Neteja

La cuina i les feines de la llar; la religió, l’església i la fe cristiana; la vida íntima i la sexualitat; la maternitat i les cures…Durant els dos últims segles, els rols de les dones s’han concentrat en àmbits socials i culturals determinats, alguns clarament definits i d’altres totalment infranquejables. Inspirades en el cançoner en línia del projecte Càntut. Cançons de tradició oral, Paula Grande i Anna Ferrer presenten Vega, un disc que visibilitza i dóna veu a les mares, filles, nenes i joves de generacions passades.

Deu cançons amb composició original, arranjaments i direcció artística de Paula Grande i Anna Ferrer, que fan viure els textos i les històries d’un repertori que reflecteix la vida quotidiana de les dones d’abans, però en un pla sonor apte per als nous públics, amb peces ballables i actuals.

Acompanyades per Vic Moliner al contrabaix i els pedals, Paula Vegas als teclats i els sintetitzadors i Juan Rodríguez Berbín a la percussió, Paula Grande i Anna Ferrer presenten una proposta única que enllaça tradició i modernitat; un pont entre el passat i el present que mescla instruments tradicionals amb música llatina, rap o electrònica, apropant el folklore català a l’escena musical d’avui dia.

Crèdits

Anna Ferrer: veu
Paula Grande: veu
Paula Vegas: teclat, sintetitzadors
Vic Moliner: contrabaix
Juan Rodríguez Berbín: percussió i electrònica

Gravació i producció: Olivera Estudi (Pau Brugada, Vic Moliner)
Mescla: Pau Brugada
Màstering: Victor García

BR137 / 2020

  • Tango

    L’orquestra de “La Punyalada”
    tocava un tango dolç i fi
    i jo vaig anar a n'el ball aquell
    per ballar i poguer-me divertir.

    Em vaig fer amic amb una nena
    guapa i rossa com un fil d’or
    i al veure-la tan encisera
    tot desseguit vaig declarar-li el meu amor.
    Mentres aquell tango ballàvem
    amb frases dolces com la mel,
    vaig procurar fer-la meva
    i ella em jurà ser fidel.

    I al cap de molt poques setmanes,
    ja vaig anar-la a acompanyar
    i allà a les platges de Sant Elm
    nostres passos vàrem encaminar.
    I allà a sota d’una penya
    contemplant el mar immens,
    nostres llavis s'ajuntaren
    i tot seguit vàrem perdre els coneixements.
    I ella s’entorna tota roja
    i jo vermell com un pebrot
    i per més que ho intentéssim
    cap gosava dir-se un mot.

    Però la nena, més refeta,
    s’alça i baixet em diu:
    - Anem, que el sol se’n va a la posta
    i som molt lluny de Sant Feliu.
    Vaig anar un quant de temps en crosses
    siguent la burla de la gent,
    sentint que tot baix murmuraven:
    - Li ve d’un tango que li ha anat molt malament.
    Des de llavors, quan sento música,
    em ve una mena de tristor
    perquè recordo aquell tango,
    causa de ma perdició.

    No voldria que cap més rossa
    em tornés a carregar els neulers.
    Fora tangos ni romanços,
    jo no vull ballar mai més!

  • Pepito

    Som la colla que tenim més ous…
    som la colla que tenim més ous a la cistella.
    Som la colla que tenim més pèl…
    som la colla que tenim més pèl sota l'aixella.
    La bella Giralda s’escalfa, s'escalfa,
    s’escalfa, s’escalfa les vores del mmm...
    Noies del veïnat,
    pareu atenció,
    sentireu com canta
    la veu arroganta,
    la veu del meu mmmmm...
    Pepito, amaga el pito,
    si passa res, no m'embolico.
    Pepito, amaga el pito,
    que aquest xiulet
    et compromet,
    ja ho crec!
    En uns banys d'un rastillero
    una senyora hi va anar
    demanant a un barquillero
    que l'ensenyés de nadar.
    Aixís ho deia la fulana
    i ho contaven els veïns
    que es va espantar perquè
    li posava massa endins.

    Pepito amaga el pito,
    t’ho dic de debò:
    jo sé que tu et vols comprometre,
    però jo no!
    Pepito amaga el pito,
    tira i ves corrents,
    que ja saps que la gent....
    la gent parla molt, Pepito!
    Pepito, amaga el pito,
    si passa res, no m'embolico.
    Pepito, amaga el pito,
    que aquest xiulet
    et compromet,
    ja ho crec!

