Crèdits

Una producció de Bankrobber
Gravat i mesclat a l'estudi Grill Bar a Barcelona (utilitzant filtres Guigui )
Masteritzat per Pau Arumí (Debaser).
Cançons editades per Bankrobber.
Direcció d'Art i disseny gràfic: Entresuelo7 (Javier Pereda i Ramón Ponsatí)
Disseny gràfic i fotografia: Eva Guillamet i Pau Guillamet

Pau Guillamet: veu, piano, baix, guitarra, beat, saxo, percussió, casio PT20, cowbell, sirenes de policia, rhodes like, combo de jazz, fals quartet de corda, berimbau, xiulets, seqüenciació i altres.
Ferran Sayerza: teclats, veu, percussió, seqüenciació, baix, veu i piano a la cançó "Broken C"

 

Nota de premsa original (2003)

Guillamino és un home-orquestra que ha descobert els seqüenciadors i els sàmplers. Podria ser un Comelade electrònic, o potser un Herbert amb guitarra espanyola caigut per error a l’Empordà, on el talent i la racionalitat es barregen amb el geni i la follia. Ho demostra amb el seu primer disc, 1 dia, el més sorprenent que ha passat en molts anys al sud dels Pirineus.

En las 12 peces del disc, Guillamino juga a trencar les normes i a capgirar les etiquetes. Ens parla de dubtempo, brokenbeat, deepesthouse...  El seu únic patró és el temps, que el convida a esmorzar prenent cafè amb Erik Satie per, més tard, anar augmentant progressivament el ritme per acabar amb el house de matinada. Entremig, es desinhibeix totalment amb referències al soul, al jazz, a la capoeira (Senzala, punt culminant del disc) o fins i tot al flamenc (Low lo).

En l’univers de Guillamino, les bases electròniques i els samplejats conviuen amb instruments acústics i baixos potents. Cada peça té, a més, aquell detall que la fa única, des del berimbao de Senzala fins a la xuflaina aragonesa (ILOH) o la guitarra espanyola que treu el cap a Low lo o Broken C. Tot i que el disc és en gran mesura instrumental,  Guillamino també ens permet escoltar la seva veu en quatre cançons, on revela un talent en la composició que va molt més enllà del cut’n’paste rítmic.

 

Nota de premsa de la reedició (2012)

Explicàvem fa 10 anys que Guillamino era –obrim cometes- “un home-orquestra que ha descobert els seqüenciadors i els sàmplers. Podria ser un Comelade electrònic, o potser un Herbert amb guitarra espanyola caigut per error a l’Empordà, on el talent i la racionalitat es barregen amb el geni i la follia”.

Això ho dèiem fa 10 anys i aquella presentació segueix essent vàlida. Ara ja sabem que és l’home de les mil cares, capaç de jugar en tots els terrenys. I el seu primer disc deixava entreveure molts dels camins que prendria en el futur: “Guillamino juga a trencar les normes i a capgirar les etiquetes. Ens parla de dubtempo, brokenbeat, deepesthouse...  El seu únic patró és el temps, que el convida a esmorzar prenent cafè amb Erik Satie per anar augmentant progressivament el ritme fins acabar amb el house de matinada. Entremig, es desinhibeix totalment amb referències al soul, al jazz, a la capoeira o fins i tot al flamenc”.

Tot i que “1 dia” és essencialment instrumental,  Guillamino ja s’atrevia a cantar en quatre cançons (“I see love”, “Senzala”), revelant un talent vocal que es convertiria, amb el temps, en una de les seves empremtes. Però les peces que marquen el ritme del disc són les miniatures electròniques com “ILOH”, “Anestesia”, “Lowlo” o “Lupu el lladre”, que revelen l’univers imaginatiu que amagava ja llavors l’ordinador de Pau Guillamet.

Finalment, cal no oblidar que “1 dia” és el disc que va obrir a Guillamino les portes del Sónar (va debutar al Sónar Hall el 14 de juny de 2003) i, de retruc, del mític John Peel i Gilles Peterson, que van punxar el disc als seus programes de la BBC.

