BR063 300

 

Crèdits

Tocat per:
Carles Sanjosé: guitarres, veus i teclats.
Miquel Sospedra: Baix elèctric i veus.
Pep Mula: Bateria, percussions i veus.
Xarim Aresté: guitarres i veus.
Quimi Portet: guitarra i teclat.
Jaume Pla: veus.

Totes les cançons amb lletra i música de Carles Sanjosé.
Produït, gravat i mesclat per Quimi Portet als estudis Music Lan i Cosmonàutica Comas.
Enginyers de so: Jordi Solé, Quimi Portet i José Luís Molero.
Assistent a Cosmonàutica Comas: Ernest Miralles.
Masteritzat per Jordi Solé a Music Lan.
Disseny gràfic: Ramon Ponsatí
Fotografies: Noemí Elías

 

Nota de premsa (2014)

Quatre anys després de l’aclamat Al marge d'un camí, Sanjosex retorna finalment amb nou disc, aquesta vegada sota la producció de Quimi Portet. Es diu Festival. I és que les 14 cançons que conformen al disc formen una paleta rica i variada de ritmes musicals i estats d’ànim, un veritable festival pels sentits.

El nou disc de Sanjosex és un trencaclosques musical que condueix l’oient per camins imprevisibles, aprofundint en la diversitat rítmica que el grup sempre ha deixat intuir. Sanjosex recupera la seva faceta més desvergonyida (“Que bé!”, “Festival Tom i Jerry”) però també sap recollir-se en moments introspectius (“The catcher”, “Tastant la solitud”, “El factor X”). Els experiments (“Fem música”) conviuen amb balades marca de la casa (“El joc”) i amb temes de pop trepidant (“M’agraden els colors” o el primer senzill “No hi ha mirades”). Aquest ampli ventall pren cohesió gràcies a l’aposta general per l’electricitat i les guitarres, potser el gran canvi respecte el més acústic i assossegat disc anterior.

Resumint: Festival és un festival, sí. Hi ha de tot i molt. Però sobretot hi trobem un músic que no defalleix en la seva recerca creativa, acompanyat de manera solvent per una banda consolidada i eficaç. La formació actual de Sanjosex la integren Carles Sanjosé (veu i guitarra), Miquel Sospedra (baix), Pep Mula (bateria), Xarim Aresté (guitarres) i una nova incorporació, Eduard Font (teclat).

Sanjosex es va formar l’any 2000 a la Bisbal d’Empordà però van caldre cinc anys d’actuacions esporàdiques abans d’enregistrar un primer disc d’aromes dylanianes, Viva!, que va sorprendre crítica i públic l’any 2005. Dos anys després apareixia Temps i rellotge, on guanyen pes els sons orgànics, en un viatge que culminaria amb l’aclamat Al marge d'un camí (2010). Aquest disc va permetre la banda actuar al mític Festival del Desert a Mali i va obrir la porta a la col•laboració amb el guitarrista flamenc Chicuelo.  Tota aquesta herència es recull ara, corregida i augmentada, en aquest nou Festival que arriba farcit de bones idees i millors vibracions.

 

Lletres

The Catcher
No som iguals però ens hem trobat, t’explicaré el meu passat.
Tu deixa’m dir per desfogar, quan estic trist em deixo anar.
T’escapes de les festes borratxo i mig plorant, et sents lluny de la resta, ets un tiu estrany.
Et compres periscopis amb filtres de colors, barreges les històries, t’inventes mons millors.
No entens les estratègies, t’agrada més l’atzar, a tu t’agradaria tot per casualitat.
No hi ha cap melodia que et pugui fer ballar
Rebutges les carícies, però tu on vols anar?
No em feu pas cas, m’estic flipant, res no va ser tan important.
Deixeu-me dir per desfogar, quan estic trist em deixo anar.
Et tenques dins dels llibres  no se què estàs buscant, tu sempre a la lluna i aquí tots esperant.
No hi ha cap teoria que expliqui la veritat, però a tu t’agradaria salvar la humanitat.
No som iguals però ens hem trobat, t’explicaré el meu passat.
Tu deixa’m dir per desfogar, quan estic trist em deixo anar.