    El mosso d'en Casanova
    va comprar-se un monoplà
    i al fer un viatge en l'aire
    a una noia va invitar.
    Aixís ho deia la fulana
    i ho contava amb goig molt gran,
    que com més allò s'alçava
    més gust hi anava trobant.
    Pepito amaga el pito,
    allà hi tens un xiulet;
    la gent parla molt
    i, quan menys t’ho esperes,
    et compromet.
    Pepito plega veles, agafa barca
    ves corrents, no parlis gaire,
    que la gent...
    Pepito!
    Pepito, amaga el pito,
    si passa res, no m'embolico.
    Pepito, amaga el pito,
    que aquest xiulet
    et compromet,
    ja ho crec!

  • A qui puc

    A qui puc comparar-vos o a qui us faré semblant,
    oh filla de Jerusalem?
    A qui puc comparar-vos o a qui us faré semblant,
    oh filla de Jerusalem?
    A qui us igualaré, a qui us faré consol,
    oh Verge, filla de Sió?
    Perquè el vostre dolor és ample com la mar.

    Oh vosaltres, tots els qui passeu pel camí,
    esguardeu i mireu si existeix cap dolor igual al meu.
    Tinc els ulls escolats de tant plorar
    i se m’han commogut les entranyes.
    El vostre dolor és ample com la mar.

  • Paròdia 1 - La filla

    La filla del marxant diu que n'és la més bella;
    no n'és tan bella, no: d'altres n'hi han com ella.
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    La n'han treta a ballar, a les balles de setembre,
    i el fadrinet li diu: - Sou rosa i no poncella!
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    - Amb què ho coneixeu, vós? Amb què ho podeu conèixer?
    - I amb l'aire de ballar, no aneu gaire lleugera...
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    Poseu els peus molt plans sobre la rajoleta,
    la cintura us creix, el davantal se us aixeca...
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    I el faldallí vermell d'un pam no us toca a terra…
    Què em pagaríeu vós, de rosa tornar a poncella?
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    - Pagaria cent escuts, pagats d'una bosseta,
    pagaria un cavall blanc guarnit a la francesa!
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    - Que a baix a la font del rei, si n'hi ha una aiga bella;
    tota nina que en beu, de rosa torna poncella.
    La birondom, poncella n'era i ara no en som.
    - Aneu-vos vós Joan, quedeu-vos vós Roseta;
    deixeu-me el fill a mi, que és la meva filleta!
    La birondom, poncella n'era i mare ja som,
    poncella n'era i mare ja som.

  • Paròdia 2 - Un que volia

    La dona de tothom
    que va voltant pel món
    sols vol riure,
    lluir, vol gosar
    de la vida i el món.
    La dona de tothom.

    I un que volia casar-se
    va volguer-se aconsellar
    i amb un amic que tenia
    que es deia Sebastià.

    Si jo tinc d'aconsellar-te,
    per més que estigui casat,
    creu-me, Jeroni, no et casis
    si no vols ser un desgraciat.

    Encara que estigui alegre,
    parlant-te clar i català,
    he maleït mil vegades
    el dia que em vaig casar.

    Ja no he pogut ser més amo
    de les meves accions
    i aixís és que, a casa nostra,
    mai s'acaben les raons.

    Si per cas la llavor és bona,
    als nous mesos tens un nen;
    si no és un nen, una nena,
    que sembla un àngel del cel.

    Arríbuc a casa al vespre
    molt cansat de treballar;
    si no bressolo una estona,
    ella no em vol fer el sopar.

    Si de per cas tu la renyes
    perquè el sopar no està fet,
    te'n traurà deu mil excuses
    dant les culpes al vailet.

    Encara que estigui alegre,
    parlant-te clar i català,
    he maleït mil vegades
    el dia que em vaig casar.

    La dona de tothom
    que va voltant pel món
    sols vol riure,
    lluir, vol gosar
    de la vida i el món.
    La dona de tothom.

  • Paròdia 3 - Totes volen

    Totes volen hereu
    per posseir viandes
    i el pobre fadristern
    s'ha de quedar a la banda.

    Entre sogres i nores
    viuen com un infern;
    val més la pau de casa
    i un pobre fadristern.
    La mujer linda y jovial,
    que a los quince años trabaja,
    es linda como baraja
    pa'l monte de un club social.

    Con vestido de percal va
    y cruza graciosa la acera;
    en su hermosa primavera
    es donde ella mejor está.

    Aquí están las de treinta
    y también las de treinta y cinco
    que se depilan las cejas
    y se pintan mucho, mucho el pico.

    Detrás de algún viudo rico van,
    como un perrito faldero,
    se pasan el día entero así
    y donde vayan ellos ellas van.

    Y aquí están las de cuarenta
    y también las de cuarenta y cinco;
    botequilla exquisita son,
    champán pero de primera.