 

Lletres

I see love

Girl, girl/ I see love all around me/ I see love love love love/I wanna get close to you babe(x2)/ Girl will you love me till seven/Can't wait to see you in heaven/ I've been under your blanket/Ma head on your pillow/Making love till seven/Then wake up with a different woman/ All dissappears thru the morning hours/ That link noon and it's after/ To blackness again and with blackness came the beats/ The beats what they rhyme with, it's with the streets/ We stroll on/ Two ravers in the place to be/8.45 on a monday morning/ down by the streets I be seeing this/down by the streets the sun said:/ I wanna rise again

2nd drama

Since I lived my fairy tale /I love to remember/ No one else could understand/ But I love to remember/ I love you/ But I ca'nt let me be/ I love you / It is the 2nd drama of the year/ And all I got is this crazy head/ That don't let me be/ It is the 2nd drama of the year

Senzala

Eu jogo no grupo raízes de senzala/ O contramestre china vai nos ensinar/Eu jogo o meu berimbau tao só/ Mais a saudade ainda tem um lugar/No meu coraçao/ Eu sou um malandro/ Mais me falta/ Eu sou um malandro/ Mais me falta uma coisa/ Eu sei que nao sou baiano mais posso tentar/ Jogar capoeira e tambem brasileiro falar.Eu jogo o meu berimbau tao só/ Mais a saudade ainda tem um lugar/ No meu coraçao

Broken C

I know, I know this/ I can’t recall/ I know, I know this/ I know this is a sample from someone but I can’t recall/ I have a question for you my darling/ Is this a song of a crazy lover/ Come together we are living forever/ Come together it’s now or never/ I know it’s like a bad desease/ It seems to me it’s a broken melody/ I know this is what keeps me living/ It seems to me you could fix my broken C/ You know I need to be close to someone like you/ you stole my heart now my soul ain’t got a clue

 

Videoclips

I see love

 

El disc i el seu context:
Entrevista de Luis Lles (2012)

 

He de reconèixer que jo vaig descobrir la teva música a partir del teu segon àlbum, Somnis de llop. La barreja de sardana amb house i drum'n'bass em va deixar realment meravellat. I el primer que va acudir és pensar, d'on ha sortit aquest tiu? Aquesta és la meva primera pregunta, què et va portar a fer una música tan allunyada de qualsevol corrent o trend? D'altra banda, quina era el teu background abans d'editar 1 dia? i quina música escoltaves en aquell moment?

De sempre vaig escoltar hip hop, més o menys des del 92-93 quan vaig estar a USA, abans era hardcoreta / poppie. Sempre he tingut algun tipus de dualitat. A partir del hip-hop, manteniment el pop i el garatge i tot això i per l'altra banda hip-hop i més tard coses d'electrònica. Tot això mentre estudiava belles arts i relacionava a Mike Kelley, Raymond Petttibon... amb els discos de Black Flag o Sonic Youth que havia anat mamant anteriorment sense saber res sobre això... Però bàsicament el que em va empènyer definitivament a fer beats amb l'ordinador va ser el hip hop.

En general, crec que aquest és potser el teu disc més audaç i atrevit per la seva època, el més intemporal, avançat al seu temps i fora de norma. De fet, penso que és com un encreuament entre Burial (avant la lettre), DJ Shadow i els abstract beats de Mo'Wax, el costat més heterodox i exploratori de Sufjan Stevens, l'incipient neo-soul de l'època en que es va editar i l'Ona Laietana dels anys 70 a Barcelona. No sé si et sents identificat amb mida meltin'pot.

Hi ha una mica de tot, sí. El dub se m'ha oblidat a la pregunta anterior... i és quelcom bàsic per a mi també. D'aquí el feeling una mica dubby que impregna el disc però, és clar, al barrejar-ho amb tota la resta marxen les rastes i apareix l'urbs, la foscor i un milió de coses més. Això de la Ona Laietana... doncs és que també estava molt enganxat al disc Salsa catalana (més endavant fins i tot el vaig samplejar). I també hi ha molt sampler de música d'orquestra de gamelan que em tenia molt obsessionat en aquell moment.

Com va reaccionar la gent de Bankrobber, llavors nadons, davant d'un disc tan inusual?

La veritat és que molt bé. De fet, aquest és el secret de la nostra associació: l'amor per la música sigui la que sigui. Això és el que vaig sentir quan els vaig conèixer, em van acollir sense prejudicis i jo em vaig sentir com a casa perquè, de sobte, tot i estar fent música més o menys abstracta / instrumental, em diuen que he de presentar el disc i fer concerts, i jo, desenfundo la guitarra i em poso a cantar.

A "3A" tinc la sensació d'escoltar els ecos de les "Gymnopédies" de Satie, pot ser? T'interessa l'impressionisme musical i, en general, l'anomenada música culta?

