Crèdits

Per què es grillen les patates? ha estat gravat a Ca l’Eril, Guissona durant l’agost del 2007.
Algunes veus, baixos i tota la cançó "Fent ciment" s'han enregistrat a Vilamós, La Vall d’ Aran.

Música, lletra i gravació: Joan Pons Villaró

La lletra de "Menys o menys" és de la Clara Pons Villaró.
I la bateria de "Tornaràs" i "No, no, no", la toca en Daniel Domenech.
Els cors els fan la Sol i el David Ribó Pons, la Gerd i la Mel Codina Pons i l’Ana Jimenez.

Moltes gràcies a tots i a la familia!


Crèdits de la reedició (2012):

Aquest vinil és una reedició del primer disc, aquella primera edició va ser en cd-r i cartró (10 copies) i 100 copies en cd-r amb fotocopìes i dibuixos molt macos dels meus nebots. És per aixó que la numeració d’aquesta reedició (feta amb tampons de patates) comença pel 110. La cançó "Cal Eril rw", rebatejada en la reedició com a "Cal Eril", en l’edició original estava a més velocitat, és recomana doncs posar el tocadisc a 45 durant aquesta cançó.

Volia agraïr especialment la reedició d’aquest disc a en Ramon Ponsatí, Marçal Lladó, Xavier Riembau, Jordi Pi, Gemma Massó i a la Mariona Planas Puigvert.

La remasterització del disc l’ha fet l’Ives Roussell.
El disseny del vinil l’ha fet el Ramon Ponsatí.
L’ il·lustració és de l’Eduard Vila Regalim

Moltissimes gràcies també a tots ells.

 

Nota de premsa (2012)

Remuntem-nos a l’any 2007. Després de molt temps tocant en els grups més diversos (Laviporc, Autohaus Stopanski...) i encara amb l’herència del hardcore a flor de pell, Joan Pons va començar a escriure unes cançons que no encaixaven amb res del que estava fent. Era una matèria més personal, propera, unes cançons que ell, com un joc, anava gravant sol a casa seva, a Guissona, amb col·laboracions puntuals d’algun amic o dels seus nebots.

Aquelles gravacions, reunides sota el títol de Per què es grillen les patates?, es van difondre a molt petita escala. Van ser només 110 còpies fetes a mà. Molt poques, però les suficients com per posar en marxa l’activitat d’El Petit de Cal Eril, que va ser escollit per participar en un projecte de creació del Centre d’Art Santa Mònica i va haver de reunir una banda a correcuita amb els músics que tenia més a la vora. I així va començar a caminar el grup.

Més endavant vindria el teòric disc de debut, I les sargantanes al sol (2009), format completament per cançons noves i sense cap referència a aquelles primeres gravacions. Així, cançons tan emblemàtiques com “Mel”, “Tornaràs” o “Menys o menys” –que figuren entre les més estimades del seu repertori- han estat inaccessibles fins ara, igual que experiments del calibre de “Rap juganer” o ”Els gats” i també divertiments familiars com “Oh sí! Aussi”.

Ara, quan fa cinc anys d’aquelles sessions, arriba finalment l’ocasió per treure-les del calaix i constatar que Per què es grillen les patates? és molt més que una maqueta: és, en tota regla, el primer disc d’El Petit de Cal Eril. Una òpera prima rica i d’alt interès musical, que aguanta més enllà de la curiositat i d’algun pecat de joventut. I que emociona i sorprèn a parts iguals, com tot el que ha signat El Petit de Cal Eril des de llavors.

La presentem en una edició limitada en vinil, amb 490 úniques còpies numerades a mà amb tampons de patata, tal com ens ensenyaven a fer a l’escola.

 

Lletres


Narinant

És molt aviat de matí / I ja ens n’anem de camí / Mig adormits esmorzarem / A mig camí o quan arribem / A lloc / És com cantar, una nana / I més igual, tu ja m’entens / A lloc

Tornaràs

Si te’n vas no sabràs el que és / Si te’n vas no sabràs el que és / Passar una estona aquí amb mi / Si te’n vas no sabràs el que és / Passar una estona aquí amb mi / Si te’n vas no sabràs el que és / Passar una estona aquí amb mi / Aquí amb mi / Dius que te’n vas i que no tornaràs / Però on vas? Tornaràs / Dius que te’n vas però que has estat prou bé / I llavors, per què te’n vas? / Dius que molt lluny i que no et trobaré / Què faràs, on aniràs? / Ho dius però no ho veus que enlloc estaràs més bé que aquí... / Si te’n vas no sabràs el que és / Passar una estona aquí amb mi.

