Música de consum

Neteja

Música de consum és l’últim disc d’Els Surfing Sirles. Gravat l’hivern de 2013 a Calacari (Montseny) i Ca l’Eril (Guissona) amb l’ajut d’en Mau Boada,en Joan Pons i en Joan Colomo. L’ha mesclat en Santi Garcia i l’Yves Roussel ha fet el màster. Les fotos de l’interior són d’en Julià Barjau i el disseny d’en Ramon Ponsatí.

Crèdits

Música de consum és l’últim disc d’Els Surfing Sirles. Gravat l’hivern de 2013 a Calacari (Montseny) i Ca l’Eril (Guissona) amb l’ajut d’en Mau Boada,en Joan Pons i en Joan Colomo. L’ha mesclat en Santi Garcia i l’Yves Roussel ha fet el màster. Les fotos de l’interior són d’en Julià Barjau i el disseny d’en Ramon Ponsatí.

En aquest disc Els Surfing Sirles han tocat:
Martí: veu, coros, guitarra elèctrica i acústica.
Xavi: bateria, coros, percussions, baix, contrabaix.
Uri: guitarra elèctrica i espanyola, guitarra-que-sona-com-un-llaüt, coros.
Guille: veu, coros, teclats, flauta, percussions.
Tots han fet palmes al Centre del món.

Col·laboracions
Mau Boada: tambors a Minifalda rural, panderetes a La gent i jo, maraques i una castanyola a Cançó funeral, i esgarips a Centre del món.
Marçal Calvet: trompetes a Epitafi. Joan Colomo: veu a Oda i els coros-monjes-de-Silos a Samarretes.
La lletra de Tinc una secreta devoció és d’una cançó que els Perro Pachingo feien amb una altra melodia i que mai van arribar a gravar.

BR052 / 2013

  • Festa amb morts

    Me'n vaig de festa amb morts, ells mai tenen cap pressa. Surto de festa amb morts, dels vius pocs m'interessen. Ho tenen tot ja fet i no poden cagar-la, revelar-se tot d'una com uns gilipolles intractables. Tot en ells és perfecció, la seva actitud irreprotxable, no canviaran de posició, són del tot insubornables. Me'n vaig de festa amb morts, ells mai tenen cap pressa. Surto de festa amb morts, dels vius pocs m'interessen. Han travessat el teló, saben què hi ha a l'altra banda. No hipoteca el seu coratge ni la por ni l'esperança. Saben el que de veritat importa i no s'estan per tonteries, ni sortiran per la tangent quan vingui mal dades. Ells són reals, no són un simulacre. Ells són reals, no fan psicodrames. Ells són reals, no són un simulacre ni actors de quarta fila d'una pel·li barata. Me'n vaig de festa amb morts.

  • Cançó-funeral

    Aquesta cançó acompanya un taüt perquè la família no ha vingut. No sé què fer ni on amagar-me, canto perquè algú ha de cantar. Aquesta cançó és un funeral, morir en silenci ningú s'ho val. Qui hi ha a la caixa? És jove o gran? Entre els xiprers anem avançant. Aquesta cançó és un punt i final, l'únic que vol és fer-t'ho més pla. No fer més voltes, no fer-ho llarg, anar tranquil cap al forat. El ritme s'accelera, la cançó s'acaba, sento com la xiula el mort dins de la caixa. No faig servir pentagrama, gravo tres notes de veu, surt aquesta melodia que vol fer més dolç l'infern. El ritme s'accelera, la cançó s'acaba, sento com la canta el mort dins de la caixa. Els acords fan el sot, cantem junts jo i el mort. El taüt baixa a pes, cantem junts al gran no-res. Làpides i rams de flors, tanta grava i mausoleus!, sota el món ballen els morts al so de les nostres veus.

  • Àngel

    Després d'uns anys, company escolar, torno a rebre notícies teves. I se'm fa estrany: de cop te'm trobo retratat als successos d'un diari de tirada nacional. Quina una has fet, company escolar! Te'n vas de cap cap a la trena! T'han declarat culpable d'assassinat d'una pobra dependenta d'un forn de dalt la ciutat. Vas tocar la femoral, van rajar litres de sang, tot va sortir malament i vas marxar després sense endur-te els diners, aquí ja no entenc res... I ara què ve, company escolar? Vés a saber quants anys t'esperen... Què t'ho ha fet fer, la farlopa o la legió? Hi ha alguna explicació o en el fons és mala sort? Tot i que el que has fet té tela crec que és més aviat això.

  • Centre del món

    Anem al centre del món, no tanquen els diumenges. Anem al centre del món, foradem-nos-hi els fetges. No cal que excavis gaire: l'epicentre és aquí a tocar. No s'hi veuen grans falgueres ni bolets o animals gegants. Sense magma ni llacunes, només hi som nosaltres els parroquians. Hem trobat el nostre temple i d'aquí ja no ens mouran. Aquí jo hi estic bé, un quinto anima i mai no es queixa. Tinguem la festa en pau, només vull desaparèixer. Anem al centre del món, aquí no hi ha dinosaures. Anem al centre del món, hi ha tres escurabutxaques. S'han escrit tantes històries sobre quin és el sentit de tot això... A mi me la porta fluixa, jo en tinc prou amb ser prop del tirador. No volem pensar en inferns, no pensem en setens cels, entre les velles columnes hem abraçat la fe. Quan sigui lluna plena, no t'ho perdis pas, busca a la plaça la pedra del carall. És un tros de dolmen de temps immemorials, és el gran imant de la plaça del raspall. Aquí jo hi estic bé, un quinto anima i mai no es queixa. Tinguem la festa en pau, només vull desaparèixer. I si em toqués morir, aquí ho faria amb alegria: prendria un carajillo més i una tapa d'escopinyes. Aquí al centre del món la gent no t'entabana. Aquí al centre del món hi ha amor i no desgana. Aquí al centre del món, aquí al centre del món.

