Jo, la donya i el gripau

Pau Riba

BR040, 1972-2012

  1. La Lluna, la pruna
  2. Mesquinet
  3. La marramua
  4. Mel
  5. Mama nen
  6. L'avioloncel
  7. Donya Mixeires
  8. Jo, la donya i el gripau
  9. La vella del fons del pou
  10. Ora Catalina
  11. La dansa de la terra
  12. Llàgrimes i petons
  13. La Lluna, la pruna

     

     

    Crèdits

    Pau Riba: guitarra, ocarina, guimbarda, ukelele 1 2
    Toti Soler: guitarra, violoncel, kalimba
    Martí Soler: guitarra, guitarra afgana, kalimba
    Mario Pacheco: bongos, maraques
    Xavier Riba: violí
    Enregistrat en directe i a l’aire lliure a can Pep Carlos, La Mola de Formentera, l’octubre de 1971
    Tècnic de gravació: Carles Nogueres
    Assistent de producció: Mario Pacheco
    Dibuix i disseny de la portada: Pau Riba
    Fotografia i disseny de Pau Riba-Leo: Ferran Freixa i Pau Riba


    Nota de premsa (2012)

    Reedició en vinil del clàssic "Jo, la donya i el gripau", un dels cims creatius de Pau Riba, amb un magnetisme equiparable (o superior) al fonamental "Dioptria". Enregistrat la tardor de l'any 71 a Formentera, el disc gira entorn del naixement del primer fill del cantant: Pau, o griPau, o Gran Riba Pau "que va néixer de part natural sense altra ajuda que les meves dues mans", tal com explicava Riba. Molt influït per la cançó popular catalana d'arrel tradicional i per la Incredible String Band, va ser enregistrat a l'aire lliure amb un equip portàtil (un Nagra, que s'usava pel so directe en el cinema), aprofitant elements com la ressonància natural del pou o el murmuri de les abelles.

    La reedició en vinil inclou:

    - Edició facsímil del disc original, amb la portada i contraportada originals i els textos de les cançons.
    -
    Una llarga entrevista de Pedro Martin Matilla en què Pau Riba rememora les idees, les emocions i les felices circumstàncies que concorregueren al naixement d’aquest disc.
    -
    Fotografies inèdites de l’estada de Pau a Formentera, obra de Mario Pacheco i Manel Joseph, entre altres.
    -
    Il·lustració original de Miquel Barceló, feta especialment per a aquesta reedició.


    Lletres

    La Lluna, la pruna

    La Lluna, la pruna / vestida de dol / son pare la crida / sa mare no ho vol / la lluna, la pruna / i el sol mariner / son pare la pega / sa mare també.

    Mesquinet

    Bum bum bum bum bum / buribiburibumbum / serà mesquineta? / bum bum bum bum bum / buribiburibubumburibumbum / o serà mesquí? / ding dong doridongdong / dodoridongdong doridundeta / ding dong doridongdong / dodoridongdong doridundí / ha sigut mesquí!

    La Marramua

    La mar es remulla i remuga l'oratge / i el vent fa que bufa i ens toca la flauta / la barca es belluga pujant i baixant / punxagudes muntanyes d'aigua nevada / i jo penso però que si fa sol / no és cap mal de morir / dins de l'aigua / però, així mateix, timoner / feu que arribem a la platja!

    Mel

    Si passeu mai per davant de casa / no deixeu d'entrar una estona: / ens ajeurem al sol sota les branques / de la més gran de les figueres / ens asseurem  al sol sota les parres / sota d'un pi o d'una olivera / i deixarem que les abelles / se'ns enduguin els pensaments al rusc / per fer-ne mel.

    Mama nen

    Mama nen, mama nen, mama nen / mama, nen, gripau.


    L'avioloncel

    Aquest matí / hem sentit un gran retruny / tots hem mirat amunt / i hem vist / un avioloncel / rascant la panxa del cel / bum barrum bum bum bubum babum / bum barrum bum bum barrum bum / tots hem dit: / miracle, miracle! / com pot ser que un borinot de plata / voli així per dins la nata? / com pot ser que un ocell de llautó / faci tanta –-taràntula!– - remor? / bum barrum bum bum bubum babum /bum barrum bum bum barrum bum...

    Donya mixeires (Maqueires o no maqueires? Taqueiro, donya Mixeiro!)

    Quan la Mercè està contenta / somriu i pica de mans / i em mira i veig dins els seus ulls / dues mars blaves amb dos sols ixents / quan la Mercè està contenta / somriu i pica de mans / no em diu res però m'ho diu la mirada / quan la mar blava se li omple de blanc / i li apareixen, com nines daurades / dos ulls de bou i el seu rostre content / i em diu me'n vaig i un vaixell se l'emporta / per mar endins / endins endins dels seus ulls i quan es perd amb la mà contra el vidre / fent una estrella amb els cinc dits oberts / jo ja l'he entesa i es posa contenta i / somriu i riu riu riu i pica de mans / somriu i pica de ma ma mans / somriu i pica de ma ma ma ma mans...

    Jo, la donya i el gripau

    Jo sóc el cel / i la donya és la terra / el cel i la terra / del gripau

    La vella del fons del pou

    La vella del fons del pou / és morta de panxa enlaire / la vella del fons del pou / és morta mirant amunt / la vella del fons del pou / és morta sense esperança / la vella del fons del pou / és morta mirant la llum / a través de l'aigua / però els seus ossos són ben vius / sota el fang que hi ha sota l'aigua / entre closques de cargols / d'escarbats i de sargantanes...

    Ora Catalina

    Ora catalina / ora que el sol surt / hora  cristal.ŀlina / ora tu / or, encens i ciris / flor de Jericó / obre't com t'obrires / hora fou

    Llàgrimes i petons


    Llàgrimes i petons / la mel als mugrons / oh, estimada / llàgrimes i petons / la llet als matons / oh, donya meva / llenties i cigrons / síndries i melons / panses i pinyons / figues i ametllons / espigues i troncs / alzines i oms / cabrits i moltons / gallines i coloms / perdius i falcons / prínceps i bufons / bisbes i senyors / laics i trobadors / flautes i tambors / boires i colors / xiscles i cançons / triangles i cons / bitlles i tions / espases i bastons / cignes i lleons / llàgrimes i petons / la llet als mugrons / oh, donya meva / llàgrimes i petons / la mel als matons / oh, estimada...


