Nascuts a les profunditats del Montseny en aquell desconcertant 2020, Remei de Ca la Fresca s’ha revelat en pocs anys com una de les bandes més inquietes, inclassificables i guerreres del nostre panorama musical. Mai amagats, sempre de cara, ara presenten el seu esperat segon àlbum, “L’ham de la pregunta”, produït per Ildefons Alonso (El Petit de Cal Eril) i Artur Piera.

D’ells ja sabíem que volien ocupar-te el xalet. O potser aquest només era el primer pas. Perquè les reivindicacions de Remei de Ca la Fresca van més enllà i ho abasten tot. Amb un discurs feréstec, alhora esmolat i poètic, desafien tota frontera estilística i disparen al mort i a qui el vetlla. Se’n riuen del que diran, defugen tot eufemisme, posen en dubte els discursos oficials i assenyalen culpables amb ànim de lucre. Ens posen davant del mirall.

Remei de Ca la Fresca són Artur Piera, Xantal Rodríguez, Víctor Inskipp i Iago Rueda. El quartet arbucienc es va donar a conèixer en guanyar el concurs Erra Forta, armats amb unes castanyoles i una fusta de planxar, i tot seguit van publicar sota el segell Indian Runners un disc debut homònim (2021) que va ser rebut amb entusiasme i els va portar a girar intensament arreu del país. El seguirien unes sorprenents adaptacions de M.I.A. ( “Tot el que volem és okupar-te el xalet”) i Underworld. I pel camí, alegries com el premi del jurat obtingut al festival internacional de llengües minoritàries Suns Europe, celebrat recentment a Udine (Itàlia).

La primera pista que van donar d’aquest nou disc fou el corprenedor single “Tots els tons de la ràbia”, basat en un poema de la palestina Rafeef Ziadah. Tot seguit descobririen “Mal de muntanya”, un clam contra la privatització dels recursos hídrics on denunciaven que “no és el clima qui ens amenaça, hi ha culpables amb ànim de lucre”. O aquell dard de tres minuts anomenat “Fusta d’artista”, amb la mira apuntant a aquells senyors que manen tant i parlen tan bé. 

Però cap de les 12 cançons del nou disc és inocua, totes apunten de manera quirúrgica a algun capil·lar del sistema patriarcal o del capitalisme. El casat amb fills que vol una nena. La necessitat imposada d’escollir, escollir, escollir. I com a via d’alliberament, la bruixeria i la poesia, que es vindrien a ser el mateix i es fonen en la “Lisèrgica espardenya” que els va dedicar Maria Callís.

Crèdits

Remei de Ca la Fresca som Xantal Rodríguez, Artur Piera, Iago Rueda i Víctor Inskipp.
Amb les col·laboracions de Carme Vives, Lluc Valverde, Andreu Batlle i Ildefons Alonso.

Enregistrat a Can Illa, Arbúcies, i al Konvent de Cal Rosal entre el 2022 i el 2024 per Artur Piera i Ildefons Alonso. Producció d’Artur Piera i Ildefons AlonsoMescla d’Ildefons Alonso. Master de Carl Saff.

Lletres de Xantal Rodríguez, excepte:
“Tots els tons de la ràbia”, originalment “Shades of anger” de Rafeef Ziadah, traduïda per Yannick Garcia
“Lisèrgica Espardenya”, conjur dedicat de Maria Callís (amb cita de Triana)
Un fragment d’Oriol Sauleda a “Insomni (Relidi)” i una cita de Marina Garcés a “Feta d’esbarjo”

Música d’Artur Piera i Xantal Rodríguez, excepte:
“Mal de Muntanya”, “Triania”, “Tots els tons de la ràbia” i “Lisèrgica espardenya”, d’Artur Piera, Xantal Rodríguez, Iago Rueda i Víctor Inskipp.
“Relidi (insomni), d’Artur Piera.
“Puto”, de Xantal Rodríguez.

