sanjosé / Acordió diatònic: Carles Belda / Violí: Coloma Bertran

    A partir de la versió cantada per Francisca Busquets i Elias, de Sant Hilari Sacalm (la Selva), i enregistrada l'any 1999 per Antoni Miralpeix pel seu treball "La música tradicional a Sant Hilari".

    El Mal és plaent? El Bé és plaent? Què és el Mal? Què és el Bé? Hi ha res més definitiu que el "No mataràs"? Som com tothom? Tenim antiherois soterrats? Personatges underground? El cançoner és un mirall excel.lent.

    Joan Sala Viladrau
    és el nom que en tenia,
    també em deien Serrallonga,
    casat n'era amb la pubilla.
    Teníem dos heretats
    i amb la pau tots vivíem;
    les criades i els criats
    de dia i de nit ens servien.
    El dia de Sant Joan
    la fortuna en va ser mia;
    tinguérem quatre raons
    amb un hereu de la vila.
    De renyines a raons,
    De raons a més renyines;
    de renyines a raons,
    jo li vaig quitar la vida.
    Quan jo me'n veigué perdut,
    me'n vaig dar a mala vida:
    vaig pujar a Roca Guinau,
    me'n vaig fer cap de quadrilla.
    Una nit a l'Hostal de l'Avenc,
    vàrem robar set-centes lliures.
    Què me n'és passat del cap?
    Tornar-hi sol algun dia.
    -Mestressa, què teniu per menjar?
    Mestressa, què teniu per beure?
    -En tenim capons amb llardet
    i alguna perdiu rostida.
    -Senyora, no sé si ho sabeu,
    Que corren gent de mala vida.
    -Per mi bé n'han corregut:
    m'han robat tant com tenia.
    Aquell lladre d'en Serrallonga,
    mal llamp li partís la vida.
    Aquell lladre d'en Serrallonga,
    mal llamp li partís la vida!
    -Mestressa, compteu, compteu:
    que pagar el gasto jo en voldria.
    -Vostro gasto val deu rals,
    més o menos una lliura.
    -Poseu-la al llibre dels perduts,
    aquesta i les set-centes de l'altre dia,
    que jo sóc en Serrallonga,
    aquell que tant maleíeu.
    N'entraren quatre minyons:
    ells em miren i jo els miro.
    No n'hi hagué cap de tots ells
    que en volgués perdre la vida.
    De canons i de punyals
    sobre meu prou n'hi havien
    i a les mans el meu grenyal,
    aquell que no em fa mai figa.

  • Després de la guerra (quan jo n'era petitet)

    Guitarra clàssica: Carles Sanjosé / Violí: Coloma Bertran / Acordió diatònic: Carles Belda / Guitarra elèctrica: Jordi Casadesús

    A partir de la versió cantada per Maria Casas, de Sant Hilari Sacalm (la Selva), i enregistrada l'any 1999 per Antoni Miralpeix pel seu treball "La música tradicional a Sant Hilari".

    Cançó d'Amor i de Guerra.

    Són dues cares de la mateixa moneda?
    Segur que la destrucció i la construcció
    són complementàries? Per què dallonsis
    ens barallem? Qui vol lluir ha de patir?
    Quan jo n'era petitet,
    petitet, un jove tendre,
    em vaig infundar l'amor
    amb una hermosa donzella,
    amb una hermosa donzella.
    I a l'edat dels catorze anys
    el rei féu declarar guerra.
    Trist de mi, com ho faré:
    tinc que deixar la promesa.
    I un amic sempre m'ho diu,
    i un amic sempre m'ho deia:
    -Quan tu a la guerra seràs,
    se't casarà la promesa.
    -I a mi no em diguis això,
    que un disgust sempre s'hi acerca.
    I això és com un pagès
    que en sembri la mala terra.
    Que en sembri el més bon blat
    que en culli sinó nielles.
    Quan ja feia los set anys,
    el rei feu plegar la guerra.
    Que se'n vagi cadascú,
    cadascú a la seva terra.
    Jo també me n'aniré
    i a casa de ma promesa.
    Ja li'n dono el Déu vos guard:
    -Viuda, casada o promesa?
    -Viuda, casada o promesa?
    -Sóc promesa amb un soldat,
    set anys fa que és a la guerra.
    No és a la guerra no,
    que està aquí a la presència.
    -Jo per vós, gran jovenet,
    he fet moltes prometences.
    He promès resar el rosari,
    set grans i catorze denes,
    set grans i catorze denes.
    He promès anar descalça
    amb una santa molt bella,
    amb una santa molt bella.