Els gats

Ni tots els gats són blancs ni tots són...miau / Ni tots els gats són blancs ni tots són...miau / Ni tots els gats són blancs ni tots són...miau / Ni tots els gats són blancs ni tots són... Miau!

Oh sí! Aussi

Je ne sais pas parler français / Je m’appelle la Tour Eiffel / J’aime beaucoup toutes ces chansons / Et chanter l’après-midi / J’aime aussi la boulangerie / Et achéter des croissants / Pour manger tants de picnics / Qu’il y a au coté du canal / ¡Preparados, listos, ya! / Je m’appelle la Tour Eiffel / Je m’appelle la Tour Eiffel / Je m’appelle la Tour Eiffel / Je m’appelle la Tour Eiffel.

Camps

Quan jo era petitó, tot això eren camps / Quan jo era petitó, tot això eren camps / I ara tot són naus, miradors i ja res és com abans / Ple d’esbarzers, camins de terra i camps / Com abans / Apartaments amb piscina / Aparthotels i minigolfs / Xalets en llocs sense rutina / Apartaments amb vista al mar / Tot això eren camps i ara tu ets més ric / Tot això eren camps i ara tu ets més ric / I no em fa res dir-t’ho i quedar com un vell queixós / Dels que sempre es queixen i diu que abans / tot era molt millor / Apartaments amb piscina / Aparthotels i minigolfs / Xalets en llocs sense rutina / Apartaments amb vista al mar / Abans aquí s’hi feien mores / I ara hi planten romaní / Que no és que no m’agradi com olora / Però aquesta planta no és d’aquí / Tot això eren camps i ara tu ets més ric / Tot això eren camps i ara tu ets més ric.

No, no, no

No, no, no perdonaré tot el que has fet / No, no, no perdonaré tot el que has fet / Et vas posar feta tota una fera / Em vas dir coses que no podré oblidar mai / Ni tu, ni jo, ni ells ni ningú / No, no, no et perdonaré tot el que has fet / No, no, no et perdonaré tot el que has fet / Et vas posar feta tota una fera / Em vas dir coses que no podré oblidar mai / És que hòstia, és l’hòstia, és l’hòstia, ets! / No, no, no perdonaré tot el que has fet / No, no, no perdonaré tot el que has fet / Tot el que has fet.

Rap juganer

Hola, vamos a aprender las letras y las formas /  Vamos a jugar / Vamos a aprender las letras y las formas /  ¿Dónde está la letra M? / Vamos a aprender las letras y las formas / ¿Dónde está la rana? /  Vamos a aprender las letras y las formas / ¿Dónde está el mono? / ZORRO / El zorro / Vamos a aprender a definir las palabras / Hola / Vamos a jugar /  Vamos a aprender las letras y las formas /  Vamos a jugar / Inténtalo otra vez / Adiós y hasta pronto.

Salvi'm vostè

Salva'm, no tinguis por / No et faré mal, sóc bona gent / Salva'm, no tinguis por / No et faré mal, sóc bona gent / Salva'm d'això tan estrany / Que tinc al voltant i que em fa tan mal / Salva'm, em faràs feliç / Lluny d'aquest lloc tan malparit / Som com màquina de gent que ho fot tot malbé / No hi ha res a fer.

Mel

He volat molt enllà / Per damunt dels llocs amb neu i turons / Deserts i codines i mars plens de pingüins / Mirant com no passa res / He passat més d'un mes menjant fideus, / Algues i arròs amb gust de Mel / No hi ha res com tornar acompanyat amb tu / No hi ha res com tornar acompanyat amb tu / M'he passat més d'un dia mirant-te a tu / I un núvol darrere, que passa i que mai s'atura / Que vola i que mai s'atura / No hi ha res com tornar acompanyat amb tu / No hi ha res com tornar acompanyat amb tu.

