Crèdits

Totes les cançons i interludis ideats per Josep Pedrals i Guillamino.
Música: Pau Guillamet
Textos: Josep Pedrals (excepte on s'indiqui el contrari)

Gravat a Barcelona i l'Empordà entre abril i maig de 2007.
Mesclat per Pau Guillamet a Barcelona, a l'estudi portàtil Grillbar II.
Masteritzat a 440 Mastering, Madrid.

Disseny gràfic: Ramon Ponsatí.
Il·lustracions de Marc Torrent.

Produït per Bankrobber i La Breu Edicions.

 

Nota de premsa (2007)

Endollem un poeta d’última fornada amb un músic que va i ve de l’electrònica a la cançó. Els forats negres fan contacte i observem la reacció: el so del mot es troba amb les bases electròniques i raja un doll fresc de narrativitat poètica.

Guillamino i Pedrals proposen un hip hop juganer i espontani que no podria haver sorgit en cap altre lloc del món, només entre l’Eixample i el Carmel. És la versió més atramuntanada del hip hop. Una bufetada a l'ortodòxia de la poesia. La incontinència verbal que comparteixen MCs i poetes. I també és una broma molt seriosa.

En el llibre-disc (publicat conjuntament per BankRobber i Labreu Edicions) hi trobem des d’un recorregut pels carrers de l’Eixample (Pèl i ploma) fins al llistat d’impossibles que és Hipnosi giratòria, a més de divertits skits com Bullit. L’escriptor Màrius Serra signa la lletra d’El món és molt gran.

El poeta Josep Pedrals fa recitals per mig món des de 1997. Defensa la cara més oral de la poesia, però també ha publicat llibres (el més recent, El furgatori) i ha escrit espectacles teatrals. És col•laborador habitual en programes de Catalunya Ràdio i BTV.

Amb només dos discos, Guillamino ja s’ha consolidat com un dels músics més sorprenents de l’escena electrònica estatal. Ha publicat al Japó el recopilatori Atzavara i ha rebut els elogis de Gilles Peterson i el malaguanyat John Peel. Ara treballa en un projecte de revisió de sardanes conjuntament amb altres grups de l’escena independent, Música de ball.

 

Lletres

 

Hipnosi giratòria

Miratge d’un atzucac…
Viratge…
HIPNOSI!

Via estreta de rumb impotent.
Xerric dèbil. El pes del batent
és la intolerància. Constància, reposi
en aquest cul de sac com a primera dosi,
i jo deixi que pensi la gent,
que remuguin confosos del meu incoherent
desgavell,
meandre minat de metamorfosi.

Per no dir que és impossible
he triat dir “poc probable”,
que és tot allò susceptible
de no passar mai. Raonable?
Raonable!

Veure déu -i de perfil!-,
trencar el vidre a escopinades,
matar morts, néixer senil,
que els tres reis siguin els pares,
la frontissa vagi torta,
l’entrada sigui una nòria,
l’embranzida massa forta,
que això canvïi la història
o bé fotre un cop de porta
amb una porta giratòria.

A aquells més marejats, els deixarem la porta oberta.
La mort, la mort…
La mort està d’oferta!

La maneta que obre el firmament.
Porta etèria. I un lleu pensament
ple de petulància: Garants hi ha qui gosi
i aquell que he tractat i algú més que jo posi.

Mes la porta no s’obre al moment,
sembla ser que no em prenen per tant innocent.
Go to hell!

Nevereta de fred persistent.
Fons estèril. La sal ben coent
per fer-ne alomància. De l’ànsia talòs i
el motor espatllat i que el so no reposi.
El futur que fermenta inconscient,
que desgela al prestatge dels ous, purulent
i mesell.
Ben de bat a bat, rebost provisori.


Rates
(Lletra: Màrius Sampere)

Rates
i no he begut tant com això però de sempre
rates
que es fiquen pertot que van i vénen
menudes com formigues grosses com
camions grisos
rates
que hi són i no hi són que xiulen que mosseguen
i no saps què ha estat i et fan botar
d’agulles i xurriaques i tenalles
rates
i et diran que somies que imagines
rates
i et tornaran a dir que són efecte
dels nervis de la pressa de la llum
massa forta massa viva
rates
de les que fan suar de molsudes i abundoses
i vomites
rates
immòbils als calaixos adormides
als racons foscos cargolades
sota el llit
rates
joves gairebé boniques
velles que fan tristor de balbes ràpides
com un atac de cor feixugues
que ens omplen l’esguard hores i dies
i setmanes i anys eternament presents
invariables tàctiques immunes
rates
cames amunt i xiscles
rates
a les butxaques i les treus amb dits
encarcarats i trèmuls i les llances
com ganivets roents com vibres
rates
just a la gola que sents la fredor
del morro convuls i el tebi fluix
de la bava
rates
al front i que se’t fiquen
al cap per les orelles o
pel nas mocs amunt àcids vivents
o bé pels ulls tumors fosfòrics
rates
als cabells com si mengessin herba
com suspeses del cel com si plogués
i l’aigua fos de rates com si al pis
de dalt es perseguissin
a mort els veïns i els veïns i
la mort no fossin sinó rates com
si Déu s’hagués deixat oberta
la porta de l’eixida
i ara que és de nit entressin totes
agrumollades progressives lícites
llefres rates a devorar les sobres
del festí total.