    El disc i el seu context:
    Entrevista de Pedro Martín Matilla


    El dia 3 de novembre de 2010 rebo una carta d’un tal pedro martín matilla, a qui no conec, amb la següent proposta:

    Benvolgut Sr. Riba,

    Vull fer 3 articles per al suplement de cultura del Diari d’Eivissa. El primer sobre vostè (Jo, la donya i el gripau), el segon sobre King Crimson (Islands) i el tercer, per tancar el cicle, sobre Pink Floyd (More). El títol genèric provisional és: «Tres fites de la música rock a Formentera».

    a tal fi, m’agradaria ampliar la informació de què disposo. En concret es centraria en la seva estada a Formentera i en l’enregistrament del Jo, la donya i el gripau el 1971. Vaig trobar un vídeo amb fotos de Manel Joseph i cada vegada que el veig no deixo d’emocionar-me. Vaig arribar molt després del 71 a Formentera, el Gabrielet encara vivia i tenia una personalitat més gran que la vida, el veig en una de les fotos del vídeo amb vostè i un cap de porc i em sembla una cosa molt divertida, genial, extraordinària. Gràcies per la gran música i la poesia que ens ha regalat al llarg d’aquests anys. Si li sembla bé rememorar el període creatiu i vital del que representava l’illa li estaria agraït. Algunes respostes concises a diverses de les meves preguntes ja les he trobat a la seva documentada i informativa web, i també he llegit els articles de Casasses, Valiño i Bravo, però agrairia una mirada seva al «retrovisor» personal, i si és possible espiritual, doncs potser cal dir-ne així, del viatge iniciat per vostè cap a l’illa, no ho sé.

    Salutacions,

    Pedro

    contesto que d’acord i m’envià unes preguntes amb aquesta nota:

    l’entrevista serà via e-mail, i si, quan vegi que li va bé, sense pressa, va posant les respostes en els espais que vaig deixant en blanc, l’hi agrairia. Un cop tingui finalitzat l’article l’hi enviaré per polir qualsevol error o qualsevol altra qüestió que faci falta rectificar. Com podrà veure, m’ha estat impossible limitar-me a quatre preguntes, i encara n’he eliminat algunes per no donar-li molta feina. No és possible limitar-se a tres preguntes quan es té a l’altre costat del fil una de les fites que ha transformat no només el rock contemporani sinó que ha obert camins per on ara resulta més fàcil transitar.

    Ell, aprofitant la informació, va fer el seu article d’un parell de pàgines. però ja que ho tinc escrit i crec que iŀlustra prou bé les circumstàncies extraordinàries que envoltaren el disc, aquí va l’entrevista sencera.

    Quin va ser el seu primer viatge a Formentera, i per què el va fer.

    el meu primer viatge a formentera va ser durant l’estiu del 69, poc després d’acabar la gravació del dioptria I, que va sortir per nadal. el motiu, aconseguit, va ser tastar l’LSD: hi havia tant de «soroll» als mitjans, tantes notícies i articles al respecte, tanta xerrameca buida —gairebé sempre pejorativa, desinformadora, exagerada, alarmista— intentant denigrar el fenomen (fenomen doble, per més inri, ja que si per una banda hi havia la divulgació massiva d’un nou i potentíssim enteogen sintètic entre la joventut —l’LSD 25—, per l’altra hi havia l’eclosió a nivell mundial d’un moviment de rebeŀlia protagonitzat per aquesta mateixa joventut —el moviment hippie—, que tenia per centre una utopia visionària a la qual ens adherírem tots espontàniament), era tanta la confusió imperant, que estava clar que l’única forma sensata d’assabentar-nos de què anava la cosa era l’experiència directa. i com que ja ens havien parlat de les colònies hippies i de les festes de la[c1]  lluna plena que se celebraven a l’illa… festes d’iniciació a l’àcid que d’alguna manera constituïen una mena de «baptisme de foc» (per suposat, no imprescindible) per entrar a formar part del moviment, allà ens dirigírem, auspiciats per l’aquiescència del damià escuder, que en aquells moments estava experimentant amb la idea de no tenir esquena

    aquest primer viatge (molt curt, no més de 15 dies) va ser realment trencador: la visió inicial de centenars de persones completament nues a la platja de migjorn, al voltant del blue bar  —una guingueta construïda a partir d’una vella furgoneta VW blava encallada a la sorra— i els dies que vam passar en aquesta mateixa platja instaŀlats en una petita cova amb terra de sorra i a pocs metres del rompent de les ones, cosa que ens permetia despertar i capbussar-nos directament (altres vivien dalt o sota els arbres, en cabanes improvisades per ells mateixos, en vells corrals abandonats de la zona, etc.), va ser una cosa veritablement gran i alliberadora. un retrobament —o potser hauria de dir simplement una trobada, sense re, o un mer contacte— amb la natura, amb la vida tranquiŀla i sense presses ni obligacions, amb les relacions multiètniques i multiculturals (ja que a les nits ens reuníem tots al voltant del foc per cantar cançons i explicar històries, cadascú en el seu idioma —a mi em coneixien com el «petit shakespeare català»—) i amb un quadre mental de tintes paradisíaques que ben poc tenia a veure amb la vida urbana que acabàvem de deixar enrere i que ens preparà per a l’últim acte —per fi… per fi el que anàvem a buscar!—, que va ser la festa de la lluna plena, en la qual tothom s’escudellava d’una olla de poció màgica tipus astèrix preparada amb LSD, aquesta nova droga curiosament innociva l’experiència de la qual canvia radicalment tots els esquemes de qui l’experimenta per primer cop

    però per a nosaltres va ser diferent, i ara explicaré per què. al cap de poc d’haver arribat, ja ens havíem fet amics d’un tipus americà amb els cabells en forma de corona a qui anomenàvem «el reietó», que era el que —o un dels que— tenia els àcids, i aquest reietó amb aspecte de gnom gran ens va dir que, per ser el primer cop i per ser nosaltres, en comptes de prendre’n de la sopa comuna, ens ho donaria en pastilla… una sola, a repartir entre tots dos —la mercè i jo—, ja que iniciar-se amb una dosi sencera era massa. em va donar la pastilla i jo la hi vaig passar a ella pensant que havia seguit el raonament, però resulta que, des que ell parlava un anglès molt ianqui i ella delegava la comprensió en mi, no s’havia quedat amb la cobla i se la va cruspir sencera. de manera que, per no desentonar, va haver de donar-me’n una altra de sencera també a mi, amb la qual cosa, el nostre primer viatge va ser molt potent; explosiu, gairebé diria: pura experiència mística amb tocs com de peŀlícula de disney, durant la qual les fronteres entre el món físic i el metafísic van desaparèixer sense que per això perdéssim el control de la realitat. sembla impossible però així fou: una cosa inenarrable. i, per descomptat, del tot transcendent. una cosa que ens va canviar per sempre els paràmetres de la percepció i la comprensió i ens va posar en estat de gràcia… que és el que va fer que la nostra generació fos una generació visionària… sí: visionària pel que fa a l’estat i els destins del món o, més concretament, de l’anomenada «civilització occidental» (l’oriental, o els seus valors, apareixia més aviat com a part de la salvació) que, no obstant això, aviat seria mundial