Menys o menys

Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius / i plores i penses i calles i escups / i parles, i massa / i calles i mires el terra i el cel / i et mulles i puges i baixes / i crides i xiscles molt / massa / parles massa / calles massa / no decideixis com anirà / un dia no es pot pensar / sovint no et pots ni imaginar / com pot acabar / Caus i gires i tombes i obres i tanques i rius / i plores i penses i calles i escups / i parles, i massa / i calles i mires el terra i el cel / i et mulles i puges i baixes / i crides i xiscles molt / massa / parles massa / calles massa / calles massa / parles molt / i plores i penses i calles i escups.

Per què es grillen les patates?

El perquè de grillar-se les patates / El perquè de grillar-se les patates / Les patates...

El disc i el seu context
Entrevista de Jordi Turtós (2012)

Joan Pons (Guissona, la Segarra, 1981). El Petit de Cal Eril. És un noi de poble, inspirat per la ciutat i crescut  en la psicodèlia, el tropicalisme i la tradició. No té molt clares les seves influències (o si les té, no les explica al primer que passa), però si li parles del wah-wah del Toti Soler (en l’època d’Om) segur que confessa. També en Xesco Boix i en Brassens han deixat empremta en la seva ànima musical, com la va deixar el seu pare, un home a qui li agradava escoltar bé la música, amb un bon equip de música, el jazz de Miles Davis, Dusminguet, Platters, Jaume Sisa, Pau Riba.... “Ara l’estimo més per fer-me apagar la tele” –confessa en Joan-.  La seva mare, advocada i professora de francès, el va conduir cap a la lectura. I el seu germà gran el va introduir en la música de Ramones, Sex Pistols, Clash, La Polla Records.... que el van portar fins a Bad Religión i Fugazi.

Ara publica “Per què es grillen les patates?”, la seva primera maqueta, de la que el 2007 es van editar unes poques còpies. És per això que ens trobem a l’Antic Teatre, per què m’expliqui algunes coses al respecte.

Què et va portar a fer cançons?

Aquesta entrevista l’hauríem d’haver fet ara fa quatre anys. Perquè ara estic viciat de moltes coses i suposo que en el moment de fer aquestes cançons jo era una altra persona, vull dir que era la mateixa però amb un punt de vista molt diferent i per a mi era tot nou i em vaig posar a fer cançons. Havia estudiat cinema i em dedicava professionalment a l’enregistrament de so. Em venia molt de gust gravar música i tot plegat em va portar a fer aquell disc.

I com vas descobrir que tu cantaves?

Algunes cançons les vaig fer...  naninonaninonaaa…(canta) i després vaig fer la lletra. No sabia el que estava fent. No sabia que estava fent un disc.

Però treballaves tot sol...

Sí. Perquè a més vaig aprofitar que no hi havia ningú a casa meva, un estiu, un agost ho vaig fer. I estava tot sol, sol, sol. I en aquells moments jo vivia a Barcelona  o sigui que no tenia casa meva a Guissona i vaig fer-ho a casa de la meva mare. Vaig ocupar el menjador, vaig aprofitar que ella no hi era i vaig estar un mes que em despertava al matí i gravava i me n’anava a dormir i gravava. M’ho passava com un camell, m’anava a banyar, anava en bici i gravava, no feia res més.

Aquest entorn, aquest aïllament es nota a les cançons.

En el fons perquè són cançons que parlen molt de mi i de mi amb mi mateix, són cançons molt cerebrals . I de pensar en coses que penso,  són cançons bastant solitàries, estava tot sol en un procés… com qui escriu un llibre. Estava tot sol sense ser conscient del que estava fent. No tenia consciència que estava fent un grup, ni que estava fent música, ni que estava fent un disc.

Com ha anat el pas de treballar tot sol a treballar amb músics?

Fer música tot sol és un avorriment. Gravar-ho encara, perquè sembla que estiguis allà amb els teus amics imaginaris, però en directe no. Quan el vaig tenir acabat, a part de regalar-ho a la família vaig enviar-ho a un concurs que em va permetre assajar durant uns mesos en un museu, que era el Centre D’Art Santa Mònica. L’Óscar Abril Ascaso em va escollir i llavors vaig buscar gent per tocar aquelles cançons. I d’altres que ja tenia de noves.

Escoltant aquest disc, en Toti Soler i en Pau Riba, semblen clares influències teves.