La Cara Bruta Artur: veu, guitarra, sintetitzadors, bateria i cors  | Xantal: veu i cors
Fusta d’Artista Artur: guitarra, sintetitzadors, baix, bateria i cors | Xantal: veu i cors
Mal de Muntanya Artur: bateria i cors | Iago: guitarres | Víctor: baix | Xantal: veu
Triania Artur: sintetitzadors, bateria i cors | Iago: guitarres | Víctor: baix | Xantal: veu
Tots els tons de la ràbia | Artur: sintetizador i baix | Iago: guitarres | Víctor: bateria | Xantal: veu
Insomni (Relidi) Artur: veu, guitarres, teclat, baix, bateria i cors | Xantal: veu i cors
De cara / Esmolada Artur: sintetitzadors, teclat, bateria, cors i palmes | Xantal: veu i bateria de la represa | Carme Vives: cors i veu final | Ildefons Alonso: orgue
Puto Artur: bateria | Xantal: veu, sintetitzadors i cors | Ildefons Alonso: sintetitzador i xiulet
Feta d’esbarjo Artur: piano, sintetitzadors, baix, bateria i cors | Xantal: veu i cors
Lisèrgica espardenya Artur: bateria i cors | Iago: guitarres | Víctor: baix | Xantal: veu | Lluc Valverde: saxo
L’esquerda del temps | Artur: guitarres, piano, sintetitzadors, orgue, baix i bateria | Xantal: veu | Andreu Batlle: flauta travessera
Mort el pare, Artur: guitarres, sintetitzadors, baix, bateria i cors | Xantal: veu i cors

BR210 / 2024

• La cara bruta

  La cara bruta de les coses,
  la que taca i empastifa,
  la que no pot ser maquillada,
  aquella que no vol ser mirada,
  la no-cara, la que aguanta tota l’altra.
  Cara bruta! Cara dura! Cara obtusa!
  La cara fosca, una cara a l’ombra,
  la cara oculta de la lluna…
  
  La cara bruta de les coses,
  la que taca i t’esquitxa,
  haurà de ser dita.
  
  Les cares que amagues
  parlen tan i tan alt.
  
  Les cares que amagues
  tan sols poden fer mal.
  
  Les paraules que amagues
  parlen tan i tan alt.
  
  Les paraules que amagues
  tan sols poden fer mal.
  
  Acumulem tant
  que ja en podríem fer algUna cosa.
  

• Fusta d'artista

  Aparteu, pareu la maquinària!
  Que ja arriba el més honorable.
  Feu-li lloc, rieu-li les gràcies
  que com ell, no n’hi ha cap altre.
  
  Què bé que ho fa,
  què bé que ho fa quan parla!
  És tot carisma, és un espectacle.
  Què bé que ho fa,
  què bé que ho fa quan parla!
  Té fusta d’artista, té fusta d’alcalde.
  
  I diu, diu, diu, diu, diu...
  Ell riu, riu, riu, riu, riu...
  I diu, diu, diu, diu, diu...
  Se’n riu, riu, riu, riu, riu ...
  
  A mi no m’escalfis el cap
  amb el teu rollu del talent.
  A mi no m’escalfis el cap,
  no remem al mateix vaixell.
  Que sí, que sí, que bla, bla, bla
  que ja, que sí, però que
  sempre ens cauràs malament.
  Sempre ens cauràs malament.
  Sempre ens cauràs malament,
  malament, malament, malament,
  Malament, malament, malament
  Malment, malament, malament!
  Hey!
  
  Para! Amb tan copet i tanta txapa.
  Para! Que em disloques l’espatlla.
  Para! Quin fàstic fots quan parles
  Para d’escopir-me a la cara!
  Para! Para! Para! Joder, para!
  
  Aparteu, pareu la maquinària!
  Que ja arriba el més honorable
  Adoreu el nen en tota la seva gràcia
  que solet s’ha guanyat la claca.
  
  Aparteu, pareu la maquinària!
  Que ja arriba el més honorable.
  Feu-li lloc, rieu-li les gràcies
  que com ell, no n’hi ha cap altre.
  Que com ell, no n’hi ha cap altre.
  Cops a l’espatlla!
  Cops! Cops a l’espatlla!
  Que com ell, no n’hi ha cap altre
  i t’abraça.
  

• Mal de muntanya

  Que no regui les plantes,
  que no banyi els meus fills,
  que no begui més aigua,
  que ara és tota dels rics.
  De les embotelladores, d’ Agbar i de l’Ibex 35.
  Dels camps de golf, dels guiris i de les pistes d’esquí.
  Això sí, el negoci és sostenible.
  Però sobretot que no malgasti aigua el riu.
  
