Crèdits

Els músics: Jaume Pla,Toni Molina, Paco, Ritchie,
Genís Bou, Martí Cortadellas, Jack McGee, Pep Becerra, Genís Figa i el mar.

Escrit i produït per Jaume Pla
Totes les cançons de Jaume Pla

Disseny de Ramon Ponsati
Imatges de Pancho Tolchinsky

 

Nota de premsa original (2003)

La soledat i les absències han donat grans discos en la història del pop. L’últim de la llista és el de Mazoni, el projecte individual de Jaume Pla, un terç de Holland Park.

Evocador i intimista, 7 songs for a sleepless night presenta precioses melodies creades a partir de la soledat i de la tristesa. Hi trobem tota la gradació dels colors freds, des del blau mediterrani ("Ocean") fins al blanc de la neu de Finlàndia. Intens en emocions, el disc de Mazoni sura en la derrota i s’aboca en uns textos escapistes i desesperats on predomina la primera persona. You and me és una veritable road movie, una fugida dylaniana.

Com en els discos de Holland Park, Jaume Pla torna a demostrar la seva facilitat per crear grans melodies. Però va molt més enllà. El disc de Mazoni és un excepcional treball d’estudi que enllaça Brian Wilson i Bernard Hermann amb la indietrònica del segle XXI; l’electrònica domèstica al servei de la millor tradició del pop, com es pot comprovar a On sundays o Golden cage. Les harmonies vocals i els arranjaments puntuals de corda i de vent completen un disc preciosista i ric en detalls.

El disc ha estat produït de manera quasi espontània, gravat a altes hores de la matinada en un estudi domèstic de l’Empordà. Jaume Pla ha enregistrat gairebé tots els instruments i les veus, només amb col·laboracions puntuals d’alguns músics amics.

 

Notes de premsa reedició (2012)

Mazoni és avui un dels músics més reconeguts del panorama musical català, reconegut gràcies a l’èxit de discos com Eufòria 5 – Esperança 0 o el recent Fins que la mort ens separi, que l’han portat a actuar als escenaris més prestigiosos, des del festival South By Southwest, a Texas, fins al Palau de la Música..

Però les coses eren molt diferents l’any 2003, quan es va gestar 7 songs for a sleepless night, la perla oculta de la discografia de Mazoni, que després d’un temps completament descatalogada ara recuperem en format vinil.

Recapitulem. L’any 2003, Jaume Pla formava part de Holland Park. Però va començar a escriure una sèrie de cançons personals que no encaixaven en la màquina engreixada i potent, a cavall entre el rock i electrònica, que era el grup en aquell moment. Es va posar a gravar-les en la solitud de l’estudi domèstic, tocant quasi tots els instruments amb la col·laboració d’algun músic amic. Es tracta d’un disc produït de manera gairebé espontània, gravat a altes hores de la matinada. Entre el munt de cançons acumulades, finalment en va escollir set que dibuixaven a la perfecció el moment que estava vivint.

I així va néixer 7 songs for a sleepless night. La solitud i les absències han donat grans discos a la història del pop. I aquest disc és l’aportació de Mazoni a la llista. Intimista i evocador, presenta precioses melodies nascudes de l’aïllament i la tristesa. Hi apareix tota la gradació dels colors freds, des del blau mediterrani (“Ocean”) al blanc de la neu de Finlàndia. Intens en emocions, el disc de Mazoni flota en la derrota, apuntalat per uns textos escapistes i desesperats, gairebé sempre en primera persona. “You and me” és una veritable road movie, una fugida dylaniana i una cançó clau en l’obra de Jaume Pla.

Com a la majoria dels seus discos, Jaume Pla demostra aquí la seva facilitat per crear grans melodies. Però va molt més enllà. 7 songs for a sleepless night és un excepcional treball d’estudi que enllaça Brian Wilson i Bernard Hermann amb l’electrònica domèstica, al servei de la millor tradició del pop, com es pot comprovar a “On Sundays” o “Golden Cage”. Les harmonies vocals i els arranjaments puntuals de corda i vent completen un disc preciosista i ric en detalls.

 

Lletres

Ocean

Look at the ocean / and feel how it takes you in his arms / where you can sleep in peace / Deep in the beachwood / the sun wants to shine on each teardrop / and all it’s so clear / A fairy called Sedna / pale skin and blue hair / takes my hand and whispers to me / I come from the sea / I come from the stars / I come from the trees / and I want to come back / She fuses with leaves / when I try to steal a kiss / Her last words were you’re a part of it.