Doncs jo he escoltat al Pau Riba molt després d’això. L’havia escoltat indirectament a casa, però conscientment ha estat posteriorment a la gravació d’aquest disc. Jo venia d’escoltar una música totalment diferent. És molt difícil trobar-hi la influencia directa. En aquella última època jo començava a escoltar més alguna cosa més folk, tipus americana, però sobretot grups indies de post-rock americà. Tenia clares les meves limitacions, no tenia una bateria, tenia catxarros, joguines i una guitarra espanyola, i amb això vaig fer, amb el que tenia a mà.

Quan gravaves aquest disc el 2007 què és el que escoltaves?

No escoltava música en aquell moment. El disc va sortir d’una manera... gairebé com escriptura automàtica. Era el que anava sortint. De vegades he estat gravant un disc i m’he posat tal cosa o altra per inspirar-me o no, per buscar coses de so que m’agraden i referents de mescles que m’interessen, però llavors no.

Vols dir que gairebé va sortir de casualitat?

Per això jo era reticent a reeditar-lo, perquè ho veia com una molt passada. Però un dia el vaig tornar a escoltar i li vaig veure un punt molt pur, d’una cosa que va sortir molt de dins i aquest és el valor que li veig. Malgrat hi ha coses que no m’agraden.

Què és el que no t’agrada d’aquest disc?

No m’agrada com canto. L’accent, per exemple… hi ha alguns moments que dic unes “a” molt estranyes, i això si que potser és una influencia de la ràdio o de que portava molt de temps a Barcelona i estava amb molts amics de Barcelona.

I què és el que t’agrada?

El que hi veig d’autèntic. Em recorda aquell moment, m’imagino com ho feia i em fa gràcia perquè ho veig molt autèntic i prou pur, perquè es això: no estava pas imitant res. Vaig fer el que em va sortir i això és el que m’agrada.

Quines són les que més t’agraden?

Doncs la primera, “Narinan”, m’agrada, “Menys o menys” també m’agrada, “Mel” també m’agrada, “Perquè es grillen les patates?” també m’agrada, i de les altres no sé si en salvaria cap.

“Vull anar al cole”... El món de la infantesa surt molt al disc.

Sí (riures…). Això és una cosa que he parlat moltes vegades. A mi el que m’agradava molt era jugar, ho veia com un joc de música i m’agradava molt tenir els nens per allí corrent i perquè els nens son molt frescos amb la música i es tractava de jugar… Jo jugava amb micros i guitarres i ells jugaven a escoltar i els hi posava els cascos i flipaven… Tot té un punt molt improvisat i juganer. Era un joc.

Aquest disc és, realment, la primera pedra del món tan personal i particular que has anant creant?

No sé. El que és innegable és que hi ha part de mi en aquest disc i que després aquesta part hi és en els altres discos. Com més darrer és el disc, més meu el sento. A Per què es grillen les patates? hi ha una cançó que és “Narinant” que és un record d’infantessa del meu pare i dels meus germans. Mai m’ha agradat fer cançons amb textos excessivament evidents i aquesta és potser la que s’acosta més al que he estat fent després.

I amb el disc que va venir després (“I les sargantanes al sol”) quines diferències hi trobes?

Amb “Sargantanes” ja hi havia una consciència de disc i havia una consciència temàtica, sabia el que volia explicar i té uns límits que vaig decidir jo, no tant musicalment sinó temàticament. Conceptualment.

És a dir, utilitzant una comparació cinematogràfica, “Sargantanes” és la teva primera pel·lícula i aquest primer és un exercici amb càmeres de super8?

Potser sí, es podria entendre així, sí, sí.

Quina relació tens amb el món que ens envolta ara?

Jo sempre veig les meves cançons com hiperrealistes, això del surrealisme jo ho veig al revés, jo ho veig com hiperrealisme. A mi el que m’agrada és xerrar amb la gent, escoltar… No m’agraden gaire les extravagàncies no m’agrada veure-les ni fer-les. M’agrada viure normal. M’agrada gaudir d’allò que m’agrada: estar al bar i escoltar la gent que en sap més que jo i de vegades parlar, escoltar música… ja està. Aquest és el món que a mi m’agrada.

Jordi Turtós
Antic Teatre, Barcelona 20 de febrer de 2012