  Que ho sap la bèstia, de qui és aquest tros?
  Que ho sap el riu, de qui és l’aigua?
  O li cobra a la font o al mar?
  Mal de muntanya!
  (muntanya assedegada)
  Mal de muntanya!
  Us colgui, us colgui en terra.
  
  La vostra avarícia,
  La vostra cobdícia, ens matarà a tots.
  Però abans d’això hi haurà set.
  I amb la set, no hi haurà excusa, pietat o consol,
  ni llei, ni reixa, ni xec
  que calmi els deliris dels cossos.
  Perquè llavors els sentirem de debò els cossos.
  Una sequera infernal els traurà la son.
  S’aixecaran vendavals, focs artcriminals...
  Un exèrcit de bestioles no organitzat
  ocuparà els vostres negocis neeeeets
  amb set d’aigua, però de venjança, més.
  I de cop, en sereu menys.
  Fuck your money, tets!
  I tots els assalariats i tots els consumidors
  que ja no podreu comprar;
  i tots els conills i tots els senglars,
  que no haureu pogut matar
  us cauran al damunt en estampida
  Com un llamp de mil dimonis clamant,
  reclamant,
  l’autoritat que és la muntanya.
  
  Empresaris i ajuntaments,
  dinen contents.
  Empresaris i ajuntaments.
  En venta el Montseny.
  Empresaris i ajuntaments,
  fins que no en quedi pas res!
  
  No, no és el clima qui ens amenaça.
  No és el clima qui ens posa en risc.
  Hi ha culpables amb ànim de lucre,
  amb noms i cognoms que els fan immunes a la justícia urbanita.
  Ostenten càrrecs, dominen la paraula, somriuen i t’abracen.
  Criminals amb tratge mentre assenyalen cap a l’altra banda,
  que som nosaltres, els pobres morts de gana, els responsables!
  Mal de muntanya, us colgui en terra!
  
  Ha!
  
  Que ho sap la bèstia, de qui és aquest tros?
  Que ho sap el riu, de qui és l’aigua?
  O li cobra a la font o al mar?
  Mal de muntanya!
  (muntanya assedegada)
  Mal de muntanya!
  (muntanya assedegada)
  Mal de muntanya!
  Us colgui, us colgui en terra.
  

• Triania

  Possibilitats,
  Me les prenen de les mans.
  Possibilitats,
  Un món de llibertats
  Possibilitats,
  Homogenitzants
  Possibilitats…
  
  Que n’hi hagi tant
  que no sapiguen triar.
  Que n’hi hagi tant
  que no es creguin la veritat.
  Possibilitats,
  me les prenen de les mans.
  Possibilitats,
  és un món de llibertats.
  
  Tria que tria que tria què vols:
  vendre o comprar, morir o matar.
  Tria que tria, però a dins del joc.
  Té més canals, més plans, més opcions!
  Et molesta el soroll? Tenim solucions!
  Que no ho veus clar? Agafa tot el pack!
  Aquí hi trobaràs més informació.
  Tenim de tot per tapar el dolor:
  Gucci, Versace, Adidas o Vuitton.
  Opera’t, mi amor! Supera’t, mi amor!
  Tria que tria que tria el teu sou.
  Si ets cutre i pobre, és perquè vols.
  Tria el teu nom. Tria el teu món.
  Ignora les bombes! Esborra el record!
  Ignora les bombes! Oblida els teus morts!
  Oblida els teus morts! Oblida els teus morts!
  
  Que no sapiguen qui som.
  

• Tots els tons de la ràbia

  Deixeu-me parlar la meva llengua àrab
  abans no m’ocupin l’idioma també.
  Deixeu-me parlar la meva llengua materna
  abans no li colonitzin la memòria també.
  
  Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.
  
  L’única cosa que volia fer el meu avi era despertar-se en fer-se clar i veure com
  l’àvia s’agenollava per resar en un poblet ocult entre Jaffa i Haifa.
  La mare va néixer sota una olivera en una terra que diuen que ja no és meva.
  Però jo travessaré les seves barreres, els seus punts de control, el seu coi de
  murs de l’apartheid i tornaré a la meva pàtria.
  
  Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.
  
  Però vosaltres em dieu que aquest úter que porto a dins només us portarà el proper terrorista.
  Durà barba, empunyarà una arma, cap de turbant.
  Em dieu que envio els meus fills a la mort, però aquests són els vostres helicòpters, els vostres
  F16, al NOSTRE cel.
  
