Segones parts mai foren bones, diu el refrany. Però també n’hi ha un altre que diu que no arriscar-se és de covards. I Espaldamaceta amagava a la màniga 11 asos, 11 cançons que no convidaven precisament a la covardia. Las sessions de “Miedo al silencio” van ser tan productives que aquí aquí tenim un segon lliurament d’emocions embolcallades en vibracions de nil·ló.

La segona part de “Miedo al silencio” es pot llegir fàcilment com una cara B del seu antecessor (o del seu bessó, segons es miri). Enregistrada en les mateixes sessions, aquí s’imposa per damunt de tot l’heterodòxia. Espaldamaceta obre al màxim el ventall de possibilitats que li ofereixen les cordes vocals i les de nil•ló. Forçant la tesitura, jugant amb nous ritmes, fent més gruixut el traç de la pròpia caricatura. Espaldamaceta és una veu i una guitarra, però sobretot és un músic inconformista que explora i mai es rendeix. En aquest segon volum de “Miedo al silencio” s’intueixen molts i diversos camins de futur.

A més dels excel•lents temes propis (“Ahora voy y tienes”, “Te descubro en la barra”, “No vuelvas tarde esta noche”…), a “Miedo al silencio 2” torna a relluir la versatilitat d’Espaldamaceta per apropar-se a l’obra d’altres compositors. Ja havia passat pel seu filtre Leonard Cohen o Los Planetas, i ara és el torn de Manel amb la seva “Dona estrangera” i de Sigur Ros amb “Festival”.

Insistim: Espaldamaceta és un personatge únic que, a través de la tristesa i amb un rècord negatiu de beats per minut, ens transmet unes ganes immenses de viure i d’estimar. Ho demostra amb aquests discos bessons, tan semblants i alhora tan diferents, la doble confirmació d’un artista emocionant.

BR032 / 2010