Melodia i intensitat podrien ser els dos elements definitioris de “Fins que la mort ens separi”, el nou disc de Mazoni.

Jaume Pla ja havia demostrat el seu talent com a compositor de grans melodies pop als inicis de Holland Park o bé al magnífic (i durant anys oblidat) “7 songs for a sleepless night”. Després d’uns anys posant l’accent en les guitarres i en el rock, ara és el moment de reivindicar aquella vella etiqueta: l’orfebre del pop. Per reafirmar-ho, només cal escoltar perles com “La galàxia interior”, “El dubte” o el primer senzill, “Per primer cop”.

Fer fàcil allò difícil podria ser la consigna de partida del nou disc. Jaume Pla ha partit de melodies xiulables i d’acords bàsics, però cada cançó acaba regalant sorpreses. L’oient atent trobarà molts racons on fixar les orelles. O els cinc sentits, ja que “Fins que la mort ens separi” és, especialment, un disc intens, d’aquells que et fan remoure l’estómac sense acabar d’entendre per què.

Pel què fa a les influències, l’herència dels Beach Boys més melancònics es confón ara amb l’electrònica primitivista de Kraftwerk, sense oblidar la presència de les guitarres. I destaca especialment el tractament de la veu: Jaume Pla ha experimentat una gran evolució com a cantant, com ja va deixar clar en aquell màster accelerat que va ser la gira dels 31 dies.
Però els que busquin el Mazoni de les guitarres esmolades també en podran trobar rastres en aquest disc, ben integrats en el guió. Destaca “Totsants”, un fresc de situacions amb la mort de protagonista que destaca pel seu tractament del ritme i les cordes. També el tema final, “Això nostre s’ha acabat”, que remet a Stone Roses o Primal Scream amb el seu cor de gospel. I no podem oblidar el tema més experimental del disc, “El cromosoma kamikaze”, fragment d’una jam session de 25 minuts que es podria haver allargat fins a l’eternitat.

Mazoni ha enregistrat aquest disc en un entorn envejable: Villaluz, una casa colonial, envoltada d’un gran jardí, situada a pocs quilòmetres de la Bisbal. Durant dos mesos, el cruixit dels mobles indians ha acompanyat les gravacions, que buscaven per la casa el racó adient per cada instrument, per cada veu. Com en els discos clàssics, l’espai també es pot escoltar a “Fins que la mort ens separi”.

BR034 / 2011