No ha estat fàcil resumir en un sol disc el moment creatiu que viu Espaldamaceta, un compositor compulsiu que no pot passar un sol dia sense notar com el niló tremola entre els seus dits. Arnau Vallvé (Manel) s’ha encarregat de gravar una trentena de les seves composicions, de les quals se n’han escollit 11. Potser podrien ser unes altres, potser no hi siguin totes les que són, però la selecció sí que reflecteix qui és i quin moment viu Espaldamaceta, un dels cantautors més emocionants d’ara i d’aquí.

En el nou disc, Espaldamaceta obre tot un món de possibilitats amb uns ingredients mínims. Tota la riquesa i l’expressivitat de la veu. Una guitarra que parla en diferents ritmes i afinacions. I la tristesa infinita que segueix aflorant pels porus de cada cançó. Amb poc equipatge es viatja lleuger, de manera que Espaldamaceta pot convertir cada cançó en un nou repte, en un joc. Aquestes troballes musicals fan de la sorpresa el leit motiv de “Miedo al silencio”.

El bard de Tarragona camina sense por per la corda fluixa, a mig camí de la cançó tradicional d’arrels llatines i les formes més alternatives. ¿On podem ubicar, si no, la síncopa post hardcore de “Hoy sé que fue mejor”? Fins i tot ofereix, per tancar el disc, una combinació impossible de flamenc amb casiotone a “No os lo he dicho todo”. I obre la porta subtilment a les cordes (“Volveremos a quedar”) i a les veus amigues de María Rodés (“El partisano” es piel de gallina) o Manel al complert. Són algunes pinzellades de color per a un disc que manté el blanc i el negre en la seva essència.

“Miedo al silencio” ens prsenta un Espaldamaceta en estat de gràcia. Pot cantar-nos a cau d’orella o bé treure pit, exorcitza fantasmes o bé parla de l’amor quotidià, busca comunió i lamenta pèrdues. Però sempre emociona. A les noves cançons, a més, hi reconeixem l’Espaldamaceta proper, el que es posa el públic a la butxaca a cada concert, al que se surt de to i fa ganyotes, a l’animal tendre i generós. Un personatge únic que, a través de la tristesa i amb un rècord negatiu de beats per minut, ens transmet unes ganes immenses de viure i d’estimar.

BR028 / 2010