Crèdits

Produït per Jaume Pla
Cançons escrites per  Jaume Pla excepte “El cromosoma kamikaze”  (J. Pla, M. Sospedra, A. Bou)

Gravat i mesclat als itinerants Paracetamol Studios a Villa Luz (Corçà) per Jaume Pla.
Excepte els pianos i el cor de gospel gravats als estudis 44.1 per Toni Paris i Carles Xirgu.

Masteritzat als estudis 44.1 per Carles Xirgu.

Jaume Pla: veus, sintetitzadors, piano i guitarres.
Miquel Sospedra: baix
Jordi Rudé: guitarres i sintetitzadors
Aleix Bou: bateria
Toni Molina: bateria electrònica

Lluís Ferrer: tècnic de directe

Col·laboracions:
Cor de gospel Kèrigma  a “Això nostre s’ha acabat (fos el que fos)”
Carles Sanjosé: percussió i crits a “El cromosoma kamikaze”

Fotografies de Román Yñán
Disseny gràfic de Ramon Ponsatí.

Gràcies als meus.
Gràcies a Kèrigma per la seva implicació, germanes Rosich i família, a en Quim i la Len per la seva hospitalitat quan vaig “ocupar”  casa seva i vaig composar la meitat de les cançons d’aquest disc en el seu magnífic pati de Ciutadella, a l’Albert Miralles per la seva història, a la Marina Puig,a en Román Yñán, a la Carlota i l'Adrià, a la Mai, a 44.1 i a Bankrobber.

 

Nota de premsa original (2011)

“Fins que la mort ens separi” representa un pas endavant, arriscat però ferm, en la cursa de fons que és la carrera musical de Mazoni. Si una vegada es va assenyalar Jaume Pla com l’orfebre del pop, aquest disc ho confirma amb rotunditat. Les melodies prenen el protagonisme i l’herència dels Beach Boys es confón amb la de Kraftwerk, en un disc on les cançons juguen constantment amb la voluntat d’experimentar.

Pas a pas, el músic empordanès ha anat aplegant un públic cada cop més nombrós, forjat a base d’aventures com una maratoniana gira de 31 dies consecutius i especialment de cançons com “Eufòria” o “Se’m moren les plantes” que ja són veritables himnes. El nou disc apareix, doncs, en el moment àlgid de la popularitat de Mazoni, com certifiquen la nodrida agenda de concerts prevista i, especialment, la presentació oficial que tindrà lloc el 21 de maig al Palau de la Música.


Fins que la mort ens separi

Melodia i intensitat podrien ser els dos elements definitioris de “Fins que la mort ens separi”, el nou disc de Mazoni.

Jaume Pla ja havia demostrat el seu talent com a compositor de grans melodies pop als inicis de Holland Park o bé al magnífic (i durant anys oblidat) “7 songs for a sleepless night”. Després d’uns anys posant l’accent en les guitarres i en el rock, ara és el moment de reivindicar aquella vella etiqueta: l’orfebre del pop. Per reafirmar-ho, només cal escoltar perles com “La galàxia interior”, “El dubte” o el primer senzill, “Per primer cop”.
Fer fàcil allò difícil podria ser la consigna de partida del nou disc. Jaume Pla ha partit de melodies xiulables i d’acords bàsics, però cada cançó acaba regalant sorpreses. L’oient atent trobarà molts racons on fixar les orelles. O els cinc sentits, ja que “Fins que la mort ens separi” és, especialment, un disc intens, d’aquells que et fan remoure l’estómac sense acabar d’entendre per què.

Pel què fa a les influències, l’herència dels Beach Boys més melancònics es confón ara amb l’electrònica primitivista de Kraftwerk, sense oblidar la presència de les guitarres. I destaca especialment el tractament de la veu: Jaume Pla ha experimentat una gran evolució com a cantant, com ja va deixar clar en aquell màster accelerat que va ser la gira dels 31 dies.

Però els que busquin el Mazoni de les guitarres esmolades també en podran trobar rastres en aquest disc, ben integrats en el guió. Destaca “Totsants”, un fresc de situacions amb la mort de protagonista que destaca pel seu tractament del ritme i les cordes. També el tema final, “Això nostre s’ha acabat”, que remet a Stone Roses o Primal Scream amb el seu cor de gospel. I no podem oblidar el tema més experimental del disc, “El cromosoma kamikaze”, fragment d’una jam session de 25 minuts que es podria haver allargat fins a l’eternitat.

Mazoni ha enregistrat aquest disc en un entorn envejable: Villaluz, una casa colonial, envoltada d’un gran jardí, situada a pocs quilòmetres de la Bisbal. Durant dos mesos, el cruixit dels mobles indians ha acompanyat les gravacions, que buscaven per la casa el racó adient per cada instrument, per cada veu. Com en els discos clàssics, l’espai també es pot escoltar a “Fins que la mort ens separi”.


Mazoni

Mazoni és el nom artístic del músic empordanès Jaume Pla (La Bisbal d'Empordà, 1977). Va formar el seu primer grup als 13 anys, juntament amb Carles Sanjosé (Sanjosex), i més tard va ser cantant del grup Holland Park, amb qui va publicar els discos “Welcome to Holland Park” (2002) i “Things were easier when we played music” (2004), tots dos sota el segell Bankrobber.