Cinc maneres de matar un home
(Lletra: Edwin Brock, traduïda per Josep Pedrals)

Hi ha diverses i feixugues formes de matar.
Pots fer que la víctima tragini un tros de fusta
fins dalt d’un turó i allà clavar-l’hi. Caldrà,
per fer això, molta gentussa
calçada amb sandàlies; cantar    d’un gall; per mortallar:
un tros de roba; també una esponja, vinagre i una mà
per a picar els reblons en la mesura justa.

O bé pots agafar un bon barrot de ferro
de forma i muntatge tradicional,
llançar-te a la metàl•lica armadura i fer-li esguerro.
Però per això ja et calen cavalls blancs,
arbres anglesos, homes amb fletxes i a punt de tirar,
un príncep, dos estendards (si no m’erro)
i un castell on fer el sopar.

Prescindint tota noblesa, bé pots, si la ventolera
t’ho permet, d’asfixiar-lo amb gas. Però necessites:
quilòmetres de fang tallats per les trinxeres,
per no dir botes negres, forats de dinamita,
més fang, flagell de rates, dotze cançons de lluita
i uns quants barrets metàl•lics d’aquells de mitja esfera.

En aquests temps d’avions tu pots volar
damunt la teva víctima sense fer passa rasa,
i apretant un botó la pots eliminar.
Tot el que es requereix és, enmig, un oceà,
dos sistemes de govern, científics de la casa,
un psicòpata, tallers (uns quants però no massa)
i un terreny que, durant anys, no es necessitarà.

Això són formes feixugues, i fa estona ja que en parlo,
de matar un home.    Més simple,
més directe i molt més net
és veure’l ‘nar vivint en qualsevol indret
al segle XXI,
    i allà deixar-lo.

El món és molt gran
(Lletra: Màrius Serra)

El món és molt gran!

Quan vam acabar l'Arca de Babel
ens vam barallar amb Noé.

- ¿Què vol dir “no E”?
- La U, la A, la O, la I i la E!

D'entrada, com que el nostre responsable de càsting
tenia currículum de latin lover,
va organitzar un simpòsium a l'aquàrium
i transformà el solàrium del moll en auditòrium
i buscà quòrum al fòrum.

Els primers que van respondre van ser els grecs,
creadors de democràcia i de cacofonia.
Un cop vist el panorama, van triar:
una pedagoga poliàndrica que s'ho feia amb un pantocràtor polinesi,
un cineasta polifònic,
un pentecostalista poliglot
i un pedant policromat.

Salut! Bravo! Visca! Cheers!
Skol! Nazdrowie! Kampai! Chin-chin!
Prosit! Saúde! Osasuna! Santé!
Parriba, Pal centro, Padentro y olé!

Els vam habilitar un chill out
de disciplina anglesa en un córner
perquè la pedagoga, ex go go girl en un late night show,
pogués practicar la poliàndria after hours
i anar deixant en stand by
els b-boys eliminats al play off emocional.

El món és molt gran!

Salut! Bravo! Visca! Cheers!
Skol! Nazdrowie! Kampai! Chin-chin!
Prosit! Saúde! Osasuna! Santé!
Parriba, Pal centro, Padentro y olé!

Ajagut a la chaise longue,
chansonnier (l’enfant terrible),
amb cachet elevadíssim,
amenitza el rendezvous
de la grega amb un potpourri
à la carte i molt glamour.

La prima donna,
amb aires de diva,
cardava cantata a cappella
i, cada cop que enllestia,
sortia del ghetto
del braç del maestro
per a posar pels paparazzi.

No duia kimono, però
semblava talment una geisha disposada a fer-se l'hara-kiri
(ara i aquí –ri)
després de dedicar el mikado al seu samurai
en un karaoke per a kamikazes.
Sonava una balalaika
i el vodka corria a dojo.
Tots bevíem, bolxevics,
discutint-la com cossacs
si la brusa de la tsarina
tenia glastnost
o no.