No hi ha mirades
No hi ha mirades com les d’abans, no hi ha grans festes ni trons ni llamps.
No hi ha receptes, no hi ha sopars, no tinc espelmes pels meus altars,  pels meus altars.
No hi ha esperances com les d’abans. No hi ha futur sense un engany.
Però jo vull creure! Vull somiar! Que un futur meravellós arribarà!
No hi ha projectes, no hi ha veritats, no hi ha sorpreses ni convidats.
Ni les fugides són com abans, no hi ha més terres als oceans, als oceans.
No hi ha esperances com les d’abans. No hi ha futur sense un engany.
Però jo vull creure! Vull somiar! Que un futur meravellós arribarà!
No hi ha esperances com les d’abans. No hi ha futur sense un engany.
Però quan et busco! T’estàs girant! Quan res no quadra tot plegat és un engany!

Llegeixo
Si llegeixo la història del Barça, si llegeixo “Els pilars de la terra”,
si llegeixo el xampú de la dutxa, no fa mal.
Si llegeixo un tractat d’harmonia, si llegeixo el diari del dia,
si llegeixo històries antigues, no fan mal.
Si llegeixo, llegeixo, llegeixo, i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.
Si llegeixo cara boca terrosa, amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquesta cosa, no fa mal.
Perquè no m’interessa què diuen, perquè no vull sentir com se’n riuen,
perquè el món aquell on ells viuen fa mal.
Si llegeixo, llegeixo, llegeixo, i no penso, no penso, no penso,
no penso llavors no existeixo.
Tira’m a terra, clava’m l’espasa, pica la pedra, deixa’m sense aire,
digue’m imbècil sense respecte, insulta’m  i crida’m, abraça’m i apreta’m!
Si llegeixo la història de Xina, o el prospecte de la medicina,
o novel·les de roses i espines, no fan mal.
Si llegeixo cara boca terrosa, amagat sense fer gens de nosa,
com si no anés amb mi aquesta cosa, no fa mal.
Arraulit com si fos una pedra, amagat perquè no hi ha manera,
emprenyat i tu que et desesperes, i et faig mal!
Jo ja sé que no reacciono, que no resolc cap problema, però tampoc en creo! 
Tira’m a terra, clava’m l’espasa, pica la pedra , deixa’m sense aire.
Digue’m imbècil, sense respecte, insulta’m  i crida’m, abraça’m i apreta’m!
Tira’m a terra, clava’m l’espasa,  pica la pedra , deixa’m sense aire.
Digue’m imbècil, sense respecte, insulta’m  i crida’m, abraça’m i apreta’m!

Que bé!
Que bé, que bé, que bé notar que em mires.
Que guai, que guai, que guai,  i ara t’acostes.
Que bé, que bé, que bé notar que em mires al mig de tota aquesta gent.
Que guai, que guai, que guai,  i ara t’acostes i em saludes tocant la pell.
Carai, carai, mama! Mama!
Tot aquest espai que hi ha aquí, entre tu i jo.
Aquest moviment que has fet com si fos secret.
Tot això m’estressa, m’has deixat amb pressa.
Abans t’he buscat, però tu m’has ignorat! 
Que no, que no, que no m’agrades!
Que no, que no que no em degrades!
Notar que no tinc cos per tant de sentiment.
Notar que tot se’n va al primer moment.
Sé que això m’agrada, sé que m’embriaga.
El vici és molt gos i hi hem caigut tots dos!
Que bé, que bé, que bé notar que em mires al mig de tota aquesta gent.
Que guai, que guai, que guai,  i ara t’acostes i em saludes tocant la pell.
Carai, carai, mama! Mama!

El joc
A casa hi perds el temps mirant per la finestra,
no et fa sentir pas bé, no, però no trobes la manera  de sortir d’aquest temps. 
Ja saps que hi ha un lloc ben lluny d’aquesta cova,
on tot és fresc i explota, on tot és bo i brota, però aquí tot és tan lent!
Per això et vinc a buscar i et faig sortir al carrer
i anem a comprar roba i xancletes pel bon temps, aquí tot és tan lent! 
El joc ja no té més nivells, l’esquena ja no es fa al sofà.
Aixeca’t i deixa’t anar, aixeca’t per poder estimar.
I mira’m si em vols dir que no, i mira’m per ser molt millor. 
No hi ha cap melodia  que et pugui fer ballar?
No tens amics ni amigues? Però tu on vols anar, però tu on vols anar?! 
Ja saps que hi ha un lloc ben lluny d’aquesta cova,
on tot és fresc i explota, on tot és bo i brota, però aquí tot és tan lent! 
El joc ja no té més nivells, l’esquena ja no es fa al sofà.
Aixeca’t i deixa’t anar, aixeca’t per poder estimar.
I mira’m si em vols dir que no, i mira’m per ser molt millor.