El mateix any 2004, Jaume Pla va abandonar Holland Park per centrar-se en la seva carrera en solitari, ja amb el nom de Mazoni. Va publicar l’inquietant “7 songs for a sleepless night”, un disc cantat íntegrament en anglès i que va tenir un ressò escàs però que el temps ha reivindicat com la perla oculta del seu catàleg. Desil•lusionat, va deixar temporalment de tocar i va emprendre un llarg viatge per Europa.

L'any 2006, reconciliat amb la música, Mazoni va presentar “Esgarrapada”, 11 cançons cantades en català entre les que van destacar el senzill "No tinc temps" o la balada “Perduts en la boira”. El ressò obtingut va fer que en menys d’un any aparegués el següent disc, “Si els dits fossin xilòfons”, que va situar Mazoni simultàniament a les portades de Benzina i Enderrock. En aquest disc hi trobem la personal versió de Bob Dylan “La granja de la Paula” i altres himnes com “Memòria” o “Se’m moren les plantes”.

Amb aquests discos, Mazoni va convertir-se en un habitual del circuit català de festivals (del Primavera Sound al popArb, passant pel BAM, MMVV, Altaveu, Acústica...) i culminant amb les actuacinons al prestigiós South By Southwest de Texas i a la Canadian Music Week de Toronto. A més, Jaume Pla va acompanyar Pau Riba amb la Banda dels Lladres (2006) i va convidar diverses veus femenines (Helena Miquel, Bikimel...) a cantar les seves cançons a l’espectacle “Mazoni i les Mazoni”. Com a productor, va reivindicar el single amb el projecte Paracetamol Music.

Després de “Si els dits fossin xilòfons” es va consolidar la que, fins avui, és la formació titular de Mazoni. A més de Jaume Pla, hi trobem Miquel Sospedra (baix), Aleix Bou (bateria), Jordi Rudé (guitarra i teclats) i Toni Molina (bateria electrònica i percussions).

L’any 2009, la carrera de Mazoni va fer un gran salt endavant gràcies al disc “Eufòria 5 – Esperança 0”, que el va situar definitivament entre els grans noms de l’escena musical catalana. En el disc hi figuraven cançons que avui ja són clàssics del grup, com “Ei, que surt el sol!”, “Apocalipsi now” o especialment “Eufòria”, clímax de popularitat de Mazoni i hit transversal: fins i tot van fer-la seva els avis de Casal Rock!

L’exitosa gira d’”Eufòria 5 – Esperança 0” va tenir un epíleg veritablemen èpic el març de 2010, quan Jaume Pla va emprendre l’anomenada Gira dels 31 Dies. Un concert diari durant tot un mes, una veritable marató que el portaria per tot arreu del territori català i fins i tot va incloure una escapada a Holanda, superant obstacles com la gran nevada. L’experiència es va recollir en el directe acústic d’edició limitada “13.31”, enregistrat el penúltim dia de la gira.

Ara és el torn del nou disc, “Fins que la mort ens separi”, que arriba amb les expectatives en estat àlgid. Quines sorpreses ens prepara aquesta vegada Mazoni?

 

Lletres

Per primer cop

Blanca estela sortint d’un avió
Desapareixent en el cel blau
Totes les històries que has viscut
S’han perdut per sempre en l’espai temps
Llàgrimes quan tenies sis anys
Excursions al cole en autocar
Pubertat i petons a l’estiu
L’alcohol barrejant-se amb la teva sang
Per primer cop
Ja no tornaran mai més

N’hi ha que diuen que els mals moments s’obliden
I que només recordem els moments bons
Però jo tinc la sensació que la gent pren decisions
En funció del que ha patit
Calculant el que pot patir
Patint per si s’equivocarà

Desfés-te de tots els teus temors
Com si et descordessis el vestit
I allà on caigui el pots abandonar
Com les serps quan canvien la pell
I mirar el futur com un llençol
En el que hi pots fer el primer son
Per primer cop


Totsants

En un jeep travessant el desert amb 39 de febre
La lluna plena il•lumina el camí, el meu cap desvarieja
L’anglès que condueix em desvetlla d’un son feble
Em toca el braç i diu: s’ha mort en Michael Jackson

Nagasaki es desperta pensant que el pitjor ha passat
La senyora Tanaka compra verdures per fer el dinar
Avui és l’aniversari del seu fill, que en fa 23  
Dos iens a la ma, tot resplandeix i després, res

Al creuer, l’orquestra avorreix les llagostes de l’aquari
i les apostes dels jubilats no faran a ningú milionari
Ningú sap que un home ebri acaba de caure per la borda
El vaixell s’allunya i el mar immens és tomba i ossari

Converses i riures, soroll de copes i olor de menjar
Tot flota en l’ambient quan em poso el pijama badallant
La digestió em fa somiar que camino amb els peus encadenats
M’aixeco a pixar a les tres i penso que algun dia tots serem morts


