Alguns dels meus col·legues es van espantar quan els vaig dir que m’encarregaria de la producció de MACHO. Em parlaven de la seva poca destresa tècnica, dels seus monosíl·labs, de les seves infantiloides pretensions intel·lectuals (fregant l’oligofrènia). En resum, tothom em deia que eren uns putos loosers gilipolles. Però algú va posar pasta damunt la taula. Vaig pujar al seu tren. Vaig pujar al puto tren de MACHO i tots els prejudicis es van fondre en l’aire com una bombolla de Standars & Poors. Aquests quatre nois, amables, cordials, sempre atents, es deixen anar amb soltura amb els instruments, el seu ritme és trepidant, tenen un do per la melodia… Aquests quatre nois sempre estan disposats a aprendre alguna cosa nova, a experimentar amb les noves tecnologies. Fora de l’estudi, als lavabos d’Universitat, darrera els arbustos del Club de Polo, no sé a què es dediquen, però he de dir que entre les quatre parets de l’estudi s’han comportat com autèntics professionals. Amb un parell.

Definir la música de Macho? Pren nota: El seu rock primitiu i mancat d’artificis et farà moure els malucs i el lòbul frontal. Macho fa suar les parets, les aus migren. Els homes ploren pels racons, les dones entren en estat de zel com posseídes per dimonis. Macho és l’única banda capaç d’alterar la rotació de la Terra. Macho existeix des del principi dels temps. Macho bau al bar de Lucas. Macho està a la teva ciutat ARA. A prop. Pendent de tu… Pendent de tu.

Mario Eduardo Wilson González

BR045 / 2012