    immediatament després va venir la batuda conjunta de la guàrdia civil i els —o uns quants— illencs, que van pentinar l’illa a consciència per anar caçant «peluts» (sí, sí, així ens deien: els cabells eren el nostre distintiu, la nostra bandera orgànica) i requisar-nos a tots, nacionals i estrangers, la documentació… que tan sols ens seria tornada a canvi de la presentació d’un bitllet per sortir de l’illa

    la rentrée va ser dura: reubicar-nos a la gran ciutat i reprendre les regnes de l’enrenou mercantil quotidià… així, de cop, d’un dia a l’altre, no va ser fàcil (recordo que al taxi que vam agafar en arribar a port hi havia posada ràdio barcelona i la verborrea de l’escamilla, que tant feia i tant havia fet per la cançó, ens va semblar una cosa marciana: el símbol de la vacuïtat, de la pressa absurda, de la sobreactuació, el xiulet penetrant i inequívoc de l’ebullició de la tetera urbana a punt d’explotar…). vam haver d’aparcar momentàniament el foc ardent de la lluminosa experiència acabada de viure, i encara viva en l’ànima, per poder moure’ns altre cop amb certa naturalitat pel món que fins feia poc era el nostre però que, a partir d’aquell moment, ja mai no tornaríem a sentir realment com a tal: ara (i abans també, per suposat, encara que amb molta menys convicció) ens semblava absurd, embogit —o alienat—, histèric, corrupte, decadent, cec davant la seva pròpia voràgine no només destructiva sinó també autodestructiva (eren els temps de la guerra freda, de l’escalada nuclear, de l’equilibri del terror)… en altres paraules, l’experiència de formentera va despertar en nosaltres la consciència de pertànyer ja a una altra cosa —un altre món, una altra civilització—, i aquest va ser un sentiment que ja no ens abandonaria mai i que marcaria per sempre les nostres vides

    vam tenir una experiència i una visió. i aquesta visió va tenir conseqüències, és clar

    la primera i la més flagrant va ser aquesta ruptura afectiva i efectiva que ens va coŀlocar fora del corpus social i en actitud de rebuig davant la civilització imperant, civilització que se’ns apareixia com un remolí d’aigües corruptes que es van accelerant mentre s’acosten al punt de precipitació, que és l’avantsala del coŀlapse definitiu, la caiguda en picat. vam saber que, més enllà del perill evident d’autodestrucció, la civilització està trastocada, trencada, perduda, que la luxúria, la cobdícia i l’ànsia de poder —els diners, sempre els diners— impedeixen que el progrés i el desenvolupament avancin d’una manera equilibrada i justa o que la ciència i la tecnologia desemboquin en un sistema de vida més relaxat i agradable, més humà, i per descomptat més coherent i suportable. vam saber que aquest sistema en el qual encara vivim no mola, que està mal enfocat i fatalment equivocat, que el riure babau, la mentida, el luxe i l’ostentació —per no parlar de l’arrogància subjacent, aquesta arrogància que ens converteix en éssers ridículs però temibles— impedeixen, com en el cas del titànic, veure l’iceberg que d’aquí a no res serà la causa del nostre aparatós naufragi (és curiós, perquè, a només quatre dècades vista, la història —o millor dit, la natura, la maquinària còsmica i les seves lleis— ens està donant la raó) i que calia pensar urgentment altres possibilitats més coherents amb el grau de consciència i d’inteŀligència aconseguits al llarg de tres-cents milions d’anys d’evolució… i més coherents també amb la salut del planeta i dels seus habitants —entre els quals, per cert, ens comptem—, i amb la pertinença al cosmos i els seus misteris

    El Jo, la donya i el gripau, ¿és una obra conceptual aïllada o és un treball que va unit als seus dos discos anteriors formant un tríptic, com he llegit en alguna ocasió?

    una altra conseqüència va ser que vam abandonar el pis que teníem i que havíem rellogat en anar a formentera (viatge que havíem previst molt més llarg) per muntar una comuna al tibidabo, al tram desaparegut del carrer adrià margarit, a pocs metres del convent on ara hi ha el museu de la ciència —qui sap si la maqueta a escala real de l’ictineu, el submarí de narcís monturiol, no cau ara enmig del que era nostre jardí!— on vam començar a aplicar la nova filosofia utòpica. i una altra conseqüència encara, la més espectacular i vistosa, fou que en tornar de formentera vaig trencar amb om (toti soler, jordi sabatés, roman escales i companyia, aquells amb qui havia enregistrat el dioptria I i que ja havien començat a treballar en les bases del II… —una cosa bastant lletja i desconsiderada per part meva, certament—) per aliar-me amb música dispersa, de l’estil dels quals m’havia enamorat, però sobretot per fer una música més propera a la nostra nova filosofia… de manera que aquest primer viatge/trip a formentera va acabar sent el culpable no només de la diferència d’estils entre els dos discs sinó també que aquest disc doble es convertís en una mena de plasmació simbòlica del trànsit de la cultura de piscis a la d’aquari, que és com jo ho veig actualment: l’I és un atac frontal a la civilització caduca llançat a línia de flotació de la seva cèŀlula bàsica —la família— en la seva baula més feble —la dona en la seva alegre inconsciència, aquesta mater familias submisa i sofrent que, amb la seva actitud, avalava i avala el masclisme autoritari i violent dels «amos del món»… que, perquè és seu, l’estan matant—, i el II és ja una proposta de nous valors i noves actituds: rebuig al diner, al consumisme i a la disbauxa alcohòlica, d’una banda, i aposta per una actitud més lúdica i hedonista, més d’acord amb la natura i oberta a la psicodèlia, d’una altra. a l’últim tema del II, «taxista», fins i tot vaig tenir la pruïja de canviar la lletra de la cançó original perquè no fos dit que, malgrat tot, seguia buscant feina i, per tant, diners (anatema per a mi en tots dos casos), cosa que significaria una acceptació implícita del sistema capitalista, i aprofitar l’ocasió per arrencar el vol psicodèlic i dirigir-lo cap a… llavors no ho sabia, però el destí va resultar no ser altre que formentera, sí, altre cop, i musicalment parlant, cap al jo, la donya i el gripau, el temari central del qual torna a ser la família (per ser exactes, el naixement del primer fill com a aŀlegoria del naixement d’un nou sentir i un nou escenari per a  la humanitat)… encara que dibuixada des dels nous valors i actituds esbossats al dioptria II i expressats, no ja des de la teoria utòpica, sinó des de la pràctica i l’experiència real i personal. amb la qual cosa, encara que ni a mi ni a ningú, que jo sàpiga, se li havia acudit encara, no em sembla gens descabellat parlar de tríptic: unir conceptualment els dos dioptria i el jo, la donya i el gripau ens permet visualitzar un salt de família a família, de civilització a civilització, a través d’un canvi de valoració i actitud que no pot ser altre que el canvi d’era