Festival Tom i Jerry
Et mires en el mirall buscant formes rares que jo no sé trobar mai, i ara t’enfades.
Surts a fora el jardí i et tires a l’aigua, i jo miro cap a dins, tu em busques enlaire.
M’agafes la mà, em dus cap al fons, jo em deixo endur a veure què em dons.
Tu vas al teu aire, per què no em fas cas? No m’estimes gaire! No t’escaparàs! 
T’estires en el sofà amb les cames llargues i jo que entro com un gat, tu sempre me flaires.
T’amagues dins dels coixins amb llibres i mantes i jo em fico cap a dins, aquest cop no ho espatlles.
M’agafes la mà em dus cap al fons, jo em deixo endur a veure què em dons.
Tu vas al teu aire, per què no em fas cas? No m’estimes gaire! Aquest cop no t’escaparàs!
Et mires en el mirall amb les cames llargues que jo no et sé trobar mai, tu sempre me flaires.
Surts a fora al jardí amb llibres i mantes, i jo miro cap a dins, tu sempre t’escapes!

Tan amables
Arribes i te’n vas, ho has vist a la primera.
No t’agrada i ja està, i fas un pas enrere.
A tu et sembla tan lleig, però ningú no reacciona.
Ho troben tan normal, com si fossin de goma! 
De tan educats i tan amables hem deixat passar a la cua els altres.
T’ho mires, no ho entens, es queixen però ja marxen.
Se’n van al primer bar a fer un parell de canyes.
No hi ha enfrontaments, maregen i divaguen.
No es volen complicar i n’hi ha que mai no baden.
Quan volem guanyar ensenyem les cartes.
No hi ha mala llet i sempre ens guanyen.
Són els arbres o el bosc o és falta de caràcter
o és que ens han educat per totes dues bandes.
No hi ha més arguments, s’ha de tenir caràcter,
lluitar pel que tu vols o almenys posicionar-te.
Aquesta cançó va per vosaltres:
Tímids i educats però amb caràcter.
Si voleu guanyar amagueu les cartes
o juguem tots net o tots fem trampes!

Tastant la solitud
 Tastant la solitud, fumant sota la pluja.
A les portes de l’estanc mirant el gris intens.
Em poso la caputxa, segueixo una gent, ves a saber què estic fent. 
Ara que no hi ets faig el que no voldries.
No sé cap on em porten tota aquesta gent.
M’és igual si m’equivoco, tot és bo i resplendent i ho vull viure intensament.
Tornem a començar, tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes, no hi podem fer res, no hi podem fer res.
I torno cap a casa, a mi ningú em fa cas.
Jo he fet el que em semblava, tu ara què em diràs.
Ja veig que no funciona, ja veig que he fracassat, però és el món que està equivocat.
Tornem a començar, tornem-se a equivocar,
tornem a carregar aquest pes, no hi podem fer res, no hi podem fer res.

Fem música
Feu música pels diners, feu música pels demés,
feu música d’on no n’hi ha, feu música nai no na.
Sou els reis de la festa, sou la sal i la gresca.
Us conviden a cases si hi poseu les guitarres.
Feu música per les esperes, ascensors i gasolineres,
feu música per curar, feu música per lligar.
Però no hi ha pas manera, aneu tard i endarrere.
Sou els reis de la barra, sou la hòstia en vinagre.
Voleu ser famosos fent-vos els graciosos.
Malgasteu les hores al Twitter o amb senyores.
Senyores amb senyeres, discursos i banderes.
Feu música pel país, feu música amb compromís,
Feu música per sobreviure i després en voleu viure
I no hi ha pas manera perquè això no genera
i cediu al xantatge: Ja sou l’últim fitxatge. 
Voleu ser famosos fent-vos els graciosos.
Malgasteu les hores al Twitter o amb senyores.
Senyores amb senyeres, discursos i banderes.

M’agraden els colors
M’agraden els colors, les camises florejades,
turqueses, verds elèctrics, grocs i blaus.
El negre no és el rei, només la mandra explica
que no intentem trobar combinacions  més divertides.
Com m’agrada aixecar-me i esmorzar,
amb aquella mala llet que no se’n va.
Camino pel carrer amb la marxa posada,
m’agrada com et mous  i si no et mous també m’agrada.
Tot és guai quan ho veig tot guai.
No hi ha temps per sentir-se malament,
jo vull viure ben content.
No hi ha temps per sentir-se malament,
s’ha d’anar on bufa el vent.
Prendre el sol a cada cantonada,
treballar i que tot surti com pensava.
Comences un projecte i va súper malament,
no passa res, a petxugar,  que passa constantment.
M’agraden les històries que m’expliquen pel carrer
tots aquests personatges que no saben ni què fer.
M’agrada escoltar i també que m’escoltin,
m’agrada perdre el temps tot esperant  que el temps s’esgoti.
Tot és guai quan ho veig tot guai.
No hi ha temps per sentir-se malament,
jo vull viure ben content.
No hi ha temps per sentir-se malament,
s’ha d’anar on bufa el vent. 
Tot és guai quan ho veig tot guai.