  • Samarretes

    Tots els meus records estan lligats a samarretes, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure. Mare, no les llencis, que això és la meva història! Mare, no t'hi acostis, que no és pas cosa teva! La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat. N'hi havia una de l’Uri del llibre de la Velvet, també tenia la de Budellam. Hi havia la d'en Xavi de la Célula Durmiente o dels Moksha, que són com cosins germans. N’hi havia una del Martí del maxi de Kortatu, també tenia la de les destrals. Recordo una de meva que era d’una rentadora, també en tenia una del Sendak. La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat. La veritat és que la majoria les vaig perdre, ara no les trobo ni als Encants. La mare va ser viva i un dia que no hi era va agafar-les i les va llençar. La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat.

  • Minifalda rural

    Tinc una veueta (Sóc una veueta) dins del cap. Tinc una veueta (Sóc una veueta) que em fa costat (li faig costat). No em molesta, es diu Josep (es diu Bernat). Som amics i no ens falta de res. Ara diu que s'ha enamorat (de sobte m'he enamorat) d'una mestressa que viu al camp. Fa escultures i té un ramat, però jo no vull (ell no vol) marxar d'Hostafrancs. Dins del meu cap hi tinc el Josep. Se'n vol anar i no sé què fer. Crec que ara és el moment que faci camí lliurement. Al meu (seu) front clavo (clava) un trepant. Au, Josep, vés, jo em quedo a ciutat. Dins del seu cap s'hi estava tan bé! Però m'he enamorat, què havíem de fer...

  • Tinc una secreta devoció

    Et tinc una secreta devoció, ja ho saps que jo et tinc una secreta devoció. Quan dic que és secreta ho dic amb tota la raó perquè ningú no en coneix la dimensió. Tinc una secreta devoció, i ho sap tothom que et tinc una secreta devoció. El meu cor no alberga espurna de rancor: pel que respecta a tu, prou saps que no. Passo tot el vespre de genolls currant al moll, i arribo a la taverna amb la boca plena de grumolls. Em diuen «currant d'això agafaràs el que no tens», però jo et vull a tu i tu vals calés. Aquesta esquena, aquest pit, aquest lloc a on mai no he estat, aquest cos on he fet nit i els calés que n'he pagat. Em tiro cada tarda als vàters de l'estació remenant el meu cos a la ciutat aparador. Venc el meu amor per comprar del teu porció. El calé ha de rodar perquè és rodó

  • La gent i jo

    No sé què passa últimament, no sé si és pel despatx secret, o potser és cosa de l’hivern un sentiment estacional. La gent i jo no ens entenem. Malinterpreto cada gest, la meva vida és un turment, cada dia em sento pitjor, més impotent, més indefens. La gent i jo no ens entenem. Voldria que el meu pensament –que és el que m’allunya de la gent , voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent. Llegeixo llibres de dements, amb ells m’hi entenc d’allò més bé. No vull sortir més al carrer, no vull parlar amb ningú mai més. La gent i jo no ens entenem. No sé per què mai paren quiets, no sé què és el que els té distrets. El segle vint-i-u em va gran, jo sóc molt més del narinant. La gent i jo no ens entenem. Voldria que el meu pensament –que és el que m’allunya de la gent , voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent.

  • Oda

    Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera. En Jordi Júnior al volant i la Maria Victòria tota distreta. Feia un sol hivernal i un cel clar, d'aquells d'emblema. Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres! No es pot caure més avall. És una xacra, n'hi ha a tot arreu; ITV, Bárcenas i els que no sabeu. Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba, feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina. Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències a l'Alícia sense saber que l'espiaven les agències. No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s'ha escampat. El Lute o els maquis eren molt més honrats. Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor. Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

  • El fons de la qüestió

    Els uns sempre ho veuen tot clar. Els altres sempre ho veuen tot groc. Nosaltres no ens hi guipem, devem dur les ulleres del revés. Anem al fons de la qüestió. N'hi ha que ara ens volen prohibir salpebrar, i els altres que no saben disparar; nosaltres mengem pa amb mostassa -que no satisfà qualsevol. Anem al fons de la qüestió. Ahir a la nit em vaig trobar un dòberman ¬-aquests gossos mai no saps on van. A la vida tot és molt confús, les certeses són un bé escàs. Anem al fons de la qüestió.

  • Epitafi

    Jo tenia un munt de plans. Jo volia ser recordat, i encabat el meu historial no ha donat pas per tant. Podria haver fet tant de bé si no hagués estat tan tirat. Ja és normal: la vagància no m'ha servit mai de res. Volia figurar als anals per miracles, gestes i proeses dels que no he estat capaç. Tal com Gandhi, Buda o Marx, ser aclamat en mil homenatges, fer plorar petits i grans. Ja em veia dalt de l'Olimp amb tantes celebritats, instal•lats, furgant-nos els narius eternament. Jo pels llocs fent el bergant, errant per aquests mons de déu, navegant, fent-me el xulo amb un trist escuradents. Si hagués aprofitat el temps podria haver arribat a ser Bonham, Nina o Carabén. Si l'èxit m'hagués set brindat ja m'hagués ben pentinat i vestit més que decent. L'important és que et plori algú, i si no ho fa ningú... tururut!