    Segons sembla, després d’una primera estada amb persecució policial inclosa va tornar per instaŀlar-se a l’illa. Va participar activament en el naixement del seu fill…

     l’excusa van ser els meus relatius «fracassos artístics» del price (presentació oficial del dioptria I) i el saló iris (1.er festival permanente de la música progresiva) però el detonant va ser el precintament, per ordre governativa, de la comuna del tibidabo (el rebuig popular als judicis de burgos —aleshores, en ple franquisme, encara estàvem tots a favor d’ETA— va fer que franco decretés un semi estat d’excepció, una mena de llimbs legislatius durant els quals la policia tenia carta blanca i no necessitava ordre de registre per entrar a les cases o detenir persones, llimbs que va aprofitar el propietari de la finca, a qui no li agradàvem ni així, per presentar-se amb tres furgons policials i fer-nos fora, recollint proves al vol, fent fotos dels mobles arraconats i els matalassos tirats per terra, etc.)… va ser el precintament de la comuna, deia, el que, després de passar el cap d’any a can gris (és a dir, laietana, el catau central dels grisos) i un parell de setmanetes a la cangrí (la mercè, que estava prenyada de set mesos, a wad-ras i jo a la model, on em van esquilar —un pres barber em rapà a navalla mentre m’explicava que estava allà per haver degollat la seva dona—), va fer que en sortir ens trobéssim enmig del carrer sense res més que el que dúiem posat i amb les butxaques buides. arribats a aquest punt, desitjosos ja com estàvem, vam anar a robar-nos a nosaltres mateixos, forçant una finestra, allò més bàsic, i vam agafar els barcos cap a formentera: el cabo san roque fins al port d’eivissa i la joven dolores fins a sa sabina

    aquesta segona vegada va ser molt diferent: res a veure amb l’estampa hippie que ens havia acollit el primer cop, aquell fresc estiuenc de persones felices instaŀlades en la provisionalitat que a les primeres pluges s’esvairia. ara quedaven només els que hi havien fet arrels, l’aspecte i els costums dels quals, sense deixar de ser els mateixos, eren ja molt altres: la convivència entre ells i entre ells i els autòctons, la supervivència, les necessitats del dia a dia, tot això exigeix un plus de realisme

    arribàrem a mitjan gener del 71, a ple hivern, i buscàrem una casa a corre-cuita. ens venia de gust que fos una casa tradicional d’aquestes de pedra seca amb tres habitacions i sostre horitzontal d’algues i argila. en vam trobar una a la mola —que és una veritable illa dins la pròpia illa—, al costat mateix del molí on la llegenda diu que dylan va compondre part de john wesley harding, anomenada can pep carlos, i vam començar a posar-la en condicions per l’imminent, que era el naixement del nostre primer fill, ja que havíem decidit tenir-lo allà, tot sols amb la natura, després que el tracte amb els metges a barcelona —i com més progres pitjor— ens havia decebut en gran manera. can pep carlos era una casa pagesa típica, amb aigua de pou (cisterna, per ser exactes), llum de petroli, cuina de butà i calefacció de llenya. a la nit, el foc a terra era un punt important: sempre que podíem, ja que no era gens fàcil trobar-les ni arrencar-les, cremàvem rabasses de ginebre a la xemeneia que —com si fos una mena de teulada interior, aguantada per una biga travessera a l’altura del meu nas a la qual penjàvem cortines per tancar l’espai, talment una haima beduïna— cobria tot l’ample de l’habitació principal, de manera que les vetllades nocturnes es feien dins la xemeneia, mirant fixament el foc i immersos en una aroma reïnosa molt potent que gairebé emborratxava. per poder-hi estar i treballar de dia vam haver d’obrir una finestra gran a l’altre extrem per tenir llum, ja que allà les finestres amb prou feines permeten treure el cap. i ens vam comprar una mobylette per no haver de matar-nos caminant

    a poc a poc vam anar coneixent a la gent de per allà, tant hippies —estrangers i no— com autòctons, i en poc temps ens sentírem perfectament aclimatats, de manera que quan la mercè va trencar aigües, ja era com si fóssim d’allà de tota la vida i fins i tot ens vam atrevir a convidar qui volgués a participar de l’esdeveniment, muntant una petita festa a l’habitació gran (ella estava al dormitori): volíem que quan la criatura tragués el cap —no sabíem, no vam voler saber, si era nen o nena (com es reflecteix a «mesquinet»)— sentís calidesa humana, música, rialles i bon rotllo. ens havíem preparat. les famílies, els amics, la societat sencera havia intentat dissuadir-nos d’un tal «atreviment» i ens augurava desastres i calamitats per un tub, posant-nos exemples de complicacions horribles, tremebundes, amb resultat de mort pel nen i per la mare, però nosaltres sabíem que els animals ho fan així tal qual i que les dones sempre ho han fet a casa, sense tampoc gaire res més. el problema eren els detalls: l’entrellat del part és una cosa que sempre s’ha sabut per tradició —encara que hi hagi hagut distintes tradicions—, però la fe artificial en la indústria farmacèutica i el tàlem hospitalari havia trencat la tradició (aleshores no era com ara, que hi ha moviments reivindicatius del part natural i un munt de literatura al respecte —i, per si fos poc, el google—), i tots els llibres a l’ús sobre l’embaràs i els primers dies del nadó se saltaven el part: indicaven tot el que havies de posar al maletí per anar a la clínica i el següent capítol era ja el de la lactància… que, per més inri, proposaven tallar així que fos possible amb el biberó. no va ser sinó després de moltíssim buscar que trobàrem un únic llibre —el d’un doctor el nom del qual no recordo— que incloïa de forma breu però clara el capítol del part, de manera que finalment vam poder assabentar-nos mínimament de la seva mecànica i de les diferents accions que cal controlar