El plat a taula
Sense cap pressa parem la taula, una cervesa, patates braves.
Sense problemes tot és tan fàcil, una conversa i un piscolabis.
Quan tinc el plat a taula  i els amics al meu voltant
no hi ha vida més senzilla ni conversa més genial.
Diem quatre tonteries, ens agrada discutir,
parlem sense cap mania.  Visca les dones i el vi! 
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé! 
Com vols que no t’estimi amb aquest arròs que em fas,
amb la fruita que és tan dolça i amb aquest bon temps que hi ha
No hi ha vida més senzilla, vull estar ara i aquí,
no hi ha cap més teoria que la de saber gaudir.
L’alegria s’encomana, el meu déu és el trufat,
no hi ha cosa més bonica que sentir-se estimat.
Els àngels hi cantaven i jo en faig una cançó,
una xefla a la setmana, ai l’airet, l’airet, l’airó.
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!
Sense cap pressa parem la taula, una cervesa, patates braves.
Sense problemes tot és tan fàcil, una conversa i un piscolabis.
Quan tinc el plat a taula  i els amics al meu voltant
no hi ha vida més senzilla  ni conversa més genial.
Diem quatre tonteries, ens agrada discutir,
parlem sense cap mania.  Visca les dones i el vi!
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!
Mitja vida al meu voltant. Amb amics hi estic tan bé!

Per ser feliç
Vull un hort i una casa,  vull un llac i vull un camp.
Ja no tinc res a veure  amb el que hi ha aquí al meu voltant.
No hi tinc res a perdre i el que em diguin m’és igual,
jo només vull ser lliure  amb poca cosa per viure.
Sé molt bé què vull sentir  quan dic que vull marxar.
Ara que tothom crida ja no vull ni opinar.
Un mas que s’enfonsa i un camí abandonat,
ja fa temps m’estira, ja sé què fer amb la vida.
En aquesta terra hi muntarem un paradís,
En aquesta vida hi he vingut a ser feliç, a ser feliç!
Vull crear un lloc nou, que potser mai no hi ha hagut.
Vull notar que el món es va fer per ser viscut.
Vols venir amb mi i ens posem a construir?
Si no fem una casa, serà un palau amb un jardí.
I si ens paren l’obra perquè no tenim permís,
segons com m’emprenyo i me’n vaig a un altre país.
Sembla estrany que tot es torni  tan, tan complicat!
Estic com una fera, ja no puc tirar enrere. 
En aquesta terra hi muntarem un paradís,
En aquesta vida hi he vingut a ser feliç,  a ser feliç! 
Si la cosa falla buscarem una altra opció,
muntaré una empresa, una secta o una nació.
Bastiré defenses i models de producció,
només volia una casa, però em varen dir que no.
En aquesta terra hi muntarem un paradís,
En aquesta vida hi he vingut a ser feliç,  a ser feliç!

El factor X
Hi ha futur però no hi ha pressa.
Hi ha records però no hi ha enrere.
Hi eres tu, hi era jo. Hi eres tu, hi érem tots. 
Hi ha records, hi ha dreceres.
Si no tens sort no hi ha manera.
Hi eres tu, hi era jo. Hi eres tu, hi érem tots.
No hi ha més sort de la que queda
i només tu has quedat enrere.
Sense tu no sóc jo.
Sense tu no hi som tots.


Un ocell pren el vol, surt el sol al matí, el gran dia s’aixeca per fi.
Pot semblar un matí més, de veritat que no ho és,
perquè avui heu volgut dir que sí. 
Heu après a trobar tots dos junts un camí
batallant del matí al capvespre.
El podríeu fer sols, però heu volgut fer-lo units,
això vol dir que us sabeu entendre.
La, la. La, la. La, la. La, la... 
Un missatge preciós, una festa pels dos
amb regals, confetti i arròs.
Heu de riure i ballar, però us poseu a plorar:
L’emoció de l’ahir i del demà. 
Ningú ha dit a ningú que això fos senzill
però vosaltres heu trobat la manera.
I avui heu reunit a família i amics
per jurar que estareu sempre units. 
La, la. La, la. La, la. La, la... 

 

Videoclips

No hi ha mirades

M'agraden els colors

El joc