  Així que parlem d’això del terrorisme un moment: no va ser la CIA qui va matar i entrenar
  Osama de bon començament?
  
  Els meus avis no corrien com pallassos amb capes blanques i caputxes blanques al cap linxant
  gent negra. Així que us ho diré ben clar: cap ocupació no és bona ni cap exèrcit és moral.
  
  Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.
  
  Així que qui és aquella dona que crida en una manifestació? Em sap greu. No hauria de cridar,
  jo? Potser que m’hagi descuidat de ser el vostre somni orientalista perfecte, el vostre geni de la
  llàntia, la ballarina de la dansa del ventre, l’odalisca, l’àrab de veu suau:
  «Sí, amo. No, amo. Gràcies pels sandvitxos de mantega de cacauet que ens plouen a sobre
  des dels vostres F16, amo.» Sí, els meus alliberadors són aquí per matar els meus fills i dir-ne
  danys col·laterals.
  
  Soc una dona àrab de color i naixem amb tots els tons de la ràbia.
  
  Així que us ho dic i prou: aquest úter que porto a dins només us portarà la
  propera rebel. Durà un roc en una mà i una bandera palestina a l’altra.
  Soc una dona àrab de color. Vigileu, vigileu, la meva ràbia!
  

• Insomni (Relidi)

  Un precipici m’escala el pit.
  Tan finit és el dia com eterna serà la nit.
  (Qui és que ens mana a dormir?)
  Un precipici m’escala el pit
  (És un miracle a resoldre)
  Duc l’espina del temps travessada,
  repetint-me:
  
  Som sols un moment,
  carn i vent, verb i pell.
  
  Un llamp que trenca el buit
  de la foscor del cel.
  Quan te n’adones, mires
  i ja no hi és.
  
  Som sols un moment
  intens, absurd i breu.
  
  I lleuuUuUU
  
  “No saps el dia, no saps l’hora,
  recorda-te’n, et toca viure!
  Que l’ombra educa!
  Que l’ombra ensenya!”
  

• De cara / Esmolada

  Tant que dius, prò tant que feies.
  Senyors grans empaitant nenes.
  Prò ara va i canvies de lema,
  no fos cas que et portem problemes.
  
  Ara, sí? Ara, sí? Ara, sí? Andaaa!
  
  Nous aliats, antics pertorbats.
  Més val que txapeu i feu un pas al
  costat.
  A la llista vas! On t’amagaràs? On t’ama-
  garàs?
  
  Casat, amb fills. Casat amb fills.
  Casat, amb fills, prò ell vol una nena,
  que estigui calladeta.
  
  Vés a la merda!
  
  Que si em vetes, surto cara.
  La redempció no et salva.
  Vinc curtida i esmolada.
  Me la pela, a mi, la fama.
  Caureu tots de la grada,
  senyorets de la casa.
  Vinc apresa i esmolada.
  Tu amagat,
  Jo de cara.
  
  Senyors, neu fent lloc
  que aquí les nenes
  no esperem perdons.
  (Ni excuses, ni suport, ni flors)
  
  Senyors, neu fent lloc,
  Neu fent lloc...
  

• Puto

  Mira, no em calmo!
  He hagut de rebentar tants sostres que ja no m’aguanto.
  Ara et toca callar la boca a tu mentre jo parlo.
  He de fet tants cops de mama, tants cops que m’empasso.
  Ara m’amanto a mi, egoïsta a lu Kill Bill.
  No és venjança. És justícia la que reclamo amb el dit.
  Ja si em miren, m’és igual que jo no he comès cap crim.
  Ja si em plores, tan se val, puto, com si et vols morir!
  Puto! Et creies déu, prò qui canta ara a aquí?
  
  Tot el que havies somiat, se’n va
  i no tornarà.
  Tots tal com van arribar, se n’aniran
  i no tornaran.
  Tot allò que has estimat se’n va
  i no tornarà.
  
  Tu, a cops de set i jo, a cops de fe.
  Tu arrambant-me i aixafant-me,
  arrencant-me el braç sencer.
  Al teu servei, perquè tu no tens cotxe.
  (Tot et va bé)
  Emmudint, per no fer-te ombra.
  