- I sí!
- Però no.

Sí perquè la tsarina lluïa unes transparències
di-à-fa-nes,
però no
perquè no era pas cap brusa.

Duia un sari, la tsarina.
Un sari caqui que li havia regalat un rajà
i que als pàries de l'Arca ens feia acostar
al nirvana
quan la vèiem passejar per la veranda
i ens la imaginàvem practicant el kama sutra.

- On?
- En un bungalou.

Salut! Bravo! Visca! Cheers!
Skol! Nazdrowie! Kampai! Chin-chin!
Prosit! Saúde! Osasuna! Santé!
Parriba, Pal centro, Padentro y olé!

El món és molt gran!


Bullit

I know, I know this/ I can’t recall/ I know, I know this/ I know this is a sample from someone but I can’t recall/ I have a question for you my darling/ Is this a song of a crazy lover/ Come together we are living forever/ Come together it’s now or never/ I know it’s like a bad desease/ It seems to me it’s a broken melody/ I know this is what keeps me living/ It seems to me you could fix my broken C/ You know I need to be close to someone like you/ you stole my heart now my soul ain’t got a clue

U-A-U-U-A

A la selva una vegada
va acabar-se la banana.
i aquí hi ha el mico cabró
presidint-los la reunió
i promet…

- Què promet?

Fer un augment del cacauet.

Els mandrils del faraó
mengen cacauets. L’artrosi
que pateixen és per ‘xò.
Els experts en diagnosi
de la cort parlen del tro
d’articulacions.
I en fan un simposi.

Sols posar-se el salacof
ja podia desbrossar-se
camins plens de sotabosc
sense ni moure’s de casa.
El barret li feia tot
i se saltava les rèmores
amb tot d’idees com polls.
Tenia el cap ple de llèmenes,
de semences de moresc,
que amb el bullir de rauxetes
li saltaven com crispetes.
I aquell bullir era tan fresc…

Vas a vas, sabràs on vas?
Cauràs i… plas! Bufetada!
Que m’estima l’estimada?
Que m’indigna el meu parnàs?
Que voldria saber el pas
que he de fer? Que faig marrada?
Qui m’ensenya com s’hi bada?
Qui em perdona en cada ocàs?
Què m’injecta bajanada?
Què m’integra? Què m’enfada?
Què m’agrada? Què sabras!
Si escrivint-li la tonada
a la teva pròpia fada
fas sonets amb un plis-plas!

Tanta rima i tant desastre!
Tenen res a veure?
Crido
pels descampats amb eco,
maldient de les quimbambes
quan sóc just sota les llandes
i m’atropello.
Costa dir, i encara més
costa parlar sempre amb rima.
Prò el meu medi em vol medint-me!
M’he d’esbaldir de ser peix?

Pèl i ploma

Posem d’exemple
l’eixam ple de zum zum,
i abilla d’abella
la bullanga i el tumult
culpable:
patum respectable.

Bullícia que es castiga
i és amiga si enemiga:
brega droga,
lliga llaga,
lloga dúplex…
Complex!

Tan verd,
d’obert,
a encaixar al caixó de natges
bagatges de fetges cirròtics,
lletges i fòtils,
bolis i bílis i bales…

Vilamarí i Urgell,
Casanova, Comte Borrell,
Rocafort, París, Villarroel,
Londres i Muntaner.

Balmes i Rosselló,
Buenos Aires, Consell de Cent,
Flors i Llúries (tot són Rogers),
Lepanto i Aragó.

A l’estreta meta
li passa la peça amb missatge temàtic:
massatge prostàtic prò estètic.

Sembla el no sortir del cor del cau,
Que respon simple,
I que, com amb xaragalls de Déu (ziu!),
Bo, ple, bo,
A trot de fotre el tort a tot
I un bé en bebè,
Un joc que no, sí, no,
Torna al “què més? què més?”
Allò del “jo vinc trist i torna al Born”
Que em trec de la…
Xarrupa!

Vilamarí i Urgell,
Casanova, Comte Borrell,
Rocafort, París, Villarroel,
Londres i Muntaner.

Balmes i Rosselló,
Buenos Aires, Consell de Cent,
Flors i Llúries (tot són Rogers),
Aribau i Diputació.

La gran nota

DÓna’m rotllo de paper!
REmemoraré granotes
MIrant al vàter. Potser
FA bo de pensar en pilotes…
SOL al lavabo, convé
L’Anivellament de cotes;
SI apretes molt: passi-ho bé!
DOrm, i veuràs com les potes,
REpenjades a la tassa,
MIren de tornar-se anques,
FAmiliaritzant la raça.
SOL al lavabo, si et tanques,
LA transformació t’abraça
SIent verdes tes parts blanques.