    tot va anar com una seda. ella estava relaxada —després de trencar aigües havíem fet un darrer passeig—, concentrada, desitjosa i conscient del que feia. assumia el dolor —els dolors— com un acte de creació, o potser de procreació, com una expulsió feliç, i aquest plaer la compensava. la festa prosseguia al costat i la música suau donava calidesa a l’ambient mentre que les contraccions anaven pujant de to. quan va començar la dilatació (hores de), va arribar un moment en què vaig haver d’acompanyar amb la mà el cap de la criatura per evitar que, en estar mal enfocat, d’una contracció forta pogués esqueixar la carn del perineu, entre l’anus i la vagina (perill que avui en dia, a les clíniques i hospitals, s’evita a base de practicar l’episiotomia, tallant directament i automàtica allò que podria esqueixar-se per no haver d’estar-ne pendents… amb la mateixa lògica de george bush fill quan proposava talar els boscos per tal d’evitar els grans incendis). l’únic sobresalt —meu, personal— va ser quan per fi vaig veure la part superior del petit crani de la criatura naixent entre els llavis del cony de la mercè i em vaig acollonir: m’havien fet centenars de negres advertències, però ningú no m’havia avisat sobre això, no tenia ni idea de l’aspecte que té aquesta part capdavantera de la naixent anatomia, que va aparèixer d’un color grisenc, amb unes cosetes negres que van resultar ser els cabells incipients atrapats per una peŀlícula de greix brillant i fosc (un greix, per cert, que no s’ha de netejar, com fan a les clíniques, ja que és protector i antibiòtic, i es fon sol, o és absorbit, al cap de dos o tres dies)… quan el que jo esperava era un caparró de pell rosada, amb cabells rossos i rinxolats… ha, ha! vaig pensar que era un tritó; que potser algun dia, banyant-se, la mercè s’havia quedat prenyada d’un monstre marí… però la cosa va durar poc, ja que al cap de res va aparèixer el cap sencer i un moment després la resta del cos va lliscar fins a quedar enroscat cap per avall entre les cames de sa mare, amb el cordó umbilical connectant-lo encara a la placenta: era un nen!

    mesquinet
    sí: va ser mesquinet… que és com n’hi diuen allí als marrecs de pocs anys

    hi va haver una explosió d’alegria i el marrec va arrencar a plorar sense que hi hagués d’intervenir el típic cop de mà al culet (diuen que això es deu principalment al que els donen a les mares per a anestesiar-les i paŀliar el dolor, que afecta també els capgrossos de nostra raça, que deixen d’esforçar-se, s’adormen i surten un xic encalladets). el vaig agafar, li vaig lligar el cordó en zig-zag a deu centímetres del melic i el vaig tallar amb un ganivet de cuina. ella es va quedar amb la resta de cordó penjant entre les cames i va haver d’esperar una estona interminable pel que hom anomena el «segon part», l’expulsió de la placenta i la bossa amniòtica. era el matí del 24 de febrer i vam deixar de ser dos per ser tres. al cap d’una estona ja estava cantant-li alguna de les cançons que havia estat component durant l’últim mes i mig de gestació i que després, ja entrat l’estiu, juntament amb algunes altres que em van anar sortint després del part, enregistraríem allí, al mateix escenari i a la mateixa casa on el gripau —gran riba pau (ara es diu pauet i ja ha fet quaranta anys)— veuria la llum per primer cop, aquesta llum mediterrània de formentera que tant apreciem tots

    de moment, amb un cabasset de vímet com a bressol, n’hi hagué suficient. però a mesura que començà a créixer, vaig haver d’anar-li fabricant un mobiliari nou de trinca: el llitet, la trona, l’estora per jugar... tot resolt amb cordills, branques d’arbre i pells de cabrit. fins i tot vaig rematar la trona amb unes magnífiques banyes de boc, com si, més que d’una trona es tractés d’un tron reial, i enmig del respatller hi vaig posar l’escut de la família: un cor vermell amb una llàgrima sobre fons groc emmarcat en blau elèctric

    Va gravar el Jo, la donya i el gripau: ¿recorda el nom de la casa? ¿Es va gravar el disc en una cisterna? ¿Qui van ser els músics, a més de Toti Soler i el seu germà? ¿Quin era el mètode de treball? ¿Per què va triar a aquests músics? Quin va ser el seu pla de treball, l’atmosfera que es va crear? El gripau, amb 8 mesos, ¿anava per la zona de gravació?

    la idea era demostrar (a mi mateix i a qui fos) que no només es pot viure feliç d’aquesta manera… diguem-ne precària —sense ciment, sense aigua corrent, sense electricitat instaŀlada…—, sinó que també es pot ser músic i gravar discos en aquestes condicions: substituint la fredor neutra, profilàctica, d’un estudi per la calidesa de l’entorn, prenent com a llenç o tapís de fons el magma sonor dels fenòmens naturals i incorporant-hi ambients concrets: abelles, ovelles, lirons, crepitar del foc, olla bullint, nen plorant… en comptes de netejar els petits sorolls fortuïts que es colen en l’enregistrament —una tos, un gos, un avió llunyà…—, deixar-los (si no potenciar-los) com a testimonis excepcionals del moment i de l’entorn. aquesta era la idea que m’animava i em va costar un ou convèncer el gerent de la nova discogràfica (ja que, en l’entretemps, concèntric, la discogràfica de dioptria, va tancar portes i, sense ni preguntar-m’ho —¿per què, si els músics érem propietat seva?— em va vendre a edigsa) que això era el que jo volia i que això que jo volia era viable. ell pensava en desplaçament d’unitats mòbils, en equips de tècnics allotjats en hotels, en grans generadors d’electricitat transportables o en permisos municipals i llargues mànegues per accedir a la presa de corrent més propera… en fi, una muntanya. però la seva cara va canviar quan li vaig parlar d’un sol tècnic amb un nagra —el magnetòfon estèreo portàtil accionat per bateries que es feia servir en aquell temps per a la presa de so directe en les filmacions cinematogràfiques, no més gran que una cartera d’executiu—, que és el que m’havia recomanat el meu amic i director de cinema joaquim jordà. fins i tot em presentà a la persona: carles nogueres… que crec que és el mateix que va fer el so directe quan, mesos abans, ell —en joaquim— i el seu amic carles duran van rodar el concert de presentació del dioptria al price, formant part d'un no sé què que s'havien inventat, que era alguna cosa així com «les 24 h de la vida d'un artista» però a la manera hippie, motiu pel qual s’havien ficat —què dic ficat: instaŀlat!— amb llicència per a matar i amb trípodes, càmeres, cables, focus, productors, pipes, personal tècnic, i tota la resta de parafernàlia cinematogràfica, a la nostra comuna del tibidabo i havien estat rodant com menjàvem, com cagàvem i com follàvem, com donant a entendre que, no sé si els hippies o els artistes, o totes dues coses juntes, no fèiem altra cosa en tot el sant dia, ha, ha… cintes que, per cert , han desaparegut i segons sembla no es troben ni en el llegat de duran a la filmoteca ni entre els negatius del concert del dioptria, que sí que finalment han aparegut dins una caixa en algun racó oblidat d’aquesta venerable institució. on segur que no va intervenir carles nogueres, en canvi, va ser al rodatge d’un guió improvisat que en jordà, no sé si secundat per en duran, va intentar dur a terme més o menys per les mateixes dates de l’enregistrament del disc (si més no, la imatge d’en duran surt en un dels súper 8 del mario pacheco), en què la mercè havia de fer el paper d’una verge que, avorrida d’estar al cel, s’apareixia dalt d’una figuera per anar-se’n de copes a eivissa amb la joven dolores… i en companyia d’un negre que havia de reclutar durant el trajecte… tal com ell mateix explica al documental deixa’m en pau que el manel mayol va dur a terme en motiu de l’homenatge al dioptria l’any 2006, en el curs d’una entrevista realitzada molt pocs mesos abans del seu decés. sé que no fou el carles nogueres perquè la van anar rodant ells mateixos, a trossos, amb una camereta que el joaquim acabava de regalar a la seva companya d’aleshores, la carmen artal