  • El general Bum-Bum

    Teclats, baix i bateria: Jordi Casadesús / Acordió diatònic: Carles Belda / Violí: Coloma Bertran / Guitarra flamenca i veu: Carles Sanjosé

    A partir de la versió cantada per Maria Garnatxe i Garriga, de Girona, i enregistrada l'any 2014 per Albert Massip. És una composició original del pedagog, músic i poeta Joan Llongueres i Badia (1880-1953).

    Si de l'atac amb bombes d'un militar castellà a la Vila de Gràcia (el Barcelonès) en fem, en Joan Llongueres, una cançó i la cançó esdevé tan popular que a les nostres mans i goles la rumba de polígon n'és un destí lògic, potser no estem tan malament, oi? Bum, bum bum bum!

    El general Bum-Bum,
    quan se'n va a la guerra,
    davant dels seus soldats
    fa tremolar la terra.
    Damunt del seu cavall,
    galopa que galopa,
    damunt del seu cavall,
    galopa amunt i avall.
    El cavall és de cartró.
    -Aparteu les criatures!-
    El cavall és de cartró,
    que no es cansa ni té por!
    Ram pataplam,
    tereré!
    Patapim, patapum!
    Se'n va a la guerra.
    Ram pataplam,
    tereré!
    Patapim, patapum!
    Se'n va a la guerra
    el general Bum-Bum.
    El general Bum-Bum,
    quan es treu l'espasa,
    espanta els enemics
    i fins la gent de casa.
    Quan ell té el braç alçat,
    tremola que tremola,
    quan ell té el braç alçat,
    tremola el veïnat.
    Que és de fusta tal com cal.
    -Aparteu les criatures!-
    Que és de fusta tal com cal,
    perquè així no es pot fer mal.
    Ram pataplam,
    tereré!
    Patapim, patapum!
    Se'n va a la guerra.
    Ram pataplam,
    tereré!
    Patapim, patapum!
    Se'n va a la guerra
    el general Bum-Bum.

  • Els dotze lladres

    Guitarra i veu: Carles Sanjosé / Acordió diatònic: Carles Belda

    A partir de la versió cantada per Julià Pascual i Pagès "Mossèn Julià", de Vilallonga de Ter (el Ripollès), i enregistrada als inicis dels anys 80 per Jaume Arnella.

    Té Walt Disney l'exclusiva dels "dolents, dolents" i dels "bons, bons"? Vols dir que no ho fa tothom una mica això? Tenim mitologia pròpia per entendre que podem ser extremadament destructius o constructius, oi? Els catalans som humans.

    Una cançoneta nova
    i una cançoneta nova;
    i una cançoneta nova
    bé la'n sentireu cantar.
    Treta n'és de dotze lladres,
    treta n'és de dotze lladres;
    treta n'és de dotze lladres
    que varen anar a robar.
    Ja en venten tres trucs la porta,
    ja en venten tres trucs la porta;
    ja en venten tres trucs la porta,
    la mestressa diu "Qui hi ha?".
    Soms a dotze amics de l'amo,
    soms a dotze amics de l'amo;
    soms a dotze amics de l'amo,
    que hi volem enraonar.
    L'amo és anat un xic fora,
    l'amo és anat un xic fora;
    l'amo és anat un xic fora
    i més tard ja tornarà.
    Ja en venten tres trucs la porta,
    ja en venten tres trucs la porta;
    ja en venten tres trucs la porta
    ja la varen desbotar.
    Ja me'n troben en a l'amo,
    ja me'n troben en a l'amo;
    ja me'n troben en a l'amo
    i allà dalt en un replà.
    La primera punyalada,
    la primera punyalada;
    la primera punyalada
    ja l'en varen travessar.
    La segona punyalada,
    la segona punyalada;
    la segona punyalada
    ja l'acaben de matar.
    La mestressa i la criada,
    la mestressa i la criada;
    la mestressa i la criada,
    ja se'n posen a cridar.
    Criden "Via fora, lladres!",
    criden "Via fora, lladres!"
    criden "Via fora lladres,
    que ens acaben de matar!"
    S'escaigué passar una ronda,
    s'escaigué passar una ronda;
    s'escaigué passar una ronda
    per allà baix a l'Empordà.
    De dotze lladres que n'eren,
    de dotze lladres que n'eren;
    de dotze lladres que n'eren
    en tots els varen agafar.