  Redéu! M’esborrin la memòria i aquesta pena, aquest amor,
  el mal-amor, que et juro em sobra, puto!
  
  Tot allò que has estimat se’n va
  i no tornarà.
  

• Feta d'esbarjo

  Nen, que col·lapso,
  feta d’esbarjo,
  no tinc el toro per viure a cobert.
  Ja triga el dia,
  feta d’intriga...
  AVORRIMENT!
  Què ve després?
  Tanta medalla per ser un esclau més!
  Tanta matraca per putus diners!
  Tempesto i rajo,
  feta d’escàndol.
  
  No se’n fiïn del mèrit del rei.
  La xarxa és pirata i no entén de patents.
  Pública, públicament!
  La feina pertany a la gent.
  Ni inversors, ni amos, ni reis
  omplen de vida el gran safareig.
  “La matèria primera és el temps”
  Ama i senyora, n’és la gent.
  Ama i senyora del temps.
  

• Lisèrgica espardenya (Conjur)

  Si diu no diu un buit bonic.
  Si dius no dius, veu que t’estripes,
  el mal que et bressa i ve d’ahir.
  Se’t fa costella la guitarra,
  tresca pel cos l’heura del crit.
  T’has fet de nit. T’has fet antiga
  d’una galta, la trena negra
  tan exacta, la negra trena
  ha fet un pacte: el de l’espiga,
  el de la font que diu Triana:
  
  “Hay una fuente, niña,
  que la llaman del amor
  donde bailan los luceros
  y la luna con el sol.”
  
  Vens tota torta com el llamp,
  vens a cavall de la tempesta,
  ets com el tro que esclata a riure,
  vens disposada a mai no aprendre
  i vens amb l’ham de la pregunta
  clavat al coll dels sentiments.
  Que brillis molt, anca gitana,
  que brillis bruta i que la volta
  del celatge et passi arran
  dels teus cinc dits pinçant estels
  sobre les cordes, pintant riffs
  sobre les roques i els penyals.
  Que dubtis tant que trenquis l’ou,
  que duguis rams fets de preguntes,
  com mossèn Cinto i els diables
  baixant a peu de Collformic
  amb la lisèrgica espardenya
  bruta del fang del paradís.
  

• L'esquerda del temps

  Cantem a bots i barrals,
  perquè plogui en aquest camp
  i es filtri, terra endins, una idea.
  
  Una idea, un bassal de sol,
  que faci trontollar la son.
  Que tremoli la imatge del món
  i s’obri una escletxa.
  
  Una escletxa fins al moll de l’òs.
  Una veu per cada cos.
  
  Pel camí tort, pel camí estret,
  vam trobar una esquerda en el temps.
  
  A l’ombra d’una alzina,
  amb cançons per tot l’any,
  no ens van caler més vides
  que aquesta que ja estem tocant.
  
  A l’ombra d’una alzina,
  vam fer el somni de carn.
  Hi vam donar sencers els dies
  i se’ns van pondre a les mans
  

• Mort el pare,

  Mort el pare, un abisme.
  El somni desperta del temps.
  D’esquerra a dreta, en el paper;
  espiral, en l’aire.
  Es torna esfèric i mutable quan es llença
  al vent.
  El buit que tot ho acaba.
  Buit que tot ho pot ser.
  Posició zero.
  Somica el nen amb la llengua torta del vell.
  El buit que arrabassa.
  El buit per on passen tots els carrers
  d’aquest somiar.
  
  Una uuuuuUUU enfilant-se.
  Uns peus que s’enlairen.
  Un núvol que passa.
  Una fletxa al cel.
  Som qui somia i el somni que ens plau.
  
  Abans que el verb va ser el vent;
  l’enigma de l’aire en moviment.
  Abans que la llegenda, el somni;
  el misteri col·lectiu del cos propi:
  
  de les parets d’aquesta pell,
  de la presó d’aquest cervell
  bressolant l’eco
  d’una veu que tot ho uneix
  repetint “què sols que estem!”
  
  Mort el pare, un abisme.
  Ningú a qui seguir, ningú a qui guiar.
  I aquest camí que ara t’expliques
  només el reconeixes en girar el cap.
  Te’l vas inventar? O ja hi era allà?
  El deuries somiar? O te’l vas trobar?
  Què vas descobrir i què, imaginar?
  El deuries somiar? O ja hi era abans?