    pel que fa als músics, vaig aprofitar l’ocasió per desfer el greuge —el lleig— que vaig fer al toti —gran amic, gairebé parent, amb el qual he coŀlaborat una i una altra vegada—, amb allò del dioptria II i el canvi inesperat de banda i d’estil

    he de dir aquí que allò, lo del segon dioptria, aquell per molts inexplicable canvi de direcció, no va acabar de sortir-me bé… o almenys no va sortir com jo volia. música dispersa (amb tres dels membres de la qual: sisa, cachas i albert batiste —els mateixos que en algun moment de l’any 70 havia arrossegat a casa del pintor grimal a eivissa per tal que tastessin l’àcid [sessió en què també hi va ser el javier mariscal]— ja havia organitzat jo l’EP miniatura l’any 69) acabaven de gravar algunes de les cançons del que seria orgia, el primer LP de sisa… i això és el que jo volia: treballar amb tot el grup. però des del moment que el cachas i la selene s’hi van negar en rodó (lo del cachas, hipertímid però amb un caràcter súperpotent, ho interpreto com un benintencionat intent d’evitar un xoc de personalitats, mentre que lo de selene ho veig com a mera solidaritat amb ell), i el sisa, sense arribar a negar-s’hi, hi va participar de lluny, gairebé sense intervenir-hi. vaig haver de conformar-me amb fer el disc mano a mano amb l’albert, la qual cosa va ser per a mi bastant decebedora. no perquè no apreciï el treball de l’albert, amb qui hi havia, hi continua havent, molt bona sintonia, sinó perquè el que jo buscava era el «so música dispersa», i el responsable màxim —la idea, la filosofia— d’aquest so era el cachas. sense ell, tot va ser diferent. vaig haver de rebobinar i entusiasmar-me amb el que hi havia, que, com sortosament es va comprovar, no era poca cosa

    tornant al jo, la donya i el gripau, també he de dir que en claudi martí, el gerent d’edigsa, va acabar empassant-se la meva idea però no se’n va fiar del tot i em va posar un productor. i la providència va voler que aquest productor fos el mario pacheco*, el que després crearia la discogràfica nuevos medios (crec que aquesta va ser la seva primera actuació com a productor musical)… i el mateix que em va dir que corria per formentera un paio anomenat joe boyd que, pel que vaig entendre, era el productor de jimi hendrix. després vaig descobrir que això del hendrix era conjuntural i que de qui sí que realment era productor és de la incredible string band, un grup que em va inspirar moltíssim i la influència del qual es nota al disc, sobretot pel que fa a la forma d’entonar les cançons: eren els meus ídols del moment! i mario i joe es coneixien, o es van conèixer després, poc importa. la qüestió és que si per una part no em va costar cap esforç entendre’m amb ell, el mario, que fins i tot es va avenir a posar bongós i maraques en algun dels temes, per una altra el que anàvem a fer no era homologable a l’experiència de boyd amb la incredible: la meva música partia d’altres arrels (no en va vaig ser un dels fundadors del grup de folk, on vaig formar el duo pau i jordi amb el qual fèiem versions frikis, tirant a roqueres, de cançons populars tradicionals catalanes) i requeria un tractament diferent. i aquí és on entra el toti

    més enllà de la nostra estreta amistat i la meva confessada admiració per ell, més enllà del seu inqüestionable mestratge amb la guitarra (elèctrica en el cas de dioptria I, espanyola en aquest cas —cosa que no altera la puntuació—) i més enllà fins i tot del fet que és, segueix essent, un dels pocs músics que conec que escolta, entén i gaudeix la part literària, és a dir, les lletres de les cançons i la poesia en general (cosa bastant rara en un músic, la veritat), hi havia en el toti un element extra; una cosa per a mi fonamental a l’hora de concebre el jo, la donya i el gripau: la seva procedència… diguem-ne «tribal», el seu bagatge estètico-estomacal, les seves arrels musicals més profundes…  parlant clar, el fet que la seva àvia i la meva degueren cantar-nos de petits les mateixes cançons tradicionals, amb el mateix tipus de melodies i el mateix toc surrealista a les lletres… de la mateixa manera que mike heron i robin williamson, sense tenir la mateixa àvia, degueren sentir de petits les mateixes cançons tradicionals escoceses, cosa que fa que, encara que tots trepitgem la mateixa geografia bàsica, ens moguem en camps estètics diferents. la meva pretensió era fer això que en diuen «folk psicodèlic» però autòcton, és a dir: ja que d’alguna manera era un disc de senzilles cançons infantils dedicat a un —per mi el primer— nen de la nova era, la que anàvem a estructurar al voltant de l’LSD, volia que, encara que els continguts no deixessin de mirar al futur, l’estructura bàsica respongués a «la nostra» tradició, la catalana, la que durant segles s’ha expressat a través del nostre cançoner popular. volia traçar un pont entre les meves cançons i les que de petit em cantava la meva àvia. i jo sabia que, en aquest sentit, tant el toti com el seu germà martí (com també el meu germà xavier, que va posar el violí en el mateix tema —«l’avioloncel»— en què el toti hi va afegir la viola de gamba del seu pare, ja a barcelona), tots havíem mamat la mateixa llet