    Y aquí van las de sesenta
    y las de sesenta y cinco
    que no hay quien las bisagre
    y esto es una botella,
    un garrafón de vinagre.

  • Catarineta

    Sota una olivera, oliva,
    sota una olivera, un ram,
    si n'hi havia una nineta
    que en va vestida de blanc.
    - A la plaça en fan sardanes,
    ai mare, deixeu-m'hi anar.
    - No hi vagis, Caterineta,
    que ton pare prest vindrà.
    - Que arribi a l'hora que vulgui,
    jo a la plaça en vull anar.

    As cap de mitja horeta,
    son pare ja va arribar.
    - A on t'és la Caterineta,
    que no hi sigui per sopar?
    - A sa plaça fan ballades
    i ella n'ha volgut anar.
    son pare agafa ses cordes
    i un garrot a cada mà.

    A la primera garrotada
    un braç li va fer saltar.
    A sa segona garrotada,
    mig morta la va deixar.
    A sa tercera garrotada
    ben morta la va deixar.
    Ai, mares que teniu filles
    no les deixeu festejar:
    la pobra Caterineta
    l'amor li n'hi ha ben costat.

  • La mare

    El nen és petit,
    ja mig adormit,
    la mare se'l mira.
    No el deixa mai sol
    i, junt al bressol,
    joiosa sospira.

    Tot vetllant-li el seu somni amb amor,
    ella pensa tranquil·la i ditxosa:
    - El meu fill val un món i un tresor.
    I l'adorm tot cantant-li amorosa.
    - Fes nona reiet,
    fes nona fill meu,
    tu ets un angelet,
    que m'ha enviat Déu.
    Li besa la cara
    i li besa en el front.
    Petons d'una mare,
    lo més gran del món.
    El nen és més gran,
    la mare plorant
    li diu cada dia:
    - No surtis de nit
    i fuig del burgit
    treballa i estudia.
    Tot tapant-li els defectes que té,
    l'aconsella amb carinyo i el guia
    pel camí del treball i del bé
    que és lo que ella desitja i ansia.
    - Perdona'm fill meu,
    però jo t’ho haig de dir
    que el meu cor et veu
    per molt mal camí.
    Qui mal t'aconsella
    deu ser algun ningú
    fes cas d'una vella, que sols viu per tu.
    Pel vici perdut,
    ja no té salut
    i aquella dona
    l’aprecia i el vol,
    malalt i tot sol,
    tothom l'abandona.
    I quan tots el desprecien i es veu
    molt a prop de l'immens precipici,
    una mare li crida: - Fill meu,
    córre, vine aquí al meu costat, fuig del vici.
    Veient-te perdut
    i de tots despreciat,
    per què no has vingut
    aquí al meu costat?
    No abaixis la cara,
    i aixeca el front,
    que et queda una mare,
    lo més gran del món!

  • Marinero

    Una noche clara, tranquila y serena,
    y el marinero remando decía:
    - Me tiene atado la dulce cadena
    de tus mimos, prenda mía.

    Y el marinero muy enamorado,
    al escuchar las promesas galantes,
    el marinero tornó a la ribera
    y encadenó a su linda compañera.

    Y allá en la playa una voz contestó,
    de una mujer que con placer así cantó:
    - Ven mi amor que quiero darte a conocer,
    con primor la dicha de mi fiel querer
    y al besar tu boca de temprana flor
    podrás elaborar la cadena de amor.
    Y el marinero muy enamorado
    de aquella joven fue pronto el esposo,
    y el fruto de sus adorados amores
    nació un niño muy hermoso.

    Y en noche oscura de rara tormenta,
    el marinero por su triste suerte,
    en alta mar con las olas luchando
    sin consuelo halló la muerte.

    Y en cada noche en la orilla del mar
    su hijito fue con su mamá para cantar:
    - Ven papá, que así muy feliz yo seré,
    pues sinó desconsolado moriré,
    pues mamá no cesa nunca de llorar
    y creo que la pena la puede matar.

  • Tres minyonets

    Tres minyonets hi ha a la muntanya
    i allí sobre d'una roca
    que amb prou feina el sol hi toca.
    Rampatapam!
    Que amb prou feina el sol hi toca.
    Rampatapam!

    I allí sobre d'una roca
    i una nina que plorava
    per el sol d'on sortiria.
    Rampatapam!
    Per el sol d'on sortiria.
    Rampatapam!

    Ja ha arribat el mes de maig,
    que el sol toca pels torrents,
    floriran les violetes,
    les roses i pensaments.

    I a dintre d'aquesta casa
    tot lo bé de Déu hi és,
    la mestressa n'és bonica
    i la Mercè encara més.