Correcte, sí, sí, Satie també ho tinc molt estudiat. De petit l'escoltava sempre que anava al Museu del Joguet a Figueres, els amos són amics dels meus pares, i sempre, al entrar-hi,  tenien a Satie sonant en un lloc molt decadent, un hotel antic reconvertit en museu. Segurament això també em va afectar com a influència. No conec molt més d'aquest tipus de música, encara que m'agrada escoltar clàssica i opera, fins i tot vaig treballar al Liceu.

Crec que el dub sempre ha estat un dels gèneres que més han inspirat. Jo sóc un apassionat del gènere i crec que és potser la música que més ha influït en la millor música actual, què en penses tu?

Sí, sí, novament apareix el dub. Comprava tot el que podia, els maxi-singles de 7 ", els recopilatoris de Trojan, en fi, m'anava molt bé per pintar o fer coses durant la carrera de Belles Arts. També va ser l'època en que vaig llegir a Carlos Castaneda i tot era molt naturalista i molt místic a la vegada. També he llegit Dub, l'assaig de Michael E. Veal, i no sé com explicar-ho, però el dub és la peça central que ho lliga tot. Darrerament i des que s'ha apagat el dubstep original / originari, potser ens trobem en una ona més pro-house / ukgarage i tot això, sembla com si les pròximes dues temporades el dub hagi de quedar una pelet més relegat que de costum.

Es podria dir que aquesta trilogia que formen els temes "Sonho", "Cats Meditate" i "Iloh" és pre-dubstep. És molt curiós que abans que sorgís el fenomen estiguessis experimentant ja amb fórmules similars a les del dubstep. Com vas arribar a aquest so tan peculiar?

Sí que hi tenen un aire. Tot i això, em costa veure-les com a dubstep contemporani, potser ara tinc una idea massa distorsionada del dubstep per l'excés de wobble i "grime-isme" del que es fa ara, que ja no m'interessa. Però en aquests temes el que hi trobava llavors era la recerca d'alguna cosa molt groovie i molt orgànica, sense fugir de la programació.

El títol "2nd Drama", té a veure amb el fet que és un tema a ritme de drum'n'bass? Si és així, també et vas avançar (estem parlant de fa una dècada) a la denominació col·loquial que se li dóna al drum'n'bass ("drama" per als amics) entre els seguidors de aquest gènere. És així o el títol és casualitat?

Sí, té aquest doble sentit totalment, tot i que també amaga coses personals, però el tema està totalment inspirat en els temes de jungle del 93-94. Quan vaig descobrir aquesta música, em va semblar el més punky i el més càlid a la vegada, clàssics com els de Shy Fx o Murder Dem de Ninjaman. Tenia una cinta recopilatori de jungle que la posàvem a les festes i embogíem.

Del tema "Lowlo" s'ha dit que té aires de flamenc, però jo crec més aviat que la inspiració ve més aviat d'Albéniz i Falla, encara que ells també estiguessin influïts pel flamenc, és així?

No conec l'obra d'aquests clàssics. Tot i que, esssent un acostament a un so aflamencat, sí que estaria més pròxim als que comentes, ja que el resultat es podria dir que va ser una mica agitanat...

Al disc també trobem molt present la influència de la música brasilera i, més en concret, bahiana. Què t'atrau exactament de la música bahiana?

M'ha arribat a través de la capoeira, vaig practicar-ne durant poc més d'un any i, a la classe ens feien cantar i tocar com a part de l'ensenyament. Així em vaig capbussar de ple en el tema i em va quedar el gust per aquesta música. El tema "Senzala" ho demostra: la manera de cantar és molt pròpia de la música de capoeira, així com entre cantada, cridada i molt de lament.

El tema "Castanyada" és el que més m'evoca a aquesta Ona Laietana de la qual parlava abans, més a la de Secta Sònica, de Música Urbana i de la primera Companyia Elèctrica Dharma que no pas a la de Sisa i Pau Riba. T'ha influït d'alguna manera o només és una impressió meva?

Sí, sí, aquest tema té un sampleig de la Mirasol i el primer intent de beat que vaig fer era d'un remix de "To de Re" en clau jungle, però no em va acabar de sortir bé. El que em molava d'aquesta ona era la barreja catalano-tropicalista, que es donava amb molta naturalitat.

El tema "Lupu El Lladre" és una altra clara mostra que aquest àlbum es va avançar en molt a la seva època, ja que és una evident reivindicació de la disco music, bastant abans del cosmic disco, el nü disco i tota la resta. Hi ha qui pensa que la música disco és escapista i superficial i jo, tot i això, penso que conté molts altres missatges, a més de ser una música d'arrel proletària. La seva absoluta vigència a través dels temps és una contundent demostració de la seva valuosa aportació a l'univers musical de l'últim mig segle. T'agrada la música disco o creus que és un simple passatemps?