On sundays

Sunlight through my window illuminates my careless room / all my clothes and my records are some witness of the rebel / and they lie on the floor from my bed to the kitchen / they remind me that it’s sunday and I have fever / Later I cook something, it’s so sad to eat alone / And scenes of last night come to me like films out of focus / and I don’t know if I should laugh or cry / and I’m nervous but I don’t feel like doing anything so I’m doing nothing / Telephone is ringing but I’m lost in the haze / I’m tired but I’m not sleepy, like a lazy city on sundays / In the late afternoon / I hang around just to find / someone in the same situation, just to share a conversation / but it doesn’t matter what we talk about / all we want is to hang out till tomorrow, we have no other path to follow.

In a coma

I would like to have no friends / I would like to have no sons / because all these things cause pain / and thought I know I’m wrong / I can’t avoid to think it in vain / I wish you couldn’t hurt me / I wish you couldn’t fail me / but it can’t be / and thought you think I’m an egoist / I can’t avoid to think it in vain / Because it should be like being in a coma / I wouldn’t like to hurt you / I wouldn’t like to fail you / The more you expect from me / the less I give to you / I can’t avoid to think that it’s true / I wish I could not feel / but isolation makes my life unreal / a sentimental exile / is an attractive lie / I can’t avoid to think it in vain.

Golden cage

She arrives arrives at home with rainy eyes / because her serial dreams were brokencrystals / and she has no shoes on / the wind was howling outside her window / She packs her suitcase and says goodbye / and there is no reply, words are still floating / and she’s closed just one door / in a big buildind, in a big city / And she runs away / she runs to stay / in a wheel of a golden cage / Like if she was inside a film / all along the strees pictures of real life / nothing else but pictures / nothing above them, garbage beneath them / She lost her suitcase in the station / and there was no connection to yesterday feelings / ans she walks to nowhere / sad like an angel, pure like a virgin.

Suddenly

A sound of little bells breaks her slee at 3 AM / she looks at her husband and she doesn’t recognize him / she things she’s around the bend / She’s thirsty and goes to the kitchen but it’s not the same / fifty windows in one wall / fifty different skies of shiny colours / suddenly she realizes that she starts to float / As she’s gone across one window she can sea / thousand pictures with no sense at all / but extremely real / and she can feel pain and joy / more than ever in her life while she lives and dies / with no relief / until suddenly she realizes that she starts to sleep

You and me

We begin again and I wonder if the end exists / we pack our things and make promises / looking from the the driving mirror / birds are trying to eat something, snow begins to fall / coats survive with two holes inside / we’re driving to the light / I hear the news on the radio, a couple robbed a band / I hear the voice of a journalist / with some kind of excitement / they throw the money just for pleasure to a rubbish bin / they could be you and me / driving to the light / There’s only one way to follow / if you have nothing else to lose / nothing can stop us now / Two cops at the petrol station show me aphotograph / two cops with their ironing uniforms / and their fucking good maners / No, I’ve never seen them before, what have they done / coats survive with two holes inside / driving to the light.

 

El disc i el seu context:
Entrevista de Dimas Rodríguez (2012)

 

Quan tenia 16 anys volia cantar com en Bono. Escoltava  “Sunday Bloody Sunday” i volia tenir aquella veu. Em va costar molts anys acceptar que tenia la veu que tenia i que no podria ser un altre tipus de cantant.

Confessions d’un Jaume Pla pròxim i transparent que, dues dècades més tard i sota el nom de Mazoni, ja és una de les veus més reconeixibles del pop-rock català. Sense haver d’imitar ningú i amb una manera pròpia de dir i fer, de cantar i d’explicar. El músic de la Bisbal ha conreat una trajectòria exemplar per la seva capacitat d’armar un cançoner sòlid i convincent, en què les gemmes pop van dringant al costat de confessions íntimes, experiments o, fins i tot, apropiacions tan seves i excitants com  “La granja de la Paula” (el “Maggie’s Farm”, de Bob Dylan, rellegit amb indubtable encert). Però coneixem la història que s’aplega al voltant de l’inspirat “7 songs for a sleepless night”, disc gestat l’any 2003 en un moment d’incertesa personal de l’artista? Just quan encara formava part dels ponderables Holland Park, Jaume Pla va escriure set composicions de pop lisèrgic i confessional, generoses en arranjaments i detalls i amarades a les fantasies de Brian Wilson, The Beatles i altres primeres espases. Descatalogat i convertit en una peça de culte, “7 songs for a sleepless night” acaba de ser reeditat en vinil pel segell Bankrobber. Un cop més, la finestra  queda oberta perquè ens enfilem i coneguem i reconeguem l’artista.

