Crèdits

El diseño es culpa del Entresuelo Siete.
Las fotos las disparó Mireia Ramos.
Lo masterizó Pau Arumí.
Y lo cantó, compuso y grabó Rubén Pozo en los Estudios Rusos.

Gracias a la tecnología analógica y a mi habitación por hacer de grupo, estudio, local y dormitorio, a Pletoria, Holland Park y Debaser, y a los que visitáis mi web y curioseáis con mi vida.
Gracias a Bankrobber (Xavier, Marçal y Jordi) por hacer realidad un sueño, y a todos los que os habéis pinchado en este proyecto: Paco, Richie, Ramon, Javi, Óscar, Mireia, Pau, Stephin Merritt (por la frase) y Enric Granados 34.
Gracias a todas y todos, a familia y amigos, a mitos y musas, a compañeros, conocidos y vecinas, gracias, y gracias a Dios por tener tanta paciencia conmigo.

Trisetza nao tem fin, felicidade sim.

 

Nota de premsa original (2002)

Les males llengües l’han anomenat de mil maneres. Des d’Espinete fins a El Chico Del Corazón Espinado, passant per El Niño. La veritat és que, per rebuscat que sigui el nom, no es pot faltar així a l’herència de The Smiths, de qui ha robat i traduït el nom artístic. Que quedi clar definitvament: El Chico Con La Espina En El Costado; El Chico, per als amics.

Les cançons d’El Chico han vist la llum en una habitació petita i aïllada de Girona. És el seu món, el quarter general on esperança, contradiccions, platonisme cafre i un munt d’estris sonors de baixa fidelitat envolten el llit buit. Abandonat al desamor i a la vida bohèmia, el seu disc de debut desprèn tristesa, tot i que passada pel túrmix de la ironia i amb un punt d’autocompassió. També hi abunda la picardia. Una cançó d’El Chico podria considerar-se un artefacte melòdic concebut amb una finalitat sempre unidireccional: atrapar aquella noia desitjada però inabastable que passa, dia rera dia, davant la finestra. Moltes d’elles no sabran mai que van inspirar melodies com A desperate love song. Coses de la timidesa.

Les afortunades excepcions podran descobrir la seva faceta de muses rera la veu nasal d’El Chico. La vesteix amb gravacions casolanes que inclouen pinzellades electròniques i sàmplers clandestins. En aquest cas, l’aposta lo-fi no va en detriment d’uns arranjaments cuidats al detall. Com a la cuina, els millors plats es poden preparar amb quatre ingredients i molta paciència, ja que ha enregistrat ell mateix totes les pistes del seu debut, silencis inclosos. L’única excepció són els préstecs, inconfessables i alhora irreconeixibles. S’admeten apostes.

Però a més de fer música li agrada escriure, i que el llegeixin. Ja ha congregat una petita comunitat de fidels entorn del seu actiu diari a internet, on ventila les seves coses, les seves sensacions. És la millor clau per descobrir el personatge que s’amaga rera El Chico Con La Espina En El Costado. També en els concerts descobreix la seva faceta de monologuista, tot i que fins avui s’ha prodigat poc en directe. S’ha reservat per algunes ocasions escollides, com els concerts al costat de The Walkabouts i Mongolfier Brothers a Barcelona. Abans, una de les cinc còpies de la seva demo havia arribat a la redacció de Rockdelux per quedar semifinalista en el concurs de maquetes.

Ho deia Vinicius de Moraes, “a tristeza nao tem fin, felicidade sim”. El disc de debut d’El Chico deixa sempre un pòsit de tristesa, tot i que no pot amagar la cara vitalista del seu autor. El secret de l’èxit es troba en la persistència, i a Like a thief in the night porta a l’extrem la seguretat en ell mateix. On The Top Of The Churchtower és la fotografia –moguda- d’un instant de felicitat èpica, mentre que Autumn Streets busca la llum de la tardor que va veure néixer El Chico. En el tancament sorprèn amb Curly Eyes, una cançó fonètica i improvisada, el reflex d’un moment.