Crits & crims & cremalleres

S’acosta tempesta per darrere
i avances del fons a trompicons
i cau l’estoc. Que poc prosperes!
Que el hòlding s’agrupi pel yuppie
amb botons (21!)
i l’índex rebaixi uns quants punts.
Si és que el lavabo t’espera:
bufeta peta al fons a mà dreta!
Ho has deixat a la barra
i potser algun bandarra
te les fotrà:
la maleta i la PDA,
el pressupost per demà…

No et pots ni imaginar el que t’està a punt de passar
darrere aquesta porteta.
Tot serà un malviatge
que encalli en dents l’engranatge
i et quedi la prole feta en proveta.

Agafa aire i pensa en tots els components del teu cos
i en la roba que guarneixes.
Un cop de cap al sostre
fals
i fas
un pas enrere.
El més calent és a l’aigüera
i t’ho mereixes!

Zip-zip S’acosta
Txac-txac T’enganxa
l’escrot, la panxa
i el que hi ha al mig.
Piu-piu L’ocell
perdrà la pell
i es farà crosta
d’aquest pastitx.

No sé si creus en res o potser ja desesperes.
Si v/beus coses tan rares,
Cuida’t aquestes ulleres, nano.
No s’escapa ni el més trempat ni el més guaperes
Quan s’ajunten CRITS & CRIMS & CREMALLERES.

Percaç

La més guapa està perduda
entre els arbres d’aquest bosc.
Tots amb torxes i beguda
per aguantar el fred i el fosc.
És tan grossa la moguda!
Hi ha qui s’imagina horrors…
Prenen part en la batuda
mossos, gossos, l’ombra i jo,
els soldats, la geperuda,
i el músic, que, sense to,
fa una melodia aguda
inaudible: l’ultrassò.

Com trobarem la sordmuda?

Daltabaix al poble; tots
van cercant la més bonica,
que ha fugit, no se sap com,
amb un màfies de la vila.
L’Emma era com un bombó,
ni parlava ni hi sentia,
prò era dolça, feia olor
i escampava amb la faldilla
una mena d’obsessió:
L’Emma sempre m’emmetzina!
L’Emma fa tant de furor
que tothom la té per fita,
prò la colla del mafiós
ha fet mala la partida:
segrestar-la és de trampós,
no sap amb qui se les fira!
Tot el poble es troba ansiós
d’engegar-li tot a dida.
Quan t’agafi ets home mort!
Tothom du la seva pipa
per buidar-li al mig del cor
a aquest lladre de mentida,
i és llavors que des d’un hort
una bala…

M’han fet un forat al gorro
prò no reacciono tard,
giro, ràpid, i m’amorro
contra el terra i entre el blat.
Ningú s’ho passa pel forro
i em recolzen aviat:
Forces vives dan “socorro”
al vailet desemparat!
Amb l’ajuda no m’ensorro,
tiro trets desesperat
i amb la fúria no m’adono
que ens trobem ben rodejats.
Quin mal joc! Que en som de totxos!
L’hem cagat! I així ens va anar:

Cosits tots a trets!
Cosits tots a trets a
catorze
quinze
enze…
Fins a fe’n-se fons a cada tomba.
Quina patacada ha petat!

Sóc al cel, just al cantó
de l’Emma que el cor somia.
Li dic que la processó
va corrent tota per dintre.
L’Emma fa un gir en rodó.
Tot de sobte em sent, es gira,
fins em parla! Prò ja no
puc dar-li la meva vida.
L’Emma em mira, em fa un petó,
m’emmanilla el cor, em crida,
gronxa amunt i avall l’olor
del perfum que l’ha vestida
i, llavors, des d’un canó,
una bala em ve servida.
i, llavors, des d’un canó,
una bala…

Disputaven si, pel morro,
hom feia art si en dia “Art”
i el primer va dir m’esborro
i el segon ho va dir al quart
i el tercer es va treure el gorro
i va començar a cantar
la cançó del “Jo m’esborro
i jo ho vaig a comentar”.
Més tard hi va afegir un coro,
La cançó va prosperar
i ell feliç, amb el seu lloro,
la portava a passejar.
Si jo encara me’n recordo!
Tu la saps! És la que fa:

Cosits tots a trets!
Cosits tots a trets a
catorze
quinze
enze…
Fins a fe’n-se fons a cada tomba.
Quina patacada ha petat!