El dubte

El dia s’apaga i les flors es tanquen dins el teu jardí
He pensat dir-te moltes coses però ara ja no les vull dir
Demà
Potser
No ho sé
Tot és confús

El que avui sembla senzill, l’endemà es torna complicat
El desig posa el peu a la porta perquè l’amor pugui entrar
I quan
És dins
Sovint
Et sents perdut
Submergit en el dubte

La vida premia als que busquen un camí sense marcar
Però el dubte mossega a l’hora de triar el moment que has de parar
I aquest
Moment
Concret
No arriba mai
Submergit en el dubte etern


Ulisses i el full en blanc

Vius en un full en blanc
Dins un calaix d’un despatx
Un desert de paper sense dunes, sense temps
No saps com hi has arribat
Els records es van esborrant
Però, dins teu, vols creure
Que algú t’està esperant a casa

Cansat i despullat
Mires enlaire sorprès
Un astre estrany
Amb forma de forat del pany
Potser t’hauràs d’esperar
Al pròxim eclipsi de clau
I, dins teu, confies
Que algú t’està esperant a casa

Vius en un full en blanc
Dins un calaix d’un despatx
Presó de cel•lulosa
Erma d’idees i escrits
Què és el que devies fer
Per quedar atrapat aquí?
Ulisses
Reacciona
Els pretendents fan cua a casa

La galàxia interior

A la galàxia interior
Se sent l’olor de l’ocàs
Milions de glòbuls vermells
Que no saben on van

Va començar a mitjanit
Pulmons mancats d’esperit
Neurones abandonant el seu destí

Sents com s’apaga el teu univers
Els batecs del teu sol s’extingeixen
Sents com la por inunda el teu cos i estàs sol
I estàs sol

Plaquetes atrapades
Artèries congestionades
Contaminada ciutat, col•lapsada

A la galàxia interior
Estels que perden la llum
Són una falsa il•lusió, fa molt temps que són morts

Sents com s’apaga el teu univers
Els batecs del teu sol s’extingeixen
Sents com la por inunda el teu cos i estàs sol
I estàs sol

El cromosoma kamikaze

La por m'excita
La por m'excita
La por m'excita
La por m'excita

Natura morta

Es desperta tossint com cada matí
I s’activa el sensor d’un canari de plàstic
Que canta melodies italianes del setanta
Ulls vermells, bec automàtic
De peu, per esmorzar, un trist tros de pa
Recorda aquells dies quan berenava gintònics
Però res desapareix, només canvia d’aparença
Ara compra animals pel seu zoològic

Cocodrils d’espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Cada mes consumeix amb celeritat
El subsidi de l’estat
Comprant espècies de mirada inexpressiva
En un basar xinès al costat de casa seva
I, quan cau el sol, s’adorm al sofà
Com un nadó
Les rates corren lliures per la cuina
I es busquen la vida com tu i com jo

Cocodrils d’espuma
Crustacis de goma
Insectes de plàstic
Paquiderms de broma

Bona nit

L'home número 12

L’home número 12 ha decidit posar fi a la seva vida
Agafa el cotxe per dur-lo fins a una via de tren
Fa un dia esplèndid però ell mai se n’adona
Té altres coses més importants en què pensar
 Mentre cau l’ultim soldat del seny

L’home número 12 agafa l’autopista cap al sud
El so de la ràdio li fa companyia a l’hora de les notícies
No li importa el contingut, només el so de la veu
Creu en altres coses més importants que ningú creu
Mentre cau l’ultim soldat del seny

L’home número 13 canta a sobre dels Mishima
I cantant es distreu i entra en sentit contrari a l’autopista
Les botzines interpreten simfonies contemporànies
I la veu de’n David pren un altre color

L’home numero 12 el veu venir i no s’ho pot creure
A l’últim moment l’esquiva quan el xoc sembla inevitable
Les cames li tremolen de por i el cor li corre més que el cotxe
Es desprèn de tots els insults que porta a sobre
Un suïcida maleint un fals suïcida!

Malgrat tot, al cap de dues hores, el numero 12 s’estira a la via
Les ganes de matar-se i l’instint de sobreviure són compatibles
I el 13 beneeix la seva bona sort
i d’aquí uns anys no recordarà que va estar a prop de la mort
oh lai la, així es com va!

Això nostre s'ha acabat (fos el que fos)

He vingut a dir-te que no vindré més
M’ha costat entendre que mai t’entendré
Però tu no m’escoltes només fas que sí
Com quan assenyalo una cosa al teu gos i ell em mira el dit

Això nostre s’ha acabat
Fos el que fos
Fos el que fos
Això nostre s’ha acabat
Fa massa temps que no valores el que tens

Dia rere dia, has fet petit el que em mou
I ara tot cabria dins una closca de nou
Però algú va fer-hi una esquerda, va entrar la llum
Que em va despertar d’aquest coma profund

Això nostre s’ha acabat
Fos el que fos
I no estic confós
Això nostre s’ha acabat
Ferro forjat que s’ha rovellat


 

Videoclips

Per primer cop

Totsants

La galàxia interior