La disco m'encanta, tot i que no tinc ni idea de noms ni res, simplement és una música collonuda perquè es basa en la línia de baix i és funk accelerat. Això, per mi, és l'essència del ball i és una mica la idea del tema que comentes.

Hi ha quelcom molt curiós en aquest disc i és que, en moltes ocasions, cada cançó conté ecos del tema anterior. Hi ha alguna raó oculta en aquesta pràctica?

Vaig concebre el disc com una sessió en la qual els temes s'enllaçaven. De fet, el meu primer "concert" va ser a Saragossa a l'Auditori, en una mena d'exposició col·lectiva molt gran amb concerts, etc... i em vaig limitar a punxar el disc tal qual, però barrejant-lo en directe.

Potser aquest disc revela la teva faceta més experimental. Tot i això, a la teva discografia posterior hi ha com una mena de tensió entre melodia i experimentació. T'agrada ser entre dues aigües?

M'agrada l'experimentació, però, sobretot, el que em passa és que tinc aquesta ànima dual: d'una banda les cançons, el pop, etc... i per l'altra, el ball i la tralla. Així que sempre estic amb un peu a cada costat. I, a sobre, hi ha el hip hop pel mig!

Hi ha qui critica que els teus discos semblin collages absurds en què de vegades no encaixen bé les peces del puzle. Que consti que no és la meva opinió. Però què els diries als qui pensen així?

Que mirin els seus CD, vinils, carpetes, i que repassin tot el que els agrada de música. A mi em passa el mateix, i crec que a tothom, d'acord creixem cada vegada ens agraden més coses, així que com a creador, això es veu reflectit. Ho trobo el més natural del món.

Considero que aquest disc és tota una excepció en la música espanyola d'aquesta època. I crec que gent com John Peel o Gilles Peterson també van saber advertir la seva excepcionalitat. Com va arribar la teva música fins a ells?

A John Peel el vam conèixer al Sónar, li vam donar el disc i després el punxo algunes vegades. Gilles Peterson va trucar a l'oficina de Bankrobber (bé, la seva secretària). Petita anècdota: l'oficina estava en un pis compartit i al principi es van pensar que la que deia era una guiri que volia llogar l'habitació...

El teu disc eXile al costat de Manuel García marcarà posteriorment un cert punt d'inflexió cap a una música més orgànica i natural, i també potser més compromesa. Creus que un artista ha de reflectir el zeitgeist i, de passada, mullar-se en les seves creacions? En quina mesura hi ha alguna cosa d'això -si és que n'hi ha- a 1 dia?

El disc 1 dia no té res de reivindicació en els termes habituals de cançó d'autor. És un viatge interior i personal al meu univers i  a les vivències d'aquesta època de la meva vida. Tot plegat té molt de personal i també un cert aire estrany o peculiar i això crec que es reflecteix bé en l'elecció de les fotos, títols i textos. Em sembla bé el compromís en segons quins temes, si els veus abordables des de la teva perspectiva, per què no? Encara que amb els ànims tan crispats del nostre dia a dia a vegades les coses es compliquen. De fet, a vegades, ja no ens entenem ni amb la música, imagina't!

Et sents com un electró lliure a Catalunya i a Espanya? Creus que hi ha altres creadors que estan en sintonia amb la teva obra? Què tal va ser (o és) la teva col·laboració amb Diploide?

En certa manera sí. Però no estic sol. Hi ha molta gent fent coses en la línia, més cap a un costat o cap a un altre. El problema és que aquí no hi ha tradició ni escena consolidada de música urbana, negra, etc... Hi ha hard-truita o pop. Ha de passar com amb tot l'indie pop, compara finals dels 90 amb ara, ¿quants festivals de "pop" o amb la paraula pop, hi ha a Espanya actualment? ¿100? Pel que fa a Diploide, ben macos, estem sempre connectats entre nosaltres, i amb tot el de Niño, etc... El Nacho m'ha fet un remix.

Finalment, què subsisteix de "1 dia", la teva primera feina, en la resta de la teva discografia?

La tranquil·litat d'anar fent el que m'agrada, sense pressions externes. Un so menys obvi que la majoria de produccions d'electrònica, un pop en diagonal i un soul de paio.

Luis Lles

Osca, gener 2012