    pel que fa a l’ambient, tot es desenvolupà sense el més mínim sobresalt, com amb el part, que va ser una festa: el mario es passejava per allí com qualsevol altre (no crec que ningú s’assabentés que era el productor —de fet, només va voler constar com a «ajudant de producció» perquè, suposo, considerava que la veritable producció l’havia fet jo davant en claudi martí—), fent fotos i peŀlícules de súper 8 i intervenint en les decisions (com la d’utilitzar la cisterna com a càmera de ressonància a «la vella del fons del pou» —un micro lligat a la corda del poal i penjant a dins, i les nostres boques, la del meu cos i les de les guitarres, situades a uns 10 m de la seva boca…—), en carles, el tècnic —que crec que, juntament amb el mario, s’estava en una pensió a la mola mateix—, muntant i desmuntant el tingladillo amb els micros als diferents llocs que anàvem decidint per cadascuna de les cançons —enfront del pou, sota la figuera, al mig del camp, en una habitació, en una festa muntada expressament, com vam fer amb «la lluna, la pruna» (que apareix al principi del disc i reapareix al final perquè la versió sencera dura més d’una hora) o amb «la dansa de la terra», en què vam posar a tothom a picar terra amb els peus mentre amb les mans batien atuells de cuina…—, sense protestar, fent-ho molt de gust, en toti i el seu germà, completament feliços i relaxats, provant instruments i solucions (no hi va haver més músics: a part de les guitarres, en toti hi va posar kalimba, el seu germà martí hi va posar guitarra afganesa —una mena de sitar petit— i un servidor hi va posar ukelele, ocarina i guimbarda o scacciapensieri (‘matxucapensaments’)… i ja només cal afegir-hi el violí i la viola de gamba que hi vam posar a barcelona) i la monacabra —la nostra petaneressa barcelonina, que no va ser segellada per ordre governativa i, veient que ens havia esperat fins que vam sortir de la presó, ens la vam endur (després vam tenir un blanc i majestuós ca eivissenc, un podenc de raça egipcíaca anomenat ra pel que tenia d’anubis —morro llarg i fi, orelles dretes i punxegudes, una pota a cada costat en seure i extremada elegància—, que ens l’enverinaren perquè no li vam voler lligar les potes com fan ells, els illencs, per tal que no ataquin a les ovelles) i el pauetó corrent per allà i sembrant alegria, mentre la mercè s’ocupava que no faltés de res i hi hagués bon rotllo. van ser uns dies (una setmana, dues?) súper agradables i profitosos

     ¿Té el dibuix original d’aquesta genial portada? ¿Quina mida té? És simpàtica la idea de la visió quan es gira, un joc creatiu i còmplice.

    quan va acabar la gravació i ens quedàrem sols, em vaig dedicar pacientment a la portada, que és un dibuix a mida real (31 x 31 cm) i acolorit a mà amb llapis caran d’ache en el qual, utilitzant el truc de les imatges invisibles de quan érem petits (allò de ¿on és la llebre? que tant va inspirar dalí) vaig intentar posar-hi referències més o menys ocultes a tots els temes i al fet central de la patermaternitat i el part… tot amenitzat per entremaliats follets juganers fent de les seves, com en els contes de fades

    el pòster interior, en canvi (el pòster quadrat de pau riba-leo on realment s’hi veu una cara de lleó formada per dues cares meves, pòster que venia a ser la imatge de l’autor escatimada a la portada i que, déu sap per què, va desaparèixer de l’LP a partir ja de la segona edició), és una d’aquelles curiositats que un es troba per casualitat: sobre el 68 jo treballava de grafista a la meva pròpia discogràfica —concèntric— i quan necessitava un fotògraf sempre anava a buscar els meus amics freixa-francisco, que aleshores treballaven al món de la moda. i un dia en què ens trobàvem mirant a contrallum dues diapositives que havien fet del meu perfil per escollir la bona, se’ns acudí superposar-les en sentit contrari i vam veure el lleó. allí va quedar la cosa, però jo tenia unes ganes boges de publicar-ho, i mira: ho vaig posar aquí. no em vaig poder aguantar. per cert que eren diapositives en color i 1) les van imprimir en bitò per estalviar diners i van perdre molt de matís, 2) després les van perdre, és a dir, van perdre l’original —no sé si a la mateixa impremta o a la pròpia discogràfica, que pel cas és igual—, de manera que el matís s’ha perdut per sempre, i 3) per arrodonir-ho, també es van perdre unes explicacions en prosa que jo havia fet per presentar cascuna de les cançons, donant algunes claus per als profans, però aquesta vegada… abans d’imprimir-les! ¿pot algú imaginar la bronca que li vaig clavar al claudi martí? encara que després no vaig tenir més remei que clavar-me-la a mi mateix per ser tan ruc com per lliurar originals sense haver-ne tret còpia… cosa que en el cas de la literatura és imperdonable. però, en fi: el fet, fet està; i el perdut…  tururut! si més no, vaig salvar el dibuix de la portada, que encara conservo

    Amb posterioritat a la seva marxa cap a València, ¿va tornar a viure a Formentera? (De passada, permeti’m dir-li que li vaig veure un parell d’actuacions a Sa Nostra [de Sant Francesc Xavier], una amb el seu fill Pauet [Ribaibal] i una altra amb en Casasses [Poetada]).

    no fins als anys noranta. a més, em va passar una cosa bastant curiosa i és que, fins a aquestes dates, no em recordava de res: tenia com un mur mental que m’ho impedia. poc a poc he anat recuperant la memòria i això que estic escrivint ara és com el primer que escric sobre el tema. suposo que per això em mostro tan primmirat, detallista i cronològic (espero que no m’ho tingui en compte). estan complint-se els 40 anys del jo, la donya i el gripau i jo encara estic sortint d’aquella bombolla…

     ¿Quines amistats o relacions va fer a Formentera?, ¿Pot esmentar-ne alguna (persones de l’illa o que, com el Gabrielet, s’haguessin expatriat aquí)?

    bé, el gabrielet era el nostre veí i només arribar ja vam congeniar. podria presentar-lo com un ceramista naïf que, tot i haver estudiat a l’acadèmia de belles arts de madrid, al costat de dalí, lorca, buñuel (i pepín bello), no havia arribat a consolidar una carrera artística perquè el seu veritable art era la vida, la vida mateixa; el seu art era l’art de saber viure… i saber viure bé, sense a penes res i sense penes de res: dotat d’una vitalitat extraordinària i d’un optimisme irrompible i inoxidable, el que més li complaïa era mostrar-se rude amb les persones que venien a veure’l des d’entorns urbans (gairebé com si fos una atracció turística, una curiositat, una raresa) i mofar-se de la ximpleria supina i el cúmul de manies, fàstics i pájaras absurdes que els hi entren quan surten a enfrontar-se amb el medi natural i rural: el primer acte sempre consistia en beure ostentosament de la mateixa galleda que els seus gossos i compartir el plat amb ells. era oriünd d’eivissa i coneixia tots els costums pagesos, incloent dites, cançons, llegendes, tradicions i xafarderies, alhora que conservava el toc aristocràtic i cosmopolita de qui ha viscut anys a madrid alternant amb la flor i nata de l’art i la inteŀlectualitat