Quina impressió has tingut quan has tornat a escoltar 7 songs for a sleepless night?

Un cop l’any escolto tots els meus discos i em sorprèn bastant com els recordo de diferents. És com un abans i un després. En aquest cas, el “7 songs...” em trasllada a una època personal una mica obscura. Però, d’altra banda, és un disc que m’agrada molt i la gent que em coneix sempre em diu que és un dels meus discos que els hi agrada més.

Hi ha molts discos excel·lents compostos sota una situació personal crítica.

Sí, sí, en el meu cas estava passant per una època on veia que la música era el meu dia a dia. I vaig començar a agobiar-me molt. M’implicava massa i estava fart i molt confós i vaig decidir marxar i fer un viatge llarg. Però abans, amb l’ajut del meu amic Nitis, vaig dissenyar manualment unes 30 o 40 còpies del disc i les vaig repartir entre els amics, etc. Quan estava a punt d’anar-me’n vaig quedar amb la gent de Bankrobber i els hi vaig dir: jo me’n vaig de viatge, però he fet això. Els hi va agradar molt i van decidir treure el disc. És un gest que van tenir amb mi i que sempre els hi tindré en compte. Van apostar per mi i jo no els hi prometia res. Els hi vaig dir el pitjor que et pot dir un músic: mira, passo d’això!!

Llavors 7 songs for a sleepless night era com una carta de comiat?

Sí, sí, era una carta de comiat de l’ofici, de la música!!! Jo ho volia deixar!!! Era el meu últim disc com a músic!!!  Després, un cop a l’estranger, vaig estar tocant molt pel carrer i, de cop, em vaig adonar que m’havia equivocat.  El meu problema era que jo estava fart del negoci de la música,  però fer música em flipava. Vaig poder destriar-ho i vaig pensar: si no em guanyo la vida fent música m’és igual, però penso divertir-me fent música. I, després, justament m’he acabat guanyant la vida fent música!

Ara, vas decidir acomiadar-te per la porta gran amb un disc molt ric en arranjaments i detalls. Potser el disc més farcit de tota la teva discografia. Fins i tot t’atreveixes amb un tema instrumental.

Volia fer un tipus de cançó diferent de les que havia fet fins aquell moment amb els Holland Park. On no importés la durada i on hi hagués lloc per instrumentals com, per exemple, “Blue”, que és un homenatge al compositor Bernard Herrmann i als temes instrumentals que va fer Brian Wilson a discos com el “Pet Sounds”. M’interessava   tenir molts timbres i arranjaments. Moltes línies de les cordes i els vents les vaig fer intuïtivament. No tinc estudis d’harmonia, però recordo que em venien les melodies al cap. Va ser un procés de gravació molt llarg perquè començava,  després deixava descansar el disc, el tornava a recuperar, trucava als amics perquè col·laboressin, etc... Un dia, podia gravar amb el minidisc un parell de bateries amb el Toni Molina i l’altre ho podia deixar estar perquè m’encallava. Tenia més temes, però al final ho vaig deixar en set.  De fet, dos de les tres cançons que vaig fer pel segon disc dels Holland Park, “Things were easier when we played music“ (2003), provenen d’aquestes sessions en solitari.

Es curiós el contrast que s’estableix entre la imatge gràfica del disc, tan lluminosa,  amb les lletres que vas escriure, més angoixants i evocadores. En certa manera, la llum està molt present, malgrat que és un disc gravat a la teva habitació, en el teu estudi domèstic, i de matinada.

És un disc molt íntim, en el fons. Un disc que genera la sensació  que vol sortir d’algun lloc. La imatge és con si estiguessis en un lloc fosc i intentessis anar cap a la llum. De fet, totes les cançons intenten anar cap a la llum.

Cap a una llum o cap a un oceà que podria ser un símbol de llibertat. En els agraïments finals del disc també cites el mar.

Sí, sí, m’agradava la idea de veure el mar com un músic més del disc. Les onades que pots escoltar al tema “Ocean”  vaig gravar-les a la platja de Pals. No volia agafar-les de cap llibreria musical. Precisament, un dels records més macos que tinc del disc és estirar-me de nit a la platja amb la guitarra acústica. Tot sol , sense cap soroll i tocant la guitarra. No sempre és tan màgic, però en aquell moment ho va ser.

De fet, hi ha molta vinculació amb la natura en els teus discos...

És veritat. M’he adonat que a partir del “7 songs...” vaig començar a parlar molt de la natura a les meves cançons. Al llarg de tota la meva carrera hi ha lletres que reflecteixen molt amor pel mar, els rius, el bosc, les muntanyes, l’oceà del que parlàvem. Això no ho vaig acabar de veure fins que no vaig començar a sortir de la Bisbal. Tornava a casa i me n’adonava del valor que tenien per mi aquests elements. Sortir serveix per adonar-te’n del valor  del que tens.

I en cançons com “Golden Cage” o “Suddenly” també fas servir un recurs que has repetit en cançons posteriors de la teva discografia com “Caputxeta” o “Virgínia i el pantà”: posar-te a la pell d’un personatge femení.

Ho sabia i no ho sabia. Tens raó, tens raó. M’agraden les noies i m’inspiren molt i sempre veig aquestes cançons com un somni. Quan adoptes la posició d’un personatge femení sembla que sigui més poètic, no és tan brusc  com podria ser una lletra cantada des d’una òptica masculina. Potser em fa gràcia perquè no és tan meu i segons la història que expliquis ho expresses d’una manera diferent. Artistes que admiro molt com el John Lennon ja ho havien fet abans a cançons com “She’s leaving home”.

El 30 de gener del 2010 vas presentar en directe al cicle dels Caprichos de Apolo  el “7 songs for a sleepless night”, amb una secció de corda i vent i una primera part on tu sol anaves explicant la història de cada cançó. A més, com que el disc estava descatalogat, vau enregistrar el concert. Què va significar per tu aquest retrobament amb un material tan personal?

Tot anava bé, revisava els arranjaments amb cordes, amb vents, etc... Però, de cop,  em va tornar a sortir tot. Tres dies abans del bolo em va afectar massa tornar a cantar un altre cop les lletres i recordar-me d’aquella època de la meva vida. Però m’havia de treure l’espina. És un disc que, com et deia abans, agrada molt a tots els de la discogràfica, amics, etc..., però que no s’havia pogut presentar mai en condicions perquè vaig marxar a voltar per Europa i, després, quan vaig tornar estava sol i no el vaig poder tocar, malgrat que algunes cançons sí que les he anat fent. Però recordo que quan va acabar el concert especial dels Caprichos, em vaig trobar en Jordi Pi, un dels socis amics del segell, i tots dos estàvem amb aquella sensació que et queda quan saps que has tancat una cosa que tenies pendent.

Què has après del “7 songs...”?

Es pot explicar amb “You and me”, l’última cançó que surt al disc. Just el dia abans de composar-la, vaig decidir que volia fer una novel·la. No sé perquè, però em vaig obssesionar amb la idea de fer una novel·la. Llavors, vaig començar a escriure de manera molt constant i compulsiva durant tot el dia i vaig fer un primer capítol. Me’n vaig anar a dormir, però no sé què em va passar durant la nit i em vaig despertar. De cop, vaig repassar tot allò que havia escrit, vaig veure que no valia res i vaig pensar: però, què fas, si no ets escriptor!!! I vaig fer “You and me”. Després de “You and me”, vaig dir-me: ja està, agafaré aquesta cançó que acabo de fer i en faré sis més. Però vaig trigar un any i mig molt llarg per culpa de les inseguretats, etc... És curiós com a vegades t’emboliques, tens moments espontanis i macos, et tornes a embolicar... A partir d’aquesta experiència, vaig aprendre una disciplina, a no capficar-me tant, i ara sempre m’imposo una data d’entrega dels discos. Sempre penso: Jaume, perquè no et torni a passar el que et va passar amb el “7 songs...”, has d’entregar les cançons a una data determinada. Passi el que passi. I si després hi ha alguna errada, ja ho arreglaràs en el següent disc. Però tu entrega-ho a temps!