    va ser la nostra connexió més directa i profunda amb l’esperit illenc i amb la filosofia del saber ser feliç amb el que hi ha; el que es té en cada moment. d’ell vam aprendre moltíssimes coses i en molts sentits, i en molts aspectes em considero deixeble seu. li encantava cuinar però mai per a ell sol, i si es donava el cas —rar, per descomptat— ho feia per a ell i els gossos, però en general solia organitzar grans paelles, sopes de tortuga, cabrits al foc, en fi: teca per a tothom… i va ser també qui ens va ajudar i dirigir en la matança d’un porc que ens van regalar perquè tenia una «arrengadeta» (coixesa) i creien que estava malalt i això els feia mania. el vam engreixar durant un parell de mesos i per matances organitzàrem una gran festa en què va venir gent fins i tot de barcelona… com ara el manel joseph anterior a la plateria —vull dir el de dos + un—, que va fer unes bones fotos: vam tenir llonganisses, sobrassada —a l’estil formenter, més eixut que el mallorquí— i camaiots per tot l’any

    nosaltres érem hippies però al mateix temps érem catalans i, en un sentit ampli, també autòctons, de manera que les nostres relacions es desenvolupaven a la frontera entre els dos mons… o tres, ja que hi havia els estrangers, els autòctons i nosaltres, que tan aviat érem estrangers (sobretot si ens atenim a filosofia i costums) com autòctons (pel que fa a llengua i cultura). en conseqüència, ens relacionàvem amb tothom. per citar-ne només alguns: na catalina i el seu fill, el miquelet, de s’estany (bar, botiga i estanc… mal escrit) de la mola, la neus del forn i la pensió, na catalina de correus, en joan joan, el nostre llogater (bé, el que ens venia a cobrar el lloguer per compte de l’amo, que era eivissenc), que, assegut durant hores a la gatzoneta, ens explicava històries dels seus viatges a cuba com a mariner, etcètera. aquests d’una banda. de l’altra, els americans frank & desi o el «foll» tony des cans (li deien així perquè vivia sol amb els seus gossos, i sovint dins les coves del penya-segat… no perquè descansés molt, que també), la parella danesa formada pel karsten i la seva companya, amb un nom que he oblidat, o el suec ulf, que ens va introduir en el simbolisme del tarot, etcètera, i per una altra, encara, els nostres veïns immediats (a 150 m): l’ara mediàtic joier enric majoral, que va ser mestre del pauet (o, vaja, el pauet va ser un seu aprenent), i la dolors, la seva dona, al primer part de la qual també vaig assistir com llevador, que són de sabadell però van decidir quedar-s’hi i encara hi són. en fi, un munt de gent, als quals hi hem d’afegir els amics que venien a veure’ns des de barcelona i a passar uns dies, entre els quals recordo especialment l’ana briongos i el pau maragall, el malvido…

    ¿Què és el primer que li ve a la ment si pensa en aquells anys a Formentera?

    estat de gràcia, arcàdia feliç, edat d’or, unió transcendent amb la natura i el cosmos…

    Al festival de documentals In-Edit s’acaba d’estrenar: Barcelona era una festa, on vostè i Formentera hi apareixen. ¿Per què pensa que es mira amb freqüència, gairebé cíclica, a la cultura que vostès van fer en els 70?

    perquè som els representants més pròxims d’aquest fenomen doble —LSD/utopia hippie— que, tot i que no es vulgui reconèixer (de fet és un període de 10-15 anys sobre el qual els historiadors passen de puntetes o l’obvien directament… ja que acceptar-lo trencaria en excés els seus esquemes), és la condemna de la civilització de piscis, la cristiana, la que va acabar desembocant en el capitalisme progressivament amoral (o directament immoral) i salvatge i en el seu bucle consumista suïcida, i l’inici, o esbós, de la d’aquari. pretenen minimitzar-ho i presentar-ho com un fracàs, però… ¿es pot considerar un fracàs mantenir-se en portada de tots els mitjans durant quinze anys? ¿es pot considerar un fracàs el fet d’haver posat sobre la taula, tatuant-los amb foc a la pell de la història, uns valors ètico-morals que encara no han estat superats? ¿és que algú ha fet un sol pas més en aquest sentit? allò va ser una cosa transcendent: va ser una revolució pacífica, lúdica, universal, a part d’ètica, moral, imaginativa i —tot s’ha de dir— protagonitzada per la joventut i carregada de sentit comú. ¿s’havia vist una cosa semblant en tota la història humana? ¿pot sorprendre a ningú que per molt que intentin tapar-ho, la cosa acabi sortint esporàdicament pels intersticis? la finalitat d’aquesta revolució va ser únicament donar un toc d’alarma, alertar sobre una deriva equivocada de la dinàmica social i proposar una nova ruta, no construir o portar a la pràctica l’impossible, el que només podia aguantar-se dret de manera utòpica (¿per això són les utopies, no?, per, més enllà del que és possible en un moment donat, enfocar la ment en una direcció concreta i mostrar quadres suggeridors)… de fet, tot allò va quedar plantat i acabarà sortint de forma definitiva, com qualsevol llavor. És el seu destí… així com el de piscis és acabar d’enfonsar-se

    Poeta, noveŀlista, dramaturg, actor, grafista, cantant… amb una important obra com a escriptor i com a cantant publicada abans de complir els 20 anys. Detingut, fitxat i empresonat per la seva participació en manifestacions estudiantils contra el franquisme, ¿es considera un «home del renaixement» i un ciutadà exemplar?

    la vida reneix contínuament, a cada instant. però la vida humana, la civilització, és una altra cosa i funciona per cicles: neix, creix, arriba a un apogeu, decreix i mor. en aquesta fase —que és l’actual— el cicle necessita reiniciar-se i és llavors quan pot i cal que es doni un renaixement. si parlem d’aquest tipus de renaixement, i més concretament de l’actual, sí: em considero un home del renaixement. si es refereix a la polifacècia, la no especialització excessiva, el tocar diferents disciplines, el buscar un punt de vista ampli i elevat, tampoc puc negar-ho. això de ciutadà exemplar, si algú vol prendre exemple de la meva persona… allà ell. ja s’ho farà!

     Amb una àmplia obra publicada, ¿com va el procés d’editar els llibres que encara no han vist la llum?

    paciència i tranquiŀlitat. no m’agraden les presses. de fet confio plenament en la providència

    Vostè, com bob dylan, que l’any passat va gravar un disc de nadales, és fidel a la seva cita nadalenca d’actuacions. ¿Té algun motiu concret per continuar amb tan noble celebració?

    sí. a part de la diversió i el passar-ho bé, és una forma de dessacralitzar la història sagrada, el temor de déu, que és la base filosòfica a partir de la qual l’església exercia i pretén seguir exercint la seva tirania sobre el ciutadà. la comparació fefaent amb el conte de la guerra de les galàxies, escrit per un equip de guionistes, és una forma immillorable de demostrar això: que tot és conte, literatura, poesia, creació humana, concreció visionària, invenció. paraules, tradició. la divinitat se l’atribueix l’església per la cara —tant en la religió catòlica com en qualsevol altra— amb el mer propòsit de la dominació i el control del personal: és a dir, per causes